3 de gener del 2023

The Long Walk (La Gran Caminada)

The Long Walk és la primera novel·la escrita per Stephen King, tot i que fou publicada posteriorment sota el pseudònim de Richard Bachman.

King ens transporta a un futur distòpic o a una realitat alternativa en la qual els Estats Units s'han transformat en una mena de dictadura militar encapçalada per El Major, un líder idolatrat per la massa que ha instaurat un cruel esdeveniment anual conegut com La Gran Caminada: Cent adolescents voluntaris obligats a caminar sense descans fins que només en quedi un, el qual rebrà El Premi, qualsevol cosa que desitgi durant la resta de la seva vida.

Però participar a La Gran Caminada esdevé pràcticament un suïcidi ja que les seves normes són implacables: Cal marxar sense pausa a un ritme mínim de 4 milles per hora, sota el control estricte d'un escamot armat. En cas de reduir la velocitat es rep un avís. Si passat el tercer avís es torna a baixar el ritme, el participant és executat sense contemplacions, com també ho és si abandona la calçada o rep ajuda del públic. Ara bé, si després de rebre un avís es segueix el ritme mínim durant una hora, aquest queda anul·lat. Es subministra aliment un cop al dia i aigua a totes hores, i els participants poden portar a sobre el que vulguin.

Molts pensen que aquesta novel·la és en realitat una crítica al·legòrica de la Guerra del Vietnam, l'autoritarisme, la candidesa adolescent i l'estupidització de la societat. És molt probable. Però la genialitat literària de King consisteix en crear un ambient irreal, kafkià, sorgit d'un autèntic malson on allò impossible esdevé natural. Des de l'aparent connivència del públic fins la resistència sobrehumana dels marxadors (que arriben a caminar sense descans cinc dies, recorrent gairebé 700 kilòmetres), passant per la seva desconcertant inconsciència, tot destil·la quelcom similar al realisme màgic. I un altre mèrit de King és haver escrit la precursora de totes les ficcions d'adolescents martiritzats que van venir després: Battle Royale, Els Jocs de la Fam, El Corredor del Laberint...

El protagonista, Raymond Garraty, formarà part d'un grup de marxadors ben avinguts autodenominats Mosqueters. Entre ells s'ajudaran a sobreviure fins allà on puguin, passant per una autèntica agonia de kilòmetres d'asfalt.

King és conscientment imprecís en quant al traçat de la marxa, incloent localitzacions i carreteres fictícies, la qual cosa fa que el recorregut sigui pràcticament impossible de reconstruir, esdevenint més aviat simbòlic. Basti saber que la prova comença en algun punt de la frontera entre els USA i Canadà i baixa cap al sud travessant els estats de Maine, New Hampshire i Massachussetts.

Aquest article vol ser un divertimento i un homenatge a tots els que gaudim de les caminades, siguin llargues o curtes, i de les obres d'Stephen King.

I també us assegurem que, després de llegir aquesta novel·la, les vostres caminades no tornaran a ser iguals.

The Long Walk ha estat recentment publicada en català (Males Herbes, 2020), però nosaltres hem adaptat algunes expressions tals com la que utilitzen els marxadors per a designar l'execució d'un participant: "Comprar el bitllet" en l'original, "facturar" a l'adaptació. La numeració dels waypoints correspon a l'ordre en que són eliminats els marxadors, dels quals s'indica entre parèntesi (quan es coneix) el número de dorsal. En haver un màxim de 50 waypoints per ruta, hem hagut d'agrupar com hem pogut les defuncions. Els seus emplaçaments, per suposat, són merament orientatius.

Podeu consultar el traçat de la ruta aquí.



PRIMER DIA



01. Curley (7)

La primera baixa és el dorsal 7, Curley. Pateix una rampa en una cuixa i en no poder seguir el ritme és abatut per quatre bales simultànies que li rebenten literalment el cap.


02. Ewing (9)

Ewing és un marxador afroamericà que, tot i estar entre els favorits, comet el terrible error de portar sabates amb sola de cautxú, cosa que li provoca butllofes als peus al cap de pocs quilòmetres. Les butllofes se li acaben infectant i no pot seguir el ritme, per la qual cosa és el segon en ser facturat.


03. Anònim (?)

El tercer marxador eliminat simplement va baixar de la velocitat mínima per quarta vegada, una més de les tres permeses.


04. Zuck (100)

Zuck, el dorsal 100, va tenir mala sort: Travessant una via de tren va ensopegar i es va fer un gran tall al genoll, que sagnava amb abundància. En no poder suturar la ferida, al cap d'uns quilòmetres no va poder seguir el ritme exigit i fou executat.


05. Travin (?)

Aquest encara va tenir més mala sort que Zuck: Li va entrar diarrea, havia de parar constantment i, a la quarta aturada, fou facturat.


PRIMERA NIT


06. Fenter (12)

El primer mort de la nit és el dorsal 12, Fenter. Va tenir una rampa als peus i va baixar del ritme mínim massa vegades. A la seva samarreta hi deia "JO HE PUJAT AL CREMALLERA DEL MONT WASHINGTON" . A la mà del seu cadàver hi havia una medalleta de Sant Cristòfol.


07. Larson (60) + 08. Anònim (?)

El dorsal 60, Larson, va perdre la noció de la realitat i es va asseure "un moment" per que "no es pot estar tot el dia caminant, oi col·legues?". Els soldats no ho van creure així i el van facturar després del tercer avis. 

08. Un marxador anònim de la part davantera de la marxa és facturat després d'emetre un crit agut.


09. Toland (?)

Toland es desmaià i quedà estirat sobre l'asfalt. Els soldats el facturaren després de donar els tres avisos al seu cos inconscient.


10. Quincy (?) + 11 & 12, Anònims (?)

Quincy o Quentin, un noi baixet que portava una samarreta de futbol vermella i blanca. 

Són mencionats molt de passada dos marxadors facturats poc després de Quincy, les morts 11 i 12.


13. James Baker (4)

Hi ha dos Baker esmentats a la Marxa, el primer és aquest que cau la primera nit i l'altre arribarà gairebé fins al final.


14. Rank (?)

Rank és executat per haver rebut els tres avisos arran d'una baralla amb Barkovtich, que l'havia estat provocant.


15 a 24. Anònims (?)

Ara són esmentats una sèrie de marxadors anònims facturats en cadena: 

15. Poc abans de mitjanit, se senten uns trets i el soroll com d'un sac de correus caient sobre l'asfalt. 

16. Intenta escapar aprofitant la foscor, però és abatut. 

17. Un noi alt, amb un impermeable verd i el dorsal 45, és el primer marxador zombi que apareix a la narració, i no serà l'últim. Avança aparentment aliè al món que l'envolta, amb les mans al cap i sense respondre les preguntes de Garraty. Caigué tres vegades, rebé tres avisos... i a la quarta fou executat. 

18, 19, 20, 21, 22, 23 i 24. Set marxadors més van ser facturats després del dorsal 45. No en sabem el nom ni la causa, només que cap a les 2 de la matinada tres van caure alhora.


25. Davidson (8) + 26 & 27. Anònims (?)

Cap a quarts de quatre de la matinada és executat  el dorsal 8, Davidson. 

26. Un marxador anònim és abatut amb dos trets. 

27. Un altre marxador anònim és facturat abans de l'alba. 

Sobre les 5 de la matinada McVries perd el control i s'enfronta als soldats, però en el darrer instant Garraty el convenç per a seguir caminant.


28. Yannick (98) + 29. Anònim (?)

Yannick és facturat exactament a les 5:25 de la matinada. 

29. Un noi amb un jersei negre de coll alt, cau al terra enmig de convulsions. Quan van passar els tres avisos "els soldats el remataren com un gos".


30. Gribble (48)

El dorsal 48, Gribble, pateix una rampa a l'entrecuix després d'atansar-se a unes noies i no pot seguir el ritme.


31. Harkness (49)

Harkness pretenia escriure un llibre quan guanyés la Llarga Marxa. Va perdre una sabata i va patir una rampa. Després de caminar una bona estona amb un peu descalç i amb tres avisos, va baixar el ritme per quarta vegada i fou facturat.


32. Percy (31) + 33 & 34. Anònims (?)

Percy (dorsal 31) potser era el marxador més jove de tots. La seva mare havia aparegut vàries vegades al recorregut intentant recuperar-lo. Va provar de fugir dissimuladament entre els arbres, però fou abatut. 

33. Els marxadors sentiren un tret a la part del davant i veieren com un cos era introduït en un sac. 

34. Un altre marxador anònim fou facturat i Pearson desvetllà el seu macabre mètode de passar monedes d'una butxaca a una altra per a recomptar les baixes.





SEGON DIA


35. Wayne (94) + 36. Anònim (?)

La llarga marxa porta ja 150 kms. recorreguts. Dos marxadors més són facturats entre les 8:30 i les 9. Un d'ells és Wayne (dorsal 94) i l'altre, l'eliminat número 36, resta anònim.


37. Frank Morgan (64) + 38, 39 & 40, Anònims (?)

Garraty és a punt de ser executat en patir un atac de riure, rebre tres avisos i quedar a només 2 segons del límit. La desesperada intervenció de McVries evita que el facturin. A qui sí facturen és a Frank Morgan, el dorsal 64, al qual retiren de la calçada amb les ulleres encara penjant d'una orella. 

38. Un altre tret sona a la part davantera de la marxa i quan Garraty i McVries hi arriben el cos ja és dins el sac. 

39. Un noi pell-roig intenta suplicar als soldats del vehicle blindat, però aquests el fan caure al terra i les orugues li esclafen les cames. Tot i així, rep els tres avisos reglamentaris i finalment és executat. 

40. Sonen els fusells mentre McVries explica a Garraty la història de la seva cicatriu


41. Tressler (92)

El dorsal 92 pateix una insolació i és facturat mentre jau inconscient sobre l'asfalt.


42. Anònim (?)

Executat estant al terra presa de fortes convulsions.


43. Aaronson (1) + 44. Anònim (?)

El dorsal número 1 queda clavat amb una rampa als dos peus i és facturat mentre intenta fer-los reaccionar. 

44. Pocs minuts després un altre marxador mor a causa d'una insolació.


45, 46 & 47. Anònims (?)

En aquesta zona cauen tres marxadors anònims: 

45. És abatut i cau "com el ninot d'una caixa-sorpresa amb la molla fluixa". 

46. Un noi baixet i robust que portava una armilla de seda verda. 

47. Un marxador "el rostre del qual apareixia crispat i esgotat, molt mort sota la seva mata de cabells batuda pel vent".


48. Jensen (?) + 49. Anònim (?)

Comença a caure calamarsa i un tal Jensen, presa del pànic, surt de la carretera i és cosit a trets. 

49. Poc després, un noi molt jove cau desmaiat i, se suposa, és facturat després dels avisos corresponents


50. Roger Fenum (13)

El dubtós honor de marcar l'equador de la marxa correspon a un altre jove participant, el dorsal 13, que com l'anterior víctima també cau desmaiat.


SEGONA NIT


51 & 52. Anònims (?)

En una dura pujada sembla que cauen dos marxadors anònims, però no queda molt clar. Només es senten dues ràfegues de fusell enmig de la foscor, separades per un crit esfereïdor. Tot i que oficialment es compten dues morts, podria tractar-se d'un sol marxador abatut amb dues andanades de trets.



53. Hank Olson (70)

Potser la mort més espectacular de la novel·la. Garraty desperta Olson, integrant del grup de Mosqueters i que porta moltes hores caminant en estat zombi. En un darrer acte de dignitat, Olson decideix enfrontar-se als soldats que li rebenten el ventre a trets. Olson encara aconsegueix seguir caminant uns metres més, esbudellat i agònic fins que el rematen.




54 a 58. Anònims (?)

Aquella nit acaben caient 5 marxadors més, tots anònims. 

54. De nou els fusells i de nou el sac de correus caient al terra. 

55. El cos va ser projectat dos carrils enllà, talment un sac de roba bruta a la bugaderia. 

56 & 57. En un passatge es diu que "durant la nit els soldats només n'havien facturat dos més".

58. Un marxador que portava escrit a la jaqueta "Àngels de l'Infern sobre rodes".



TERCER DIA


59 & 60. Scramm (85) & Mike

El dorsal 85, Scramm, era el favorit a les apostes. Molt bona persona però una mica ruc. Estava casat amb Cathy, que esperava un fill. Va emmalaltir de pneumònia i va caminar molts kilòmetres amb febre. Veient proper el final, parlà amb Mike, indi hopi nadiu del seu mateix estat que patia un fort dolor abdominal i decidiren immolar-se conjuntament.


61. Joe (?)

Joe era el germà de Mike, el hopi que es deixà morir amb Scramm. No va sobreviure gaire més al seu germà.


62. Anònim (?)

Marxador abatut poc abans d'arribar a Augusta. Es diu que va emetre un xiscle com el d'un gall d'indi.


63. Gallant (?)

Segons diu Baker, havia estat tot el dia caminant exhaust.


TERCERA NIT


64. Milligan (?) + 65 & 66. Anònims (?)

Milligan sembla patir una embòlia cerebral o quelcom semblant travessant Augusta. Cau al terra amb les mans al cap i de seguida és facturat. 

65 i 66: Dos marxadors anònims que van ser abatuts alhora poc després de Milligan.


67. Harold Quince (?)

Se'l defineix com un individu d'aspecte sinistre que va estar gairebé sempre al capdavant de la marxa.




68. Gary Barkovitch (5)

El marxador més antipàtic. Des del principi es proclamava guanyador i prometia ballar sobre les tombes de tothom. Havia estat emprenyant i provocant als altres, i fins i tot va propiciar la mort de Rank. Tot i això, poc abans de morir es va sincerar amb Garraty. Barkovitch va embogir fins al punt d'esguerrar-se la gola ell mateix. I quan va caure al terra el van rematar, viu o mort.



69. Pearson (?) + 70 a 74. Anònims (?)

Solament es diu que aquella nit n'havien caigut sis, entre ells Pearson, la darrera notícia del qual era que patia vòmits. Tots ells s'haurien de repartir en el tram entre Augusta i els voltants de Lewiston.


QUART DIA


75. Charlie Field (?) + 76. Anònim (?)

Charlie Field cau "enroscat sobre sí mateix". 

76. Només s'esmenta que el so dels fusells fa callar Garraty, que a partir d'aquí caminarà descalç.


77. Klingerman (59) + 78 & 79. Anònims (?)

S'esmenta que des que van sortir de Freeport només tres marxadors havien estat facturats. El dorsal 59 Klingermann patí un agonia espantosa, sembla ser que per un atac d'apendicitis.

Els altres dos resten anònims, constituint les morts números 78 i 79.


80. Tubbins (?) + 81. Anònim (?)

Tubbins, un noi baixet i pigat amb ulleres, va embogir en un atac de fanatisme apocalíptic. Va estar molta estona predicant fins que va ser facturat, mentre la marxa travessava un pont. 

81. Simplement es diu que a les sis de la tarda solament un més havia estat facturat. 

A partir d'aquí els marxadors restants acorden no ajudar-se els uns als altres i que cadascú afronti el seu destí.


82. Collie Parker (?)

Parker, un dels darrers Mosqueters que segueixen vius, intenta atacar els soldats, però cap altre marxador el segueix. Tot i aconseguir matar un soldat, finalment és abatut i mor esbudellat com Olson.


QUARTA NIT


83. Marty Wyman (97)

A les 23:40 és facturat Marty Wyman, un marxador molt xerraire al principi de la marxa però que portava més d'un dia sense dir paraula. La seva mort va ser discreta: Es va deixar caure al terra i el van rematar.


84. Bobby Sledge (?) + 85 & 86. Anònims (?)

A un quart de dues de la matinada Sledge intentà fugir entre la multitud aprofitant la foscor i la pluja, però no se'n va sortir. 

85. Ja a New Hampshire, els fusells desperten de sobte un Garraty endormiscat, que passa vora un cos estès bocaterrosa sota la pluja. 

86. "Hi va haver una altra baixa abans de les tres: Un noi abatut sota la pluja, el vent i la foscor després de caure de genolls en algun lloc a prop de Portsmouth".


87, 88 & 89 Anònims (?) + 90. Abraham (2)

Just abans de la matinada, tres marxadors zombies van caure simultàniament. 

90. Abraham, un altre dels Mosqueters, els sobreviu uns instants arrossegant-se per terra fins a ser facturat.


CINQUÈ DIA


91. Bruce Pastor (?)

Pastor fou abatut passades les 9 del matí, amb els peus desfets després de caminar molts quilòmetres descalç.


92. George Fielder (?)

La marxa ha entrat a Massachusetts. Fielder, un dels marxadors zombies, recupera sobtadament la consciència amb un atac de bogeria que el fa enfrontar a la multitud. Al cap d'uns moments és tirotejat.


93. Bill Hough (?)

Només sabem que va ser facturat a tres quarts d'onze.


94. Milligan / Rattigan (?)

Aquí hi ha un fet curiós: Segons les edicions, el mort 94 és bé un tal Milligan o bé un tal Rattigan. Potser en algunes edicions es canvia el nom per a no confondre's amb el Milligan que va morir a Augusta. Sigui com sigui, solament sabem que es tractava d'un marxador alt i musculós que va ser facturat a dos quarts de dotze.


95. Art Baker (3)

El dorsal 3 és un dels tres Mosqueters que resten i la seva mort és potser la més emotiva de totes. Havia caminat molts quilòmetres amb una hemorràgia nasal que l'havia deixat xop de sang. Baker s'acomiada serenament de Garraty i li demana que, si guanya, li compri un taüt folrat de plom.


96. Peter McVries (61)

Tal com havia dit a Garraty molts quilòmetres abans, quan no va poder més  es va asseure al terra i va deixar que els soldats el facturessin.


97. Stebbins (88)

Stebbins és el marxador més enigmàtic i és l'únic que sembla saber realment on s'ha ficat. A més, guarda un gran secret. Tot i això, acaba caient al terra mort d'esgotament i ja no és en aquest món quan el rematen. 

A aquests 97 cal sumar el guanyador i únic supervivent, Raymond Garraty (dorsal 47). Faltarien doncs 2 marxadors! 

Efectivament, sembla haver-hi un error de l'autor. Els fans intenten esmenar-lo afegint dos marxadors més facturats en algun moment de la marxa.


15 de maig del 2021

GRAUN: MONTEZUMA



Amb el meu vell amic Herr Graun, feia molt que no ens trobàvem!



5 de maig del 2021

Naus Generacionals 5 - Kim Stanley Robinson: AURORA (2015)

Así que no les gustan el cloro, la creatinina o el ácido hipúrico. Los bichos pueden comerse algunas de esas cosas y transformarlas en otras. Pero los bichos se están muriendo, y nadie sabe por qué. Devi cree que a la nave le falta bromo, lo que le resulta incomprensible. Y no pueden corregir el nitrógeno. ¿Por qué el nitrógeno les falla tan a menudo? El fósforo y el azufre son igual de perjudiciales. Necesitan a los bichos para ellos. Así que también los bichos deben mantenerse sanos. Aunque no haya suficientes. Para que todos conserven la salud, todos deben conservarla. Incluso los bichos. Nadie es feliz a menos que todo y todos estén a salvo. Pero nada lo está...

Arriba ara una de les darreres obres del gènere, que encara no ha estat publicada en català, i ja triguen. El seu autor havia aconseguit fama a la dècada dels 90 arran de la Trilogia Marciana, tres novel·les sobre la terraformació de Mart: Mart Roig, Mart Verd i Mart Blau. Amb Aurora ho va tornar a petar. Ja us anuncio que aquesta és la meva obra favorita sobre naus generacionals, una temàtica que havia quedat una mica abandonada fins que K. S. Robinson la va modernitzar.

Ens trobem aquí amb una nau realment gegantina, de les que segurament serien les úniques capaces de resistir un viatge de vàries generacions: Dividida en biomes, cada un d'ells és un enorme contenidor de diversos kilòmetres de llargada, on es recrea un clima terrestre diferent, des de l'Àrtic fins a l'Amazones. Amb això s'espera garantir la biodiversitat durant tot el viatge. Els biomes estan disposats en dos grans anells circulars que giren entorn un nucli central, a l'estil de l'estació orbital que surt a 2001, una Odissea de l'Espai. Gràcies a això, els biomes gaudeixen d'una gravetat similar a la terrestre. Lògicament, conforme un es desplaça pels radis vers el tronc central, la gravetat disminueix fins que al centre no n'hi ha. La nau està en fase de desacceleració des de fa dècades: va ser accelerada fins a velocitats relativistes des del Sistema Solar, amb uns potents làsers, durant els primers anys de viatge. Més o menys a mig camí, va començar a frenar mitjançant explosions nuclears controlades a la zona de proa. De no ser així, passaria de llarg del seu objectiu!

Com veiem, l'autor s'ha esmerçat a presentar-nos una nau generacional el més realista possible, cosa que es farà extensiva a la resta d'escenaris. I aquest és un dels punts forts de la novel·la: Que científicament està molt ben documentada fins al punt que te la pots arribar a creure. A bord de la nau tot està controlat: Des de la quantitat d'elements químics de cada ésser fins a les bactèries pròpies de cada bioma o l'estructura de les seves cadenes tròfiques. En aquest viatge la bioquímica és tan important com la tecnologia, ja que la nau ha de ser constantment revisada i reparada. I no és per a menys, ja que el viatge ha durat dos segles, tot i que ja només falten unes dues dècades per arribar a destí: Tau Ceti, un dels estels més propers semblants al Sol, situat a 12 anys llum de nosaltres. Habiten la nau uns 2100 humans, a més d'animals de tot tipus i plantes. I sobre tots ells, la Intel·ligència Artificial de la nau, un ésser omnipresent que, genialitat de l'autor, en cert moment es convertirà en narrador i ens regalarà una sensacional visió de la història des del punt de vista d'una entitat no humana. Aquí tenim un altre dels punts forts del llibre, ja que les reaccions de l'ordinador als conflictes que apareixeran entre els tripulants donaran lloc a situacions molt interessants des del punt de vista psicològic, però també a moments realment hilarants.

Personalment, dividiria la novel·la en quatre parts i un epíleg: 

1. La darrera etapa del viatge a Tau Ceti, on se'ns presenten la nau i els personatges.

2. L'intent de colonització del planeta Aurora, que és el que dóna títol a la novel·la, i els conflictes que esclaten entre els tripulants, que obliguen a prendre grans decisions. Paral·lelament, descobrirem el passat de l'expedició, que amaga vàries sorpreses. Per que sí, Kim Stanley Robinson tira de manual i també inclou a la trama un passat ocult i traumàtic de l'expedició...

3. El dramàtic viatge de retorn i, sobretot, l'arribada al Sistema Solar, per a mi els millors capítols del llibre. Recordeu el que hem dit abans sobre la desacceleració d'una nau a velocitats relativistes? Doncs ara aquest serà el gran problema! Un gran punt a favor de Robinson, ja que poques vegades a la literatura del gènere s'ha abordat seriosament aquesta qüestió. I només per a fer-vos una idea, direm que la nau entra al Sistema Solar a poc més del 3% de la velocitat de la llum. Us sembla poc? Doncs aquesta velocitat seria suficient per a travessar el Sol sense tenir temps de cremar-se!

4. L'adaptació dels supervivents a la vida a la Terra i la seva acollida. Aquesta quarta part és important per que en ella l'autor explicita les seves opinions sobre el futur espacial de la humanitat. I l'enllaça amb un epíleg que ens atorga un final feliç després de tantes penalitats.

Precisament, aquesta part final és potser l'únic defecte que li trobo a la novel·la: S'allarga massa. És aquesta una d'aquelles històries que conclouen vàries vegades, a l'estil d'El Senyor dels Anells. Crec que hauria resultat més rodona tancant-la una mica abans. Però per altra banda, m'havia agradat tant que, en el fons, desitjava que continués i continués...

És el millor que es pot dir d'un llibre! Ja veieu que, de tota la sèrie, és la que més m'ha agradat. I ara que no ens sent ningú us confesso que va ser la primera que vaig llegir. Em va entusiasmar tant que després vaig buscar més literatura sobre el tema... i així vaig conèixer les altres novel·les de la sèrie. 

Ara seguirem comentant Aurora, amb spoilers.


Kim Stanley Robinson (1952)



ATENCIÓ, SPOILERS!

La primera part de la novel·la es centra en la família formada per Devi, Brahim i la seva filla Freya, que serà la protagonista de la història. Devi és l'enginyera en cap de la nau, i a travès de les seves preocupacions descobrirem com de complicat haurà de ser mantenir operativa una nau generacional aïllada enmig de l'espai. Serà ella la que ens ensenyarà una de les claus d'aquest tipus de viatges: Per a no caure en la involució intel·lectual, l'activitat científica no es pot limitar a conservar el saber sinó que ha de seguir progressant. Així, aconseguirà que la I.A. de la nau faci un pas endavant i esdevingui, pràcticament, un ésser plenament conscient. A la mort de Devi, Freya prendrà el relleu com a personatge central de la història. 

La segona part, fascinant, es centra en  l'intent de colonització del planeta Aurora, l'únic planeta habitable del sistema Tau Ceti. Tot i no ser gaire acollidor, al principi semblarà que tot marxa bé... fins que l'aparició d'un germen letal condemna els qui han baixat al planeta i obre una greu crisi entre els qui resten a la nau. Vaig trobar que aquí l'autor es precipitava una mica, fent que els colons es rendissin massa aviat en contres d'intentar lluitar contra el patogen durant més temps. Sigui com sigui, aquesta impossibilitat de colonitzar Aurora ocasiona tensions entre els tripulants, desembocant en una guerra oberta que haurà de gestionar la Intel·ligència Artificial, en el seu gran moment dins la novel·la. Al llarg d'aquests capítols veurem créixer Freya fins a convertir-se en la líder dels tripulants que emprenen el retorn. Per que sí, els protagonistes d'aquesta història també tornen a la Terra. Almenys una part d'ells, i no sense discutir diverses opcions, des de terraformar algun altre planeta del sistema fins a seguir viatge cap a un altre estel. I sabrem també què va passar amb l'altra nau de l'expedició. Per que sí, dues naus foren enviades a Tau Ceti!

La tercera part narra el retorn a la Terra en unes condicions molt difícils que obliguen a una solució improvisada: la hibernació. Per que sí, aquí també hibernen durant dècades per tal d'estalviar recursos. Ja veieu que a Aurora hi ha de tot! Però la novel·la t'esclata a les mans amb l'arribada al Sistema Solar, la reacció dels terrícoles i l'aterratge dels tripulants. Com frenes un trasto al 3'2 % de la velocitat de la llum? Doncs fotent una sèrie de caramboles gravitacionals dificilíssimes pel Sistema Solar, mirant de no estavellar-te contra el Sol o Júpiter, o sortir disparat cap a l'espai profund sense possibilitats de tornar. I a sobre, cada vegada que passes prop de la Terra has de sentir-te dir de covard en amunt per no haver colonitzat Tau Ceti i que t'haurien d'enviar un míssil, que encara cauràs sobre alguna ciutat i a més de covard seràs un inconscient... Aquests capítols són espectaculars, del millor que he llegit en Ciència Ficció, de veritat!

La quarta part situa ja els protagonistes a la Terra després d'un dramàtic descens, ens narra la seva adaptació i l'acolliment per part dels terrícoles, en principi no gaire amistosa. L'autor ens presenta una Terra afectada per l'escalfament global, amb uns oceans crescuts on existeixen ciutats flotants. Però el més important són les reflexions sobre la utilitat del viatge interestel·lar, la terraformació d'altres planetes i la conservació del nostre. Ja us anuncio que Kim Stanley Robinson no veu gaire clares cap de les tres opcions. I, per cert, hi ha una cosa que aquesta novel·la no té: Un darrer gir inesperat. 

L'autor tanca la història amb un final feliç que, com ja hem comentat anteriorment, resulta innecessari: Freya convertida en una MILF que lliga amb jovenets a la platja.  

No sé què dir-vos... 

Bé, suposo que després de tot el que ha passat la pobre, segurament s'ho mereix.


<< Naus Generacionals 4                                     



30 d’abril del 2021

Naus Generacionals 4 - Frank M. Robinson: THE DARK BEYOND THE STARS (1991)

En mis sueños, reviví cada segundo que había pasado en la exploración de esa mañana, empezando por el momento en que puse el pie en el primer peldaño de la escalerilla y descendí a la superficie del planeta. Antes de eso habia algo, pero no mucho. Estaba en un ataúd de metal con los brazos cruzados sobre el pecho, contemplando a través de la tapa de plástico transparente, a una infinidad de gusanos plateados que se abalanzaban hacia mí...

Publicada en castellà amb el títol La oscuridad más allá de las estrellas, no ha estat traduïda encara al català. El seu autor, Frank M. Robinson, és conegut per la novel·la en que es basà la pel·lícula El Coloso en Llamas.

Per fi ens trobarem aquí una nau generacional d'aquelles depriments, envellida, semiabandonada i amb un futur gens esperançador. La història és fosca com l'espai que solca la Astron, una veterana nau amb 2000 anys ja a les espatlles, habitada per una tripulació desmotivada que malviu en un ambient d'imparable decadència. Només el capità sembla mantenir l'ànim i les ganes de prosseguir el viatge. Un misteriós capità a qui poques vegades veuen els seus homes i del qual es diu que és immortal.
La missió de la nau era (i continua sent) cercar vida extraterrestre, recerca que ha resultat infructuosa malgrat haver visitat multitud de sistemes estel·lars. Cada fracàs ha anat augmentant la desmotivació dels tripulants, a la vegada que els aparells, l'equipament i la pròpia nau han patit la degradació de dos mil·lennis d'ús. Tots ells són conscients que, més d'hora que tard, la situació esdevindrà insostenible. La perspectiva encara és més fosca en el moment que arrenca la narració, ja que la nau és a punt de sortir del Braç d'Orió i entrar a una zona de la galàxia amb molt pocs estels que trigarà 100 generacions a travessar. Tot i això, el capità sembla entossudit a continuar el viatge.
El protagonista serà Gorrión, un jovenet que al darrer planeta explorat ha patit un accident que li ha fet perdre la memòria. Serà a través dels seus ulls que descobrirem la nau i, sobretot, els personatges que hi conviuen. La seva excel·lent construcció és un dels punts forts de la novel·la.

Sabrem que gran part de la Astron fou desmantellada i abandonada en el passat, i que la tripulació s'ha vist reduïda per tal d'adaptar-se a la minsa quantitat d'aliments que produeixen els seus hivernacles. Els tripulants de la Astron viuen en una societat degradada, entre parets brutes i suades, vestint de manera primitiva i intentant mantenir com sigui en funcionament la maquinària i l'equipament. La major part de la nau no té gravetat i la única tecnologia que sembla reeixida, i que els manté psicològicament estables, és una mena de realitat virtual hologràfica amb la qual decoren les seves habitacions per a fugir de la realitat.
Conforme avanci la novel·la, el protagonista anirà recordant fragments del seu passat, reconstruirà la seva relació amb el capità i es veurà immers en els conflictes i conxorxes de la tripulació. Quan finalment descobreixi el seu sorprenent passat, els fets es desencadenaran, es produirà l'enfrontament i haurà de prendre una decisió transcendental. I encara després de totes aquestes revelacions, l'autor ens reservarà un gir final inesperat.

La única mancança literària d'aquesta novel·la és el to, que d'haver estat més reeixit l'hauria pogut convertir en una obra extraordinària. Es queda per tant en una bona novel·la que destaca per l'ambientació i, sobretot, els personatges. La recomano de totes totes.

Tot seguit la comentem amb spoilers.


Frank M. Robinson (1926 - 2014)



ATENCIÓ, SPOILERS!

Amb la tercera novel·la de la sèrie ens submergim, ara sí, en l'ambient claustrofòbic i opressiu d'una nau generacional degradada. I això que els seus tripulants encara, de tant en tant, tenen l'oportunitat de baixar a explorar la superfície d'algun dels planetes erms que troben pel camí...
La narració aconsegueix enganxar i enganyar el lector des del principi, ja que als primers capítols sembla que aquella nau sigui un indret chupiguai. Aviat però, descobrirem que tot és una ficció hologràfica.

És només aquesta realitat virtual (que permet la il·lusió de viure, per exemple, a la Venècia romàntica), el que evita la desesperació total dels protagonistes. Uns protagonistes brillantment treballats que aconsegueixen l'empatia (i la compassió) del lector. També resulta brillant la figura del capità, al qual es presenta progressivament com un heroi, un dement i, finalment, com el gran malvat de la història. Realment es tracta d'un ésser immortal gràcies als tractaments mèdics a que fou sotmès abans d'emprendre el viatge. I resultarà que el protagonista, Gorrión, també ho és tot i que no ho sap. Per que ells dos són els únics supervivents de la tripulació que va sortir de la Terra dos mil anys enrere! 
Descobrirem l'existència d'una tripulació alternativa, hibernada, que havia de substituir la original a la qual el capità, en el seu egocentrisme, va matar a les seves càpsules feia molt de temps. Només va salvar Gorrión, el seu millor amic, el capità de reserva, per tal de mantenir un record de la humanitat original. Això sí, s'havia ocupat d'anar esborrant la seva memòria cada cert temps per tal que no li pogués retreure les seves accions, a més d'amenaçar la resta de tripulants per a mantenir-lo ignorant de la realitat. 
Quants cicles de mort i renaixement hauria patit, es pregunta en cert moment el protagonista? Quantes vides, amics i amants no haurà oblidat per obra i gràcia del capità? Amb quants d'ells no hauria preferit morir abans que seguir eternament tancat en aquella maleïda nau? 

Evidentment, quan Gorrión recuperi tots aquests records, l'enfrontament esclatarà: es sumarà a l'enèsim amotinament que ha sorgit a la nau i, finalment, acabarà amb la tirania del capità. És sensacional el capítol en què es desvetlla què va passar amb la tripulació suplent, els lligams que molts d'ells tenien amb el protagonista i, sobretot, la relació íntima entre aquest i el capità. Sabrem també els seus noms reals: Ray Stone i Mike Kusaka.

Un cop assumit el comandament, Gorrión-Ray Stone decidirà girar cua i tornar a la Terra. I aquí tenim un altre dels punts febles de la novel·la, ja que el retorn es ventila en unes poques pàgines tot i que, com diu Ray, ara la ruta serà directa i sense escales. Això sí, viurem els moments més emotius del llibre, ja que el protagonista veurà envellir i morir els seus amics i també els seus descendents. En la vessant més pràctica, costa de creure que una nau tan atrotinada sigui capaç d'aguantar 20 generacions més de viatge sense moments difícils que requereixin solucions imaginatives per a seguir tirant una mica més. Sigui com sigui, Ray aconseguirà tornar a casa després de veure nàixer i morir dues desenes de generacions, però es trobarà una Terra molt diferent de com la va deixar: Aparentment, no hi ha activitat humana.

I encara hi haurà una última sorpresa... que si m'ho demaneu, us la diré.



<< Naus Generacionals 3                                                             Naus Generacionals 5 >>

28 d’abril del 2021

Naus Generacionals 3 - Kevin O'Donell: MAYFLIES (1979)

Una vez existió un hombre, un hombre tranquilo, inteligente y que amaba a su familia, pero murió. Hicieron cuanto les fue posible para que no fuera así, pero sólo consiguieron salvar su cerebro. Para éste encontraron una utilidad. Para decirlo de forma no muy impresionante, se convirtió en un ordenador. Para decirlo de forma altisonante, salvó a la raza humana.

Publicada a Espanya com Efímeras, no ha estat traduïda al català, així que m'hi referiré pel títol en castellà. Estem davant d'una obra menor de l'autor d'ORA:CLE (1983), una de les novel·les que millor anticipà el paper de la informàtica al món actual.

La informàtica també és protagonista d'Efímeras, però no per la seva influència entre els humans sinó per que el protagonista de la novel·la és un ordinador. Bé, millor dit, una ment humana integrada en el sistema informàtic d'una enorme nau generacional, la Mayflower, enviada cap a l'estel Canopus, a 310 anys llum de distància. El protagonista gairebé únic de la novel·la és el cervell del doctor Gerard K. Metaclura. Aquest pobre home és un científic que mor en un estúpid accident i el seu cervell, per una sèrie de caramboles, acaba convertint-se en un hardware on s'implanta el sistema informàtic de la primera nau generacional de la humanitat. Això sense que ningú li demani permís, naturalment. Tot i que, en teoria, s'havia decretat la mort cerebral de Metaclura, aquest recupera la consciència quan la Mayflower és ja a l'espai profund. El seu despertar provoca una avaria als motors de la nau que la ralentitzen fins al punt que un viatge que havia de durar dècades ara durarà segles...

A partir d'aquí, comença realment la novel·la. El desconcertat cervell de Metaclura primer haurà d'entendre què li està passant, després haurà de lluitar amb el software invasor i, finalment, es convertirà en el rector absolut de la nau i els seus passatgers, uns passatgers que cada vegada seran més difícils de controlar fins que Metaclura haurà de prendre decisions dràstiques a l'estil del Déu de l'Antic Testament.

Haureu notat que utilitzo un to una mica irònic. Això és per que la novel·la desprèn en tot moment un humor àcid que tant pot esclatar en passatges hilarants com en moments tragicòmics. L'autor és molt crític amb els humans, que a cada generació es tornen més estúpids i capritxosos. La nau (no se sap com) té recursos aparentment infinits i androides que s'encarreguen de totes les tasques feixugues: els passatgers només s'han de dedicar a passar l'estona com bonament vulguin... Però la cosa no funciona i s'acaben convertint en una molèstia amb la que Metaclura haurà de bregar, a vegades amb paternalisme i a vegades amb càstigs i normes severes, sense descartar la idea de matar-los a tots i seguir tot sol el viatge.

La Mayflwer queda incomunicada i es converteix en un món en sí mateixa. Per a més inri, la Terra, que semblava a punt de col·lapsar quan es construí la nau, acaba sent un lloc idílic, amb una ciència puixant que aviat supera la de la Mayflower, de manera que els humans ja han visitat Canopus... quan aquesta encara és a mig camí! Però per diverses circumstàncies, algunes de ben còmiques quan no directament kafkianes, la nau es veu obligada a seguir el seu penós viatge sense rebre ajuda de cap mena.

Hi haurà trobades amb extraterrestres, alguns xungos i d'altres guais. I experiments socials de Metaclura, immortal i omnipresent, que amb el pas dels segles acaba veient les vides dels passatgers com a existències efímeres, d'aquí el títol de la novel·la (un joc de paraules a l'original que es perd en la traducció). Estem davant una altra de les característiques de la novel·la: El pas de multitud de personatges que viuen i moren en unes poques línies mentre que Metaclura segueix allà tota l'estona. Això sí, podem identificar algunes genealogies de passatgers gràcies a la conservació d'alguns cognoms, el de Metaclura inclòs. És una constant en qualsevol història de naus generacionals que aquestes tinguin algun passat fosc, desconegut per als protagonistes, i que aquests el descobreixin en el moment culminant de la novel·la: El fet que a Efímeras no aparegui aquest recurs tan manit no sabria dir si constitueix un punt a favor o en contra de l'autor.

En definitiva es tracta d'una una obra estranya, carregada d'ironia però amb una estructura imperfecta i carent d'un gir final inesperat. Considero que el seu punt fort són els moments en que la naturalesa humana queda retratada en tot el seu ridícul i les reflexions de Metaclura envers els passatgers. Com a punt negatiu, la confusió en els passatges informàtics, sobretot en la lluita entre Metaclura i el software invasor, que contenen moments de molt difícil comprensió, gairebé lisèrgics.

No la recomanaria si no es té veritable interès en el tema. A més, amb les seves 470 pàgines, no es tracta d'un llibre curt.

Ara direm quatre coses més sobre aquesta novel·la, amb spoilers.


Kevin O'Donell (1950 - 2012)


ATENCIÓ, SPOILERS!

Aquesta és la única de les quatre novel·les de la sèrie en que la nau generacional no torna a la Terra sinó que prossegueix el seu camí cap a l'infinit després de deixar la majoria dels passatgers en un planeta de Canopus. La novel·la conclou amb Metaclura i uns quants humans, que no es veuen capaços d'adaptar-se a la vida planetària, seguint el viatge per sempre.

En aquesta obra Kevin O'Donell deixa totalment de banda qualsevol qüestió relacionada amb la logística del viatge interestel·lar. No li interessa el desgast de la maquinària, la reposició de recursos, l'obtenció d'energia o la degeneració genètica dels passatgers: La nau ho fa tot, té uns recursos inesgotables i pot viatjar indefinidament (o gairebé). Necessita deixar tot això de banda per a poder-nos parlar del que realment tracta la novel·la: La psicologia humana.

Metaclura acaba esdevenint un Déu per als passatgers, car a la nau és omnipotent. Alguns l'adoraran, molts el temeran i molts altres l'odiaran. Això sí, sempre serà possible raonar amb ell... quan apareguin humans amb una mica de seny, cosa que rarament succeeix. El camí de Metaclura però, no serà senzill. Inicialment, el software que controla la nau (a qui ell denomina "El Programa") el tindrà com un zero a l'esquerra, si no és que directament el denigra i l'humilia. Però aquest Programa aviat demostrarà la seva incompetència a l'hora de tractar amb humans, no per maldat sinó per donar-los tot allò que li demanen per tal que siguin feliços. Serà llavors quan la ment de Metaclura aconseguirà apartar el Programa del control de la nau, tot i que una part seguirà activa i es convertirà en "Pro-Jo", una espècie de subconscient amb el qual Metaclura haurà d'interaccionar contínuament, cosa que donarà lloc a episodis força divertits.

Les trobades amb extraterrestres també seran episodis destacats de la novel·la. La primera d'elles segurament és la millor: Una espècie mentalment superior a la humana que, literalment, sodomitza intel·lectualment tots els passatgers, inclòs Metaclura, abans de marxar per on havien vingut. Els mateixos àliens tornaran a visitar la Mayflower molts segles després, però aquí l'episodi es resoldrà d'una manera força menys inspirada. 

<< Naus Generacionals 2                                                                  Naus Generacionals 4 >>




26 d’abril del 2021

Naus Generacionals 2 - Brian W. Aldiss: NON-STOP (1958)

El cor d'en Roy semblava que omplís la clariana amb els seus batecs, com l'eco d'un radar que rebotés en un objecte distant per tornar després als orígens. Es va aturar al llindar del seu compartiment, escoltant la fúria que li martellejava les artèries. -Vés-te'n, si vols! No deies que te n'anaves? 

Publicada a Anglaterra l'any 1958 sota el títol Non-Stop, la primera novel·la d'Aldiss és una de les obres més apreciades del gènere. Curiosament, aquest llibre el trobareu amb altres títols: Als USA es publicà com a Starship, títol que passà al castellà com  La nave estelar. I la tenim també en català, ja que amb el títol Viatge sense final fou publicada per Pagès Editors l'any 2004, i és fàcil d'aconseguir.

Aquí ens trobem amb uns humans habitant una nau generacional aparentment abandonada, envaïda per una estranya vegetació (els pònics) que creix gràcies a la llum artificial i sustenta alguns animals, entre ells porcs salvatges. Aquests minsos recursos permeten subsistir algunes petites comunitats d'estil tribal, que recorren les immenses cobertes de la nau avançant lentament cap a zones on la vegetació s'ha regenerat, deixant enrere les zones ja exhaurides. S'ha establert una espècie d'equilibri ecològic gràcies a la rapidesa amb què creixen els pònics, una mena de canyes de les quals s'extreu míltex, l'aliment bàsic d'aquesta gent.
Les seves creences s'han tornat primitives, construïdes  a partir de retalls d'uns coneixements passats obscurs derivats de la psicologia freudiana.
Els humans s'estructuren en tribus, en les quals existeixen diversos estrats: Homes d'armes, recol·lectors, sacerdots i caçadors. Un d'aquests caçadors serà el protagonista de la novel·la, en acompanyar un sacerdot i tres fugitius més a la recerca de la veritat sobre el món que habiten.
Realment allò és tot l'univers? Són certes les llegendes que parlen d'una "Nau" que viatja per un "espai" infinit? I si és així, cap a on es dirigeix? Què hi ha a la zona anomenada "Davant"?

A més de la seva religió, aquesta gent té certes llegendes que parlen dels "Forasters", visitants misteriosos que a vegades apareixen entre ells i desapareixen de sobte i, sobretot, dels "Gegants", la raça mítica que construí i habità el món abans que els humans.

Aquesta novel·la arrenca pausadament i es pren el seu temps per a presentar-nos l'escenari i els personatges, però es fa interessant quan comença el viatge dels fugitius. Amb ells recorrerem la immensa nau, desvetllarem el seu passat i descobrirem que la realitat és molt més prosaica del que les llegendes afirmaven. Això sí, el final sorprèn per la seva brusquedat i deixa molts interrogants oberts.

La recomano, és ideal per a iniciar-se en el tema i no molt extensa.

A partir d'aquí explicarem aspectes de la trama amb spoilers.


Brian W. Aldiss (1925-2017)
Brian W. Aldiss (1925-2017)



ATENCIÓ, SPOILERS!

De les quatre novel·les que comentarem, sobta el fet que en tres d'elles les naus tornin a la Terra.

En aquest cas la nau, que es dirigia a Procyon (estel situat a 11'5 anys llum), va fer el viatge d'anada i tornada fa molts anys i, tot i que els protagonistes no ho saben, des de llavors estan orbitant la Terra. Descobreixen el planeta quan aconsegueixen arribar a una finestra, tot i que no saben de quin planeta es tracta. De fet, aquest és un dels enigmes de la trama, que es desvetlla al final. Com es desvetlla també qui són els gegants i els forasters  que tant els atemoreixen: 

Són terrícoles!

Uns s'encarreguen de vigilar-los sense ser vistos i els altres s'infiltren entre ells per a controlar-los i ajudar-los a sobreviure. 

Per què?

Per que la nau és una mena de zoològic, un microclima on l'espècie humana ha evolucionat durant les generacions que va durar el viatge de retorn des de Procyon, de manera que quan van tornar a la Terra eren una curiositat evolutiva que calia preservar i estudiar. Una misteriosa epidèmia va delmar la tripulació al cap de poc d'emprendre el retorn i els pocs supervivents van patir certes mutacions genètiques.  Realment, els humans terrestres semblen gegants per que els habitants de la nau s'han convertit en pigmeus. I no només això, sinó que el seu ritme biològic s'ha accelerat, de manera que les generacions s'han anat succeint a un ritme molt més alt del que seria habitual. I el mateix ha passat amb els animals: A la nau, les rates són intel·ligents, conformen societats avançades i aprofiten els poders mentals d'altres animals per a muntar una guerra soterrada contra els humans. Tot això converteix la nau en un objectiu científic de primer ordre, de manera que s'ha creat una espècie de consorci científic encarregat del seu estudi i preservació, mantenint els seus ocupants en el confinament i la ignorància eterna.

Al final, la ràbia acumulada pels habitants de la nau es desfermarà contra els seus vigilants i aquesta acabarà desmuntada, dividida en seccions orbitant la Terra, sense que quedi clar què passarà amb els que encara hi viuen.

En resum, una àgil novel·la amb un inesperat rerefons ètic, que resulta sorprenent per l'imaginatiu gir final, sobretot tractant-se d'una de les primeres novel·les sobre naus generacionals.


   << Naus Generacionals 1                                                               Naus Generacionals 3 >>




18 d’abril del 2021

Naus Generacionals 1: Una introducció.

Sóc un gran fan de la Ciència Ficció. I una de les meves temàtiques preferides són els viatges interestel·lars. Ara bé, a la pràctica, qualsevol idea de tal viatge ens aboca a l'interrogant de com dimonis s'ho farà la humanitat per a cobrir les gegantines distàncies que separen els estels les quals, encara que s'aconsegueixi viatjar a velocitats relativistes, segueixen sent astronòmiques. 

Per suposat, m'estic referint als autors de Sci-Fi seriosos. Les Space Operas més populars, sobretot en el cinema, ni es preocupen de la qüestió o la solucionen amb qualsevol tecnologia inversemblant.

Basti d'exemple pensar que la Voyager 1, que viatja a 16 kms per segon, trigaria 80.000 anys a arribar a Alfa Centaure. Ens podríem animar pensat que a un 10 % de la velocitat de la llum el viatge es reduiria a 40 anys. La cosa millora. Suposant, és clar, que fos possible accelerar i frenar una nau a aquesta velocitat, que en realitat és enorme comparada amb les velocitats amb les que treballem actualment. L'energia necessària, en realitat la clau de tot, es dispararia fins a quotes inimaginables.

Però  suposem que l'energia no fos problema, que ja és suposar. Què passa si el planeta habitable més proper a la Terra és, posem un exemple, a 100 anys llum?  Doncs ja t'estaries enfrontant amb un viatge de, com a mínim, 1000 anys de durada.

Per tal de solucionar el problema, gairebé cada autor ha imaginat el seu sistema particular de viatge interestel·lar. A l'univers d'Asimov existia el "salt" hiperespacial, que després fou el mètode utilitzat, per exemple, a la magnífica sèrie Battlestar Galàctica. Frank Herbert fou més original: A l'univers de Dune podríem dir que Mahoma va a la muntanya. Això és que tu no et mous, és l'espai el que es plega fins allà on ets tu. I encara altres autors desenvoluparen la idea que a l'univers de Star Trek denominen WARP, el Motor de Corbatura que, segons diuen alguns físics, en realitat no és cap disbarat i, al tanto, que igual funcionaria de veritat!

Però segurament el sistema més realista de viatge interestel·lar present a la Sci-Fi siguin les naus generacionals. Enormes contenidors, autèntiques ciutats, regions o móns en miniatura, en teoria  autosostenibles, on generacions d'humans naixerien, viurien i moririen durant segles fins que els seus descendents arribessin a destí.

La idea ha estat tractada per diversos autors i, ja us ho dic ara, en la majoria dels casos la cosa no acaba bé. Tots ells veuen greus problemes en l'èxit d'aquestes ampolles llençades a l'oceà còsmic, i no tant per la seva viabilitat tecnològica, que també, sinó sobretot pels problemes biològics, mentals i socials que probablement haurien d'afrontar els residents, fossin humans, animals o fins i tot vegetals.

No sabem construir màquines que durin 1000 anys. Gairebé ni 100. Com es faria? Amb reparacions contínues de la nau? I, encara més important, això seria suficient?

Bàsicament, i al marge de les dificultats tecnològiques i les mil vicissituds imprevistes que poguessin sorgir en el viatge, una nau generacional s'enfrontaria a 4 problemes estructurals:

Primer problema: Els materials els hauries de dur des de casa, per que pel camí no hi ha res. Així que, a més de sortir amb una quantitat ingent de matèries primes (aire, aigua, animals, plantes, llavors, terra, roques, fertilitzants, metalls de tot tipus, combustible...) caldria reciclar. Reciclar el 100%  de tot el que a la nau ja no serveixi. Es podria fer?

Segon problema: L'endogàmia biològica. S'anomena Efecte Fundador al fet de constituir una colònia a partir d'un nombre reduït de progenitors, cosa que originaria una debilitat genètica inherent a la colònia, que l'acompanyaria per sempre. Però tranquils, que hi ha alguns càlculs sobre la xifra mínima  necessària d'individus originals per a preservar la diversitat: John H. Moore, catedràtic d'antropologia de la Universitat de Florida, calculà que un mínim d'entre 75 i 90 individus inicials, adults joves, en idèntica proporció de sexes, instruïts per engendrar fills a les etapes finals de fertilitat de la dona, garantiria la viabilitat de la colònia durant almenys 2000 anys. Això pel que fa als humans, però... I els animals i plantes que haurien de garantir la seva alimentació? No acabarien sent víctimes del mateix estancament biològic, amb la qual cosa tota la cadena s'esfondraria?

Tercer problema: A El Nom de la Rosa, Jorge de Burgos ve a dir: Ens hem de dedicar a la preservació del saber, no a la innovació. El progrés no existeix. Suposem que et limites a mantenir la nau en funcionament, i ja està. N'hi hauria prou? A la llarga, no es veuria abocada la tripulació a un estancament tecnològic i intel·lectual? Actualment, alguns pedagogs parlen d'un altre efecte preocupant: l'Efecte Flynn. Segons diuen, per primera vegada en les darreres generacions el coeficient intel·lectual dels joves és inferior al dels seus pares. Les causes, segons ells, serien diverses però al punt de mira situarien els mòbils, les consoles, el Youtube i l'Insta. Bé, segurament estem davant la versió moderna del tradicional aquest jovent no serveix per a res! dels nostres pares i avis. Tot i això, no es pot descartar que, en una comunitat aïllada, aquest efecte s'accentués notablement si no s'imposés una cultura de constant millora i ampliació del saber. Segurament seria necessari intentar millorar la nau conforme aquesta anés avançant pel camí, ni que fos per a mantenir la ment activa. I no solament la nau, sinó la ciència en general. Ara bé, això es podria fer en la isolació absoluta de l'espai? Ajudaria a mantenir el nivell intel·lectual una constant comunicació amb la Terra?

Quart problema: L'avorriment, la desídia i la desmoralització. No tenim ni la més mínima idea del que passaria amb la psicologia d'una comunitat aïllada durant anys, dècades o segles al mig de l'espai, tancada en una bombolla. Ni idea. No hase falta desir nada más...

Així que, establertes aquestes breus premisses, us parlaré en entrades següents d'algunes de les novel·les que he llegit que tracten el tema de la nau generacional, a veure què us semblen. 

Personalment, la meva teoria és que o la nau és molt però que molt gran, o no caldria ni provar-ho. Però veig una alternativa viable: Enviar la tripulació hibernada i que desperti a destí. Això, si s'aconseguís, estalviaria gairebé tots els problemes, tot i que plantejaria la qüestió del manteniment de la nau durant el viatge. Donant per suposada la supervisió d'una intel·ligència artificial super avançada, caldria pensar també en algun tipus de màquines capaces de realitzar les tasques necessàries, inclòs el seu propi manteniment o renovació. Però aquí topem amb una de les qüestions abans esmentades: No sabem construïr màquines que durin segles. 

En tot cas, en parlarem.




Naus Generacionals 2 >>