THE DARK HÄNDEL XXVI: Atalanta (1736)

La temporada 1735-36 veié l'estrena de dues obres mestres que, juntament amb Orlando, completarien la segona tríada operística capital de Händel: Ariodante i Alcina, partitures tan enlluernadores i actualment difoses que s'escapen d'aquesta sèrie dedicada a les òperes més obscures del saxó. Aquestes darreres estrenes s'havien produït ja al teatre de Covent Garden, car a mitjans de 1734 havia caducat el contracte de Händel amb l'empresari Heidegger, que ara cedí el King's Theatre a l'Òpera de la Noblesa. Covent Garden era més petit que el King's però més nou, amb un escenari perllongat que, devia observar Händel, s'aprestava a la representació tant d'òperes com d'oratoris. Però de moment, Händel semblava tenir totes les de perdre, comptant que la companyia rival primer li havia pres els cantants, després el teatre i ara, com a cirereta del pastís, comptava a les seves files amb l'estrella més rutilant del panorama operístic mundial: El castrat Carlo Broschi, Farinelli, que debutà el 29 d'octubre amb Artaserse, un pasticcio amb música de Hasse (qui es negà a ser-hi per respecte a Händel) i del germà del castrat, Riccardo. La commoció fou brutal, segons els documents conservats. 

El nostre compositor i ara empresari, seguint la premissa que la seva estrella era ell mateix, competí amb tot això afegint substància a les seves funcions: A més d'òpera italiana d'un nivell musical estratosfèric, si t'abonaves a ell tindries oratoris en llengua anglesa i concerts instrumentals, sobretot per a orgue, interpretats pel propi Händel qui, sense cap dubte, devia ser un autèntic espectacle quan es posava al teclat, solament superat a nivell mundial per un paio que treballava en una església de Leipzig. Tots aquests concerts van ser després publicats, conformant el corpus principal de la música instrumental del saxó, i devien convertir les funcions händelianes en realment maratonianes.

L'any 1736 arrencà amb l'estrena d'Alexander's Feast, adobat amb una cantata italiana i 3 concerts que devien fer la revetlla eterna. Seguiren les reposicions d'Acis & Galathea, Esther i Ariodante (tres en anglès i només una en italià, dada a tenir en compte). A l'abril es produí un fet important, el casament del Príncep de Gal·les, mitjançant el qual sembla que el noi es volgué reconciliar amb el seu pare. La música de Händel hi va tenir una forta presència, així que aparentment es donava per acabada l'hostilitat envers ell dels sectors afins al príncep. Amb aquest canvi de marea, el 12 de maig Händel estrenà nova òpera: Atalanta, una faula pastoral ambientada a l'Arcàdia feliç pensada per agradar la parella de nuvis reial i amb una posada en escena espectacular, focs artificials a l'escenari inclosos. Atalanta veié el debut de Gioacchino Conti, un nou castrat que Händel havia portat des d'Itàlia i per al qual compongué en un estil més "modern", que segons Burney semblava actual l'any 1789. Tot i que s'esmenta un gran aplaudiment a Händel en iniciar la primera funció, no fou aquesta un gran èxit tot i que, si l'objectiu era agradar als prínceps, sembla que es va aconseguir, car aquests demanaren tornar a programar l'òpera la temporada següent. En total Atalanta assolí aquell any 8 representacions i facilità enormement que la posició del Caro Sassone a l'statu quo britànic fos a partir d'aquell moment molt més segura. I li convenia realment que així fos, ja que eren a punt de començar els seus problemes de salut...

Atalanta no és ni de bon tros una de les millors òperes de Händel. Que jo sàpiga, només hi ha dos enregistrament, els dos a càrrec de Nicholas Mc Gegan i un d'ells en directe (jo tinc el d'Hungaroton). La meva peça preferida és una de les àries per a Conti que Burney trobava tan modernes:

Una altra, amb un punt d'aquella rauxa típica de les serenates de noces:

I una d'aquelles poderoses de baix: