16 de juny de 2018

LA SERVA PADRONA



Seguim amb la discoteca: Una de les obres més cèlebres del segle XVIII va ser La Serva Padrona, un intermezzo còmic en dos actes de Giovanni Batista Draghi, popularment conegut com Pergolesi. Pergolesi és un d'aquells compositors que si no hagués mort jove (als 26 anys!) qui sap el que hagués arribat a fer...
Amb tot, en la seva curta vida ens va deixar dues obres mestres: El citat intermezzo i l'Stabat Mater, del qual alguna vegada vaig sentir que havia estat l'obra més interpretada del segle XVIII.



12 de juny de 2018

LE CHÉVALIER DE SAINT-GEORGES


Una altra petita joia de la meva discoteca: Joseph Boulogne, el Cavaller de Saint-Georges.
Un personatge de novel·la, espècie de Casanova mestís nascut a Guadalupe, fill d'un diplomàtic francès i una nativa de raça negra. Intel·lectual del segle XVIII, fou gimnasta, espadatxí, militar, caçador, violinista, director d'orquestra... i compositor. Bo o dolent? Jutgeu vosaltres mateixos...



10 de juny de 2018

GRAUN: CLEOPATRA E CESARE


A voltes amb la meva discoteca: L'alemany Carl Heinrich Graun (1704-1759), un dels desconeguts pel gran públic tot i que en els darrers anys la seva obra s'està redescobrint. Era capaç d'escriure una música tan fantàstica com aquesta...




9 de juny de 2018

ARAM KHATXATURIAN


Sempre he estat un fan de la música soviètica, sobretot la d'Aram Khatxaturian. Em fascina el primitivisme que exhala la seva obra, inspirada en el folklore de la seva Armènia natal. De fet, el podríem considerar l'inventor d'un estil musical que, sobretot en cinema, hem acabat associant a l'antiguitat bàrbara i que han popularitzant compositors com Basil Poledouris (Conan el Bàrbar) o Nikis Theodorakis.
Aquest disc és un dels meus preferits, amb la Filharmònica de Viena dirigida pel mateix Khatxaturian. Una selecció de fragments del seus dos ballets més coneguts, entre ells la famosa Dansa del Sable. A més, de regal extractes del Romeu i Julieta de Prokofiev, un altre dels grans del segle XX que aviat sortirà també per aquí...




8 de juny de 2018

IPHIGÉNIE EN AULIDE


Segueixo remenant la discoteca: Avui us proposo la primera òpera que Gluck estrenà a París en un moment clau del Segle de les Llums. Una exquisida música rococó, amb la qual el genial compositor presentava a la capital francesa la seva visió sobre el que havia de ser l'òpera il·lustrada.


7 de juny de 2018

PURCELL: DIDO AND AENEAS

foto de Josep Miquel Serra.

Iniciem una sèrie en la qual em permetré compartir algunes de les joies de la meva modesta discoteca, una excusa per a parlar una mica de la música més enllà de la de Bach.
Començarem per aquesta meravella, segurament l'òpera en llengua anglesa més important de la història, si tenim en compte que les altres grans creacions que s'hi podrien comparar, els oratoris de Händel, van ser escrits per un alemany. Enterrat a Westminster, sí, però nascut a Halle.
Us heu preguntat mai per què no hi ha grans òperes angleses? Doncs els anglesos també, i quan ho fan es posen de molta mal llet. El gran Christopher Hoghwood, a la seva biografia de Händel, renega dels compositors i el públic britànics posteriors a Henry Purcell, que es van deixar endur per l'òpera italiana perdent així l'oportunitat de crear una òpera nacional britànica, com va passar a Itàlia, França, Alemanya, Rússia i molts altres països. Si fins i tot els espanyols van crear el seu gènere propi, la sarsuela!
Als britànics els queden només les fabuloses obres de Purcell, a l'esposa del qual devem que morís jove i no pogués deixar més obres mestres: Diu la llegenda que la senyora no li va voler obrir la porta de casa una nit en què havia sortit de juerga amb els seus amics. L'home va haver de dormir al carrer, va agafar una pulmonia i es va morir al cap de pocs dies. Hoghwood encara la maleeix per això...






16 d’agost de 2014

Animalons indestructibles

El nostre planeta és tan gran que mai deixarà de sorprendre'ns amb formes de vida que, si no les haguéssim trobat aquí, sense dubte qualificaríem d'extraterrestres. Com els tardígrads...
Els tardígrads són uns animalons quasi microscòpics (com a molt poden medir 1'5 milímetres) capaços de resistir a condicions ambientals extremes que mataríen qualsevol altre animal. Van ser descrits per primera vegada per Johann August Ephraim Goeze l'any 1773, que pel seu aspecte els va anomenar "ossets aquàtics". El terme "tardígrad" significa "de pas lent" i fou utilitzat per Lazzaro Spallanzani pocs anys després, degut a la lentitud dels seus moviments.
Poca gent ho sap, però aquests animals són pertot arreu, des dels cims de l'Himalàia fins a les profunditats oceàniques passant pels deserts, les coves, casa meva i casa vostra. I també són a dins nostre: En un got d'aigua n'hi pot haver 25.000. Els tardígrads tenen el cos dividit en quatre segments (sense comptar el cap), quatre parells de potes sense articulacions, i peus amb urpes o dits. No semblen tenir ulls, nas ni orelles i s'alimenten filtrant amb la seva curiosa boca extensible els nutrients primordials dissolts a l'aigua, bactèries, microbis i algues microscòpiques.
Alguns poden sobreviure a temperatures properes al zero absolut (-273 °C) i temperatures elevades fins a 151 °C, poden suportar 1.000 vegades més radiació que altres animals, fins a 6500 vegades la pressió atmosfèrica, resistir el buit espacial o passar una dècada sense aigua. També han resistit submergits en alcohol pur i èter (no sabem però en quin estat etílic devien quedar les pobres bèsties). I és que quan les coses es posen negres, els tardígrads poden entrar en un estat de letàrgia per deshidratació anomenat criptobiosis, en el qual s'hi poden estar uns quants anys esperant que la situació millori.
Així que... Don't be water, my friend: Be tardigrad!

Tardígrad, vist al microscopi electrònic.

+ info a: http://www.wired.com/2014/03/absurd-creature-week-water-bear/