26 de juny del 2018

GERSHWIN

 
 
Segueixo explorant la discoteca...
Gairebé totes les formes i ritmes musicals tenen un origen popular. Neixen del poble, evolucionen en passar d'un músic anònim a un altre fins que tothom les reconeix i esdevenen canòniques. La obra dels grans compositors és plena de ritmes i estils que ningú sap qui va inventar, ni on. La música instrumental de Bach, per exemple, és plena de fugues, gavotes, rondós, sarabandes, gigues, bourées, corrandes i multitud de danses populars, totes elles d'origen molt antic i desconegut. Fins i tot les passions, els oratoris i els drames musicats eren en un principi formes nascudes entre el poble. I a cada lloc, la gent li conferia el seu caràcter propi. D'aquí que la música napolitana fos molt diferent de la veneciana, la francesa tingués la seva personalitat inconfusible, així com l'anglesa, la ibèrica o la del centre d'Europa.
Finalment, són els grans mestres els qui eleven aquestes formes populars a la seva màxima expressió.
I això és el que va fer Gershwin amb la música popular nord-americana: Posar-la dalt del pedestal amb un seguit d'obres mestres que van projectar la seva influència al llarg de tot el segle XX. Dotar-la del prestigi necessari per a esdevenir la banda sonora del segle passat i reconèixer tota una cultura musical popular, originada en gran part a l'esclavatge dels camps de cotó.
Us imagineu com hauria estat la música del cinema o el musical americans sense el model creat per Gershwin?
 
 

22 de juny del 2018

PARIDE ED ELENA



Una altra joia de la meva discoteca i del sublim Gluck, compositor que cada dia tinc en més estima i que mereix ser reivindicat. La seva obra combina la delicadesa rococó amb l'esperit de la il·lustració, esdevenint l'avantsala del classicisme.
Paride ed Elena arrenca, tot just després de l'obertura, amb aquesta excelsa ària que aquí canta la bella Magdalena Kozená.





16 de juny del 2018

LA SERVA PADRONA



Seguim amb la discoteca: Una de les obres més cèlebres del segle XVIII va ser La Serva Padrona, un intermezzo còmic en dos actes de Giovanni Batista Draghi, popularment conegut com Pergolesi. Pergolesi és un d'aquells compositors que si no hagués mort jove (als 26 anys!) qui sap el que hagués arribat a fer...
Amb tot, en la seva curta vida ens va deixar dues obres mestres: El citat intermezzo i l'Stabat Mater, del qual alguna vegada vaig sentir que havia estat l'obra més interpretada del segle XVIII.



12 de juny del 2018

LE CHÉVALIER DE SAINT-GEORGES


Una altra petita joia de la meva discoteca: Joseph Boulogne, el Cavaller de Saint-Georges.
Un personatge de novel·la, espècie de Casanova mestís nascut a Guadalupe, fill d'un diplomàtic francès i una nativa de raça negra. Intel·lectual del segle XVIII, fou gimnasta, espadatxí, militar, caçador, violinista, director d'orquestra... i compositor. Bo o dolent? Jutgeu vosaltres mateixos...



10 de juny del 2018

GRAUN: CLEOPATRA E CESARE



A voltes amb la meva discoteca: L'alemany Carl Heinrich Graun (1704-1759), un dels desconeguts pel gran públic tot i que en els darrers anys la seva obra s'està redescobrint. Era capaç d'escriure una música tan fantàstica com aquesta...




9 de juny del 2018

ARAM KHATXATURIAN



Sempre he estat un fan de la música soviètica, sobretot la d'Aram Khatxaturian. Em fascina el primitivisme que exhala la seva obra, inspirada en el folklore de la seva Armènia natal. De fet, el podríem considerar l'inventor d'un estil musical que, sobretot en cinema, hem acabat associant a l'antiguitat bàrbara i que han popularitzant compositors com Basil Poledouris (Conan el Bàrbar) o Nikis Theodorakis.
Aquest disc és un dels meus preferits, amb la Filharmònica de Viena dirigida pel mateix Khatxaturian. Una selecció de fragments del seus dos ballets més coneguts, entre ells la famosa Dansa del Sable. A més, de regal extractes del Romeu i Julieta de Prokofiev, un altre dels grans del segle XX que aviat sortirà també per aquí...




8 de juny del 2018

IPHIGÉNIE EN AULIDE


Segueixo remenant la discoteca: Avui us proposo la primera òpera que Gluck estrenà a París en un moment clau del Segle de les Llums. Una exquisida música rococó, amb la qual el genial compositor presentava a la capital francesa la seva visió sobre el que havia de ser l'òpera il·lustrada.


7 de juny del 2018

PURCELL: DIDO AND AENEAS


Iniciem una sèrie en la qual em permetré compartir algunes de les joies de la meva modesta discoteca, una excusa per a parlar una mica de la música més enllà de la de Bach.
Començarem per aquesta meravella, segurament l'òpera en llengua anglesa més important de la història, si tenim en compte que les altres grans creacions que s'hi podrien comparar, els oratoris de Händel, van ser escrits per un alemany. Enterrat a Westminster, sí, però nascut a Halle.
Us heu preguntat mai per què no hi ha grans òperes angleses? Doncs els anglesos també, i quan ho fan es posen de molta mal llet. El gran Christopher Hoghwood, a la seva biografia de Händel, renega dels compositors i el públic britànics posteriors a Henry Purcell, que es van deixar endur per l'òpera italiana perdent així l'oportunitat de crear una òpera nacional britànica, com va passar a Itàlia, França, Alemanya, Rússia i molts altres països. Si fins i tot els espanyols van crear el seu gènere propi, la sarsuela!
Als britànics els queden només les fabuloses obres de Purcell, a l'esposa del qual devem que morís jove i no pogués deixar més obres mestres: Diu la llegenda que la senyora no li va voler obrir la porta de casa una nit en què havia sortit de juerga amb els seus amics. L'home va haver de dormir al carrer, va agafar una pulmonia i es va morir al cap de pocs dies. Hoghwood encara la maleeix per això...