Davant la fugida inesperada de tota la troupe (excepte Strada) a la companyia rival, Händel i Heidegger van haver de fitxar a corre-cuita nous cantants per a la següent temporada. Així, arribaren a Londres dos castrats, Carestini i Scalzi, a més d'una mezzo ja coneguda: Margherita Durastanti, la qual havia estat a les ordres de Händel la dècada anterior. La contralt Maria Caterina Negri i el baix Gustavus Vals completaren, de moment, la plantilla. S'inicià la temporada el 13 de novembre amb la reposició d'Ottone (i la presència de la família reial al teatre) a la qual seguiren dos pasticcios (sobre música de Vinci i Hasse) mentre Händel escrivia una nova òpera, la qual havia iniciat el 5 d'octubre. El 29 de desembre obria les portes l'Òpera de la Noblesa amb Arianna in Naxos de Porpora. I quina era la nova obra que estava escrivint Händel? Doncs no era altra que Arianna in Creta. Ja veiem que, si no anaven a fer la guitza, realment en té tota la pinta.
Així doncs, dues Ariadnes obriren la confrontació operística final als escenaris de Londres. I resulta simptomàtic que l'estrena de l'Arianna de Händel no es produís fins el 26 de gener de 1734. Poques vegades es va prendre el saxó tant temps per a escriure i preparar una nova òpera, clara mostra d'aquella voluntat d'excel·lir, tant en la música com en la producció, que vam esmentar en entrades anteriors. Tot amb l'objectiu de competir amb el nivell, almenys vocal, de la companyia rival. A més, al cap de pocs mesos Händel aconseguí un fitxatge sonat, però no d'una cantant italiana sinó d'una ballarina francesa: Marie Sallé, la millor dansaire i coreògrafa del seu temps, arribà a Londres des de la sofisticada París per amenitzar les següents produccions de Händel, i és per això que apareixen tantes danses a Il Pastor Fido (reestrenada aquell any), Ariodante i Alcina.
Arianna in Creta és una obra mestra que ha quedat eclipsada per les altres que l'envolten. Seguint l'estela d'Orlando, el nivell musical és enorme, l'orquestració exuberant i la inspiració desbocada. Les àries són magistrals, nodrides i exigents. L'estrella de la meva companyia, devia pensar Händel, sóc jo. O, més ben dit, la seva música. Qui volgués admirar la música com a art i no com a artifici, ja sabia a quin teatre havia d'anar.
Almenys amb Arianna, sembla que no se'n va sortir, ja que assolí solament 16 representacions contra les 24 de Porpora. Tot i això, aquella temporada de 1733-34 fou el teatre de Händel el que oferí més funcions, però el de Porpora el que presentà més novetats. No estrenà Händel ja més òperes aquella temporada, només la singular serenata Il Parnasso in Festa (singular per ser una forma gairebé única en la seva producció, que aquí destapa una rauxa divertida i un punt descontrolada). La resta seran reposicions, tant d'òperes italianes anteriors com d'obres en llengua anglesa, cada vegada més freqüents al seu teatre però (i això és important) no al rival, tal com ho exemplifica el total de funcions de les dues companyies la temporada 1733-34:
Com és habitual amb les òperes d'aquesta sèrie, Arianna in Creta va quedar oblidada fins fa ben poc. Dels enregistraments disponibles, vaig quedar enamorat d'un que és present a Youtube però no, que jo sàpiga, disponible en CD: Es tracta d'una versió en directe de l'any 2002 a càrrec de Christophe Rousset i que recomano de totes totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada