28 de març de 2020

Matinal Gluck


Aquest matí el dedicaré a l'exquisida música rococó de Gluck, de la qual compartiré algunes mostres a veure si algú més les gaudeix tant com jo.

foto de Josep Miquel Serra.

***
Comencem amb una de les seves peces més cèlebres, que ens transporta a l'ambient de fastuositat il·lustrada de la segona meitat del s. XVIII.

 ***

Gluck va començar escrivint òperes típicament barroques fins que en cert moment va comprendre que aquest model estava esgotat i calia obrir nous horitzons. La seva reforma consistia bàsicament en un retorn a la puresa musical amb l'abandó de les extravagàncies barroques i les extenses àries da capo. I, sobretot, una fixació en l'antiguitat clàssica. Era l'avantsala del neoclassicisme. Així, va publicar un manifest (el primer de la història operística) declarant els seus nous principis i estrenà a Viena dues òperes "reformades": L'anteriorment esmentada Orfeo ed Euridice el 1762 i Alceste el 1767.

***

A Viena les seves dues primeres òperes reformades no van ser enteses, tot i que avui sabem que són obres mestres que comencen a mostrar aquella fastuositat il-lustrada que, com a mí m'agrada definir, és la música d'Amistats Perilloses o Valmont.
Però a Viena, a Gluck aviat se li acabaria la paciència...

***

L' any 1770 Gluck estrena a Viena Paride ed Elena, el seu tercer intent de reforma, que acaba amb un nou fracàs tot i tenir moments tan sublims com aquest, potser el meu preferit en quant a exquisidesa de tota la seva obra...


***
Gluck decideix que en aquella cort vienesa tan conservadora serà impossible obrir nous camins i decideix traslladar-se a París, bressol dels nous aires de la Il·lustració. Gluck té també un as a la màniga: A París podrà comptar amb la seva alumna recentment convertida en Delfina de França, Maria Antonieta (sí, la que acabarà a la guillotina).
Amb el seu patrocini (però no sense moltes reticències xovinistes) estrena a París l'any 1774 Ifigènie en Aulide, una obra meravellosa de la qual us vull mostrar diversos fragments, començant per l'extensa obertura.


 Aquí un Gluck desfermat, que no tot havia de ser delicadesa... 

 
Una altra característica de les òperes de Gluck són els seus ballets, tots ells d'una exquisida bellesa, quan no directament espectacularitat.  


 ***
A parís, Gluck reestrena les seves òperes reformades en versió francesa amb un èxit creixent, d'aquí que en els enregistraments actuals podem trobar versions italianes o franceses d'una mateixa òpera. Hi havia també un curiós esperit didàctic: Seguint els preceptes il·lustrats, l'escenografia de les òperes de Gluck intentava ser el més realista possible (segons les idees de la època), tant en el vestuari com en els decorats. Era un intent d'aprofitar la òpera per a educar el públic! Una idea super avançada al seu temps, no creieu?
Després d' Ifigènia a Aulide i les reestrenes d' Orfeo i Alceste, el 1777 arriba una altra obra mestra rococó: Armida.


 ***
A París hi va haver una forta rivalitat entre els partidaris de la òpera francesa i els de la italiana. Aquests dos bàndols es dividiren entre Gluck i Piccini, un compositor avui oblidat que va arribar a composar... més de 100 òperes!
Els enciclopedistes (amb Rousseau al capdavant) foren radicalment partidaris de Gluck, que s'acabà imposant amb la seva Ifigènia in Tauride de 1779. L'obertura mola molt per que l'òpera comença amb una tempesta que empalma directament amb la primera escena: És una de les primeres òperes en que l'obertura s'integra en el drama i una de les poquíssimes de la història en què no hi apareix cap trama amorosa.
El pobre Piccini intentà posar-se al nivell de Gluck estrenant la seva pròpia Ifigènia in Tauride dos anys més tard, però no va poder igualar l'obra del seu rival.
Tot i això, puc dir que pel poc que he pogut escoltar d'ell, les òperes de Piccini no són gens menyspreables.

***
Però tot s'acaba, i després del triomf d'Ifigènia in Tauride el sol de Gluck començà a declinar. L'any 1779 el fracàs de la seva darrera òpera parisenca Echo et Narcisse i un empitjorament de salut el van fer tornar a Viena, on passà els darrers anys de vida vivint de rendes i cultivant amistats com la de la família Mozart.
El model operístic establert per Gluck serà el que marcarà les següents dècades, fins l'arribada del romanticisme, i esdevindrà el referent a seguir per compositors de la talla de Mozart i Salieri. 
Sense ell, la òpera no seria el que és avui.


 ***
Per cert, digueu-me si mai no heu vist Gluck al supermercat.
Us donaré una pista: Bodegas Faustino.