THE DARK HÄNDEL XXVII: Arminio (1737)

Després d'Alcina tornem a caure en un reguitzell d'òperes obscures de Händel, que s'inicia amb Atalanta i arriba fins la seva darrera òpera, de les quals només Serse considero prou coneguda avui en dia per a no aparèixer en aquesta sèrie, així que encara tenim feina... 

Tot i no tenir literàriament cap relació, hi ha qui veu en les tres òperes estrenades successivament l'any 1737 (Arminio, Giustino i Berenice) una mena de tríptic a l'estil de Giulio Cesare, Tamerlano i Rodelinda, el primer cim operístic händelià. Podria ser. En tot cas, l'esforç d'aquella temporada operística, que Händel farcí de representacions per tal de competir amb l'Òpera de la Noblesa, acabà afectant la seva salut, com veurem més endavant.

Avui li toca el torn a Arminio, una partitura escrita en tres setmanes i estrenada a Covent Garden el 12 de gener de 1737. De fet, la següent òpera de Händel després d'Atalanta havia de ser Giustino, però per algun motiu aquesta darrera fou aparcada i a corre-cuita s'enllestí primer Arminio. Com podem suposar per la pressa amb que fou composta, la cosa no va anar gens bé: Fou retirada amb només 6 representacions i fou oblidada fins l'any 1935.

Doncs resulta que musicalment Arminio és una passada, tot i que, literàriament, el text és dels més mediocres mai  utilitzats pel saxó, que aquí va haver de fer mans i mànigues per a compensar la lírica amb la seva música. L'argument és una fantasiosa recreació de la victòria del cabdill germànic Armini sobre les legions romanes de Publi Quintili Var, que culminà a la batalla del Bosc de Teutoburg l'any 9 d.C. Aquell dia Roma perdé tres legions de cop, a més de mitja Germània, i deixà el gran August cridant desesperat pel Palatí "Varus, Varus, torna'm les meves legions!"

Així que, si bé no estem davant una obra mestra operística, sí que podem gaudir d'una bona col·lecció d'àries súper xules i d'aquelles que molen, fins i tot alguna de realment espectacular. Penso en  Quella fiamma, un autèntic duel entre oboè i cantant, Fatto scorta al sentier, d'una energia absolutament imparable o l'extraordinària Il sangue al cor favela, que es va accelerant fins acabar en la desesperació més absoluta i sublim. Però no només són tres o quatre àries, sinó moltes més: Si cadro ma sorgera, Posso morir ma vivere, Non deve Roman petto, Scagliam amore e sangue, Sento il cor per ogni lato...

Ara me n'adono que segurament sigui aquesta l'òpera obscura del Caro Sassone on trobo més pàgines remarcables! Ho demostra el fet que realment m'està costant escollir només 4 exemples i deixar fora la resta... i que la tinc 2 vegades, les dues en la versió d'Alan Curtis per que una ja la tenia i l'altra me la van regalar.

Som-hi doncs, amb aquesta joia desconeguda. Començo amb la que considero la gran ària d'aquesta òpera i un dels duels més elaborats de Händel entre instrument i veu humana:

Aquesta altra et posa les piles que no vegis. Ideal per a llevar-se i anar a la feina. Ni Don't stop me now ni hòsties.

Aquesta, ben arrauxada, té una de les seccions centrals més xules de Händel:

I tanco Arminio (quina llàstima!) amb aquesta meravella. Brutal i original, un dels moments més intensos de la producció del Caro Sassone tot i el llibret, gairebé infantil.