Naus Generacionals 4 - Frank M. Robinson: THE DARK BEYOND THE STARS (1991)

En mis sueños, reviví cada segundo que había pasado en la exploración de esa mañana, empezando por el momento en que puse el pie en el primer peldaño de la escalerilla y descendí a la superficie del planeta. Antes de eso habia algo, pero no mucho. Estaba en un ataúd de metal con los brazos cruzados sobre el pecho, contemplando a través de la tapa de plástico transparente, a una infinidad de gusanos plateados que se abalanzaban hacia mí...

Publicada en castellà amb el títol La oscuridad más allá de las estrellas, no ha estat traduïda encara al català. El seu autor, Frank M. Robinson, és conegut per la novel·la en que es basà la pel·lícula El Coloso en Llamas.

Per fi ens trobarem aquí una nau generacional d'aquelles depriments, envellida, semiabandonada i amb un futur gens esperançador. La història és fosca com l'espai que solca la Astron, una veterana nau amb 2000 anys ja a les espatlles, habitada per una tripulació desmotivada que malviu en un ambient d'imparable decadència. Només el capità sembla mantenir l'ànim i les ganes de prosseguir el viatge. Un misteriós capità a qui poques vegades veuen els seus homes i del qual es diu que és immortal.

La missió de la nau era (i continua sent) cercar vida extraterrestre, recerca que ha resultat infructuosa malgrat haver visitat multitud de sistemes estel·lars. Cada fracàs ha anat augmentant la desmotivació dels tripulants, a la vegada que els aparells, l'equipament i la pròpia nau han patit la degradació de dos mil·lennis d'ús. Tots ells són conscients que, més d'hora que tard, la situació esdevindrà insostenible. La perspectiva encara és més fosca en el moment que arrenca la narració, ja que la nau és a punt de sortir del Braç d'Orió i entrar a una zona de la galàxia amb molt pocs estels que trigarà 100 generacions a travessar. Tot i això, el capità sembla entossudit a continuar el viatge.

El protagonista serà Gorrión, un jovenet que al darrer planeta explorat ha patit un accident que li ha fet perdre la memòria. Serà a través dels seus ulls que descobrirem la nau i, sobretot, els personatges que hi conviuen. La seva excel·lent construcció és un dels punts forts de la novel·la.

Sabrem que gran part de la Astron fou desmantellada i abandonada en el passat, i que la tripulació s'ha vist reduïda per tal d'adaptar-se a la minsa quantitat d'aliments que produeixen els seus hivernacles. Els tripulants de la Astron viuen en una societat degradada, entre parets brutes i suades, vestint de manera primitiva i intentant mantenir com sigui en funcionament la maquinària i l'equipament. La major part de la nau no té gravetat i la única tecnologia que sembla reeixida, i que els manté psicològicament estables, és una mena de realitat virtual hologràfica amb la qual decoren les seves habitacions per a fugir de la realitat.

Conforme avanci la novel·la, el protagonista anirà recordant fragments del seu passat, reconstruirà la seva relació amb el capità i es veurà immers en els conflictes i conxorxes de la tripulació. Quan finalment descobreixi el seu sorprenent passat, els fets es desencadenaran, es produirà l'enfrontament i haurà de prendre una decisió transcendental. I encara després de totes aquestes revelacions, l'autor ens reservarà un gir final inesperat.

La única mancança literària d'aquesta novel·la és el to, que d'haver estat més reeixit l'hauria pogut convertir en una obra extraordinària. Es queda per tant en una bona novel·la que destaca per l'ambientació i, sobretot, els personatges. La recomano de totes totes.

Tot seguit la comentem amb spoilers.

Frank M. Robinson (1926 - 2014)

ATENCIÓ, SPOILERS!

Amb la tercera novel·la de la sèrie ens submergim, ara sí, en l'ambient claustrofòbic i opressiu d'una nau generacional degradada. I això que els seus tripulants encara, de tant en tant, tenen l'oportunitat de baixar a explorar la superfície d'algun dels planetes erms que troben pel camí...

La narració aconsegueix enganxar i enganyar el lector des del principi, ja que als primers capítols sembla que aquella nau sigui un indret chupiguai. Aviat però, descobrirem que tot és una ficció hologràfica.

És només aquesta realitat virtual (que permet la il·lusió de viure, per exemple, a la Venècia romàntica), el que evita la desesperació total dels protagonistes. Uns protagonistes brillantment treballats que aconsegueixen l'empatia (i la compassió) del lector. També resulta brillant la figura del capità, al qual es presenta progressivament com un heroi, un dement i, finalment, com el gran malvat de la història. Realment es tracta d'un ésser immortal gràcies als tractaments mèdics a que fou sotmès abans d'emprendre el viatge. I resultarà que el protagonista, Gorrión, també ho és tot i que no ho sap. Per que ells dos són els únics supervivents de la tripulació que va sortir de la Terra dos mil anys enrere! 

Descobrirem l'existència d'una tripulació alternativa, hibernada, que havia de substituir la original a la qual el capità, en el seu egocentrisme, va matar a les seves càpsules feia molt de temps. Només va salvar Gorrión, el seu millor amic, el capità de reserva, per tal de mantenir un record de la humanitat original. Això sí, s'havia ocupat d'anar esborrant la seva memòria cada cert temps per tal que no li pogués retreure les seves accions, a més d'amenaçar la resta de tripulants per a mantenir-lo ignorant de la realitat. 

Quants cicles de mort i renaixement hauria patit, es pregunta en cert moment el protagonista? Quantes vides, amics i amants no haurà oblidat per obra i gràcia del capità? Amb quants d'ells no hauria preferit morir abans que seguir eternament tancat en aquella maleïda nau? 

Evidentment, quan Gorrión recuperi tots aquests records, l'enfrontament esclatarà: es sumarà a l'enèsim amotinament que ha sorgit a la nau i, finalment, acabarà amb la tirania del capità. És sensacional el capítol en què es desvetlla què va passar amb la tripulació suplent, els lligams que molts d'ells tenien amb el protagonista i, sobretot, la relació íntima entre aquest i el capità. Sabrem també els seus noms reals: Ray Stone i Mike Kusaka.

Un cop assumit el comandament, Gorrión-Ray Stone decidirà girar cua i tornar a la Terra. I aquí tenim un altre dels punts febles de la novel·la, ja que el retorn es ventila en unes poques pàgines tot i que, com diu Ray, ara la ruta serà directa i sense escales. Això sí, viurem els moments més emotius del llibre, ja que el protagonista veurà envellir i morir els seus amics i també els seus descendents. En la vessant més pràctica, costa de creure que una nau tan atrotinada sigui capaç d'aguantar 20 generacions més de viatge sense moments difícils que requereixin solucions imaginatives per a seguir tirant una mica més. Sigui com sigui, Ray aconseguirà tornar a casa després de veure nàixer i morir dues desenes de generacions, però es trobarà una Terra molt diferent de com la va deixar: Aparentment, no hi ha activitat humana.

I encara hi haurà una última sorpresa... que si m'ho demaneu, us la diré.

<< Naus Generacionals 3                                                             Naus Generacionals 5 >>

Naus Generacionals 3 - Kevin O'Donell: MAYFLIES (1979)

Una vez existió un hombre, un hombre tranquilo, inteligente y que amaba a su familia, pero murió. Hicieron cuanto les fue posible para que no fuera así, pero sólo consiguieron salvar su cerebro. Para éste encontraron una utilidad. Para decirlo de forma no muy impresionante, se convirtió en un ordenador. Para decirlo de forma altisonante, salvó a la raza humana.

Publicada a Espanya com Efímeras, no ha estat traduïda al català, així que m'hi referiré pel títol en castellà. Estem davant d'una obra menor de l'autor d'ORA:CLE (1983), una de les novel·les que millor anticipà el paper de la informàtica al món actual.

La informàtica també és protagonista d'Efímeras, però no per la seva influència entre els humans sinó per que el protagonista de la novel·la és un ordinador. Bé, millor dit, una ment humana integrada en el sistema informàtic d'una enorme nau generacional, la Mayflower, enviada cap a l'estel Canopus, a 310 anys llum de distància. El protagonista gairebé únic de la novel·la és el cervell del doctor Gerard K. Metaclura. Aquest pobre home és un científic que mor en un estúpid accident i el seu cervell, per una sèrie de caramboles, acaba convertint-se en un hardware on s'implanta el sistema informàtic de la primera nau generacional de la humanitat. Això sense que ningú li demani permís, naturalment. Tot i que, en teoria, s'havia decretat la mort cerebral de Metaclura, aquest recupera la consciència quan la Mayflower és ja a l'espai profund. El seu despertar provoca una avaria als motors de la nau que la ralentitzen fins al punt que un viatge que havia de durar dècades ara durarà segles...

A partir d'aquí, comença realment la novel·la. El desconcertat cervell de Metaclura primer haurà d'entendre què li està passant, després haurà de lluitar amb el software invasor i, finalment, es convertirà en el rector absolut de la nau i els seus passatgers, uns passatgers que cada vegada seran més difícils de controlar fins que Metaclura haurà de prendre decisions dràstiques a l'estil del Déu de l'Antic Testament.

Haureu notat que utilitzo un to una mica irònic. Això és per que la novel·la desprèn en tot moment un humor àcid que tant pot esclatar en passatges hilarants com en moments tragicòmics. L'autor és molt crític amb els humans, que a cada generació es tornen més estúpids i capritxosos. La nau (no se sap com) té recursos aparentment infinits i androides que s'encarreguen de totes les tasques feixugues: els passatgers només s'han de dedicar a passar l'estona com bonament vulguin... Però la cosa no funciona i s'acaben convertint en una molèstia amb la que Metaclura haurà de bregar, a vegades amb paternalisme i a vegades amb càstigs i normes severes, sense descartar la idea de matar-los a tots i seguir tot sol el viatge.

La Mayflwer queda incomunicada i es converteix en un món en sí mateixa. Per a més inri, la Terra, que semblava a punt de col·lapsar quan es construí la nau, acaba sent un lloc idílic, amb una ciència puixant que aviat supera la de la Mayflower, de manera que els humans ja han visitat Canopus... quan aquesta encara és a mig camí! Però per diverses circumstàncies, algunes de ben còmiques quan no directament kafkianes, la nau es veu obligada a seguir el seu penós viatge sense rebre ajuda de cap mena.

Hi haurà trobades amb extraterrestres, alguns xungos i d'altres guais. I experiments socials de Metaclura, immortal i omnipresent, que amb el pas dels segles acaba veient les vides dels passatgers com a existències efímeres, d'aquí el títol de la novel·la (un joc de paraules a l'original que es perd en la traducció). Estem davant una altra de les característiques de la novel·la: El pas de multitud de personatges que viuen i moren en unes poques línies mentre que Metaclura segueix allà tota l'estona. Això sí, podem identificar algunes genealogies de passatgers gràcies a la conservació d'alguns cognoms, el de Metaclura inclòs. És una constant en qualsevol història de naus generacionals que aquestes tinguin algun passat fosc, desconegut per als protagonistes, i que aquests el descobreixin en el moment culminant de la novel·la: El fet que a Efímeras no aparegui aquest recurs tan manit no sabria dir si constitueix un punt a favor o en contra de l'autor.

En definitiva es tracta d'una una obra estranya, carregada d'ironia però amb una estructura imperfecta i carent d'un gir final inesperat. Considero que el seu punt fort són els moments en que la naturalesa humana queda retratada en tot el seu ridícul i les reflexions de Metaclura envers els passatgers. Com a punt negatiu, la confusió en els passatges informàtics, sobretot en la lluita entre Metaclura i el software invasor, que contenen moments de molt difícil comprensió, gairebé lisèrgics.

No la recomanaria si no es té veritable interès en el tema. A més, amb les seves 470 pàgines, no es tracta d'un llibre curt.

Ara direm quatre coses més sobre aquesta novel·la, amb spoilers.

Kevin O'Donell (1950 - 2012)

ATENCIÓ, SPOILERS!

Aquesta és la única de les quatre novel·les de la sèrie en que la nau generacional no torna a la Terra sinó que prossegueix el seu camí cap a l'infinit després de deixar la majoria dels passatgers en un planeta de Canopus. La novel·la conclou amb Metaclura i uns quants humans, que no es veuen capaços d'adaptar-se a la vida planetària, seguint el viatge per sempre.

En aquesta obra Kevin O'Donell deixa totalment de banda qualsevol qüestió relacionada amb la logística del viatge interestel·lar. No li interessa el desgast de la maquinària, la reposició de recursos, l'obtenció d'energia o la degeneració genètica dels passatgers: La nau ho fa tot, té uns recursos inesgotables i pot viatjar indefinidament (o gairebé). Necessita deixar tot això de banda per a poder-nos parlar del que realment tracta la novel·la: La psicologia humana.

Metaclura acaba esdevenint un Déu per als passatgers, car a la nau és omnipotent. Alguns l'adoraran, molts el temeran i molts altres l'odiaran. Això sí, sempre serà possible raonar amb ell... quan apareguin humans amb una mica de seny, cosa que rarament succeeix. El camí de Metaclura però, no serà senzill. Inicialment, el software que controla la nau (a qui ell denomina "El Programa") el tindrà com un zero a l'esquerra, si no és que directament el denigra i l'humilia. Però aquest Programa aviat demostrarà la seva incompetència a l'hora de tractar amb humans, no per maldat sinó per donar-los tot allò que li demanen per tal que siguin feliços. Serà llavors quan la ment de Metaclura aconseguirà apartar el Programa del control de la nau, tot i que una part seguirà activa i es convertirà en "Pro-Jo", una espècie de subconscient amb el qual Metaclura haurà d'interaccionar contínuament, cosa que donarà lloc a episodis força divertits.

Les trobades amb extraterrestres també seran episodis destacats de la novel·la. La primera d'elles segurament és la millor: Una espècie mentalment superior a la humana que, literalment, sodomitza intel·lectualment tots els passatgers, inclòs Metaclura, abans de marxar per on havien vingut. Els mateixos àliens tornaran a visitar la Mayflower molts segles després, però aquí l'episodi es resoldrà d'una manera força menys inspirada. 

<< Naus Generacionals 2                                                                  Naus Generacionals 4 >>

Naus Generacionals 2 - Brian W. Aldiss: NON-STOP (1958)

El cor d'en Roy semblava que omplís la clariana amb els seus batecs, com l'eco d'un radar que rebotés en un objecte distant per tornar després als orígens. Es va aturar al llindar del seu compartiment, escoltant la fúria que li martellejava les artèries. -Vés-te'n, si vols! No deies que te n'anaves? 

Publicada a Anglaterra l'any 1958 sota el títol Non-Stop, la primera novel·la d'Aldiss és una de les obres més apreciades del gènere. Curiosament, aquest llibre el trobareu amb altres títols: Als USA es publicà com a Starship, títol que passà al castellà com  La nave estelar. I la tenim també en català, ja que amb el títol Viatge sense final fou publicada per Pagès Editors l'any 2004, i és fàcil d'aconseguir.

Aquí ens trobem amb uns humans habitant una nau generacional aparentment abandonada, envaïda per una estranya vegetació (els pònics) que creix gràcies a la llum artificial i sustenta alguns animals, entre ells porcs salvatges. Aquests minsos recursos permeten subsistir algunes petites comunitats d'estil tribal, que recorren les immenses cobertes de la nau avançant lentament cap a zones on la vegetació s'ha regenerat, deixant enrere les zones ja exhaurides. S'ha establert una espècie d'equilibri ecològic gràcies a la rapidesa amb què creixen els pònics, una mena de canyes de les quals s'extreu míltex, l'aliment bàsic d'aquesta gent.

Les seves creences s'han tornat primitives, construïdes  a partir de retalls d'uns coneixements passats obscurs derivats de la psicologia freudiana.

Els humans s'estructuren en tribus, en les quals existeixen diversos estrats: Homes d'armes, recol·lectors, sacerdots i caçadors. Un d'aquests caçadors serà el protagonista de la novel·la, en acompanyar un sacerdot i tres fugitius més a la recerca de la veritat sobre el món que habiten.

Realment allò és tot l'univers? Són certes les llegendes que parlen d'una "Nau" que viatja per un "espai" infinit? I si és així, cap a on es dirigeix? Què hi ha a la zona anomenada "Davant"?

A més de la seva religió, aquesta gent té certes llegendes que parlen dels "Forasters", visitants misteriosos que a vegades apareixen entre ells i desapareixen de sobte i, sobretot, dels "Gegants", la raça mítica que construí i habità el món abans que els humans.

Aquesta novel·la arrenca pausadament i es pren el seu temps per a presentar-nos l'escenari i els personatges, però es fa interessant quan comença el viatge dels fugitius. Amb ells recorrerem la immensa nau, desvetllarem el seu passat i descobrirem que la realitat és molt més prosaica del que les llegendes afirmaven. Això sí, el final sorprèn per la seva brusquedat i deixa molts interrogants oberts.

La recomano, és ideal per a iniciar-se en el tema i no molt extensa.

A partir d'aquí explicarem aspectes de la trama amb spoilers.

Brian W. Aldiss (1925-2017)

ATENCIÓ, SPOILERS!

De les quatre novel·les que comentarem, sobta el fet que en tres d'elles les naus tornin a la Terra.

En aquest cas la nau, que es dirigia a Procyon (estel situat a 11'5 anys llum), va fer el viatge d'anada i tornada fa molts anys i, tot i que els protagonistes no ho saben, des de llavors estan orbitant la Terra. Descobreixen el planeta quan aconsegueixen arribar a una finestra, tot i que no saben de quin planeta es tracta. De fet, aquest és un dels enigmes de la trama, que es desvetlla al final. Com es desvetlla també qui són els gegants i els forasters  que tant els atemoreixen: 

Són terrícoles!

Uns s'encarreguen de vigilar-los sense ser vistos i els altres s'infiltren entre ells per a controlar-los i ajudar-los a sobreviure. 

Per què?

Per que la nau és una mena de zoològic, un microclima on l'espècie humana ha evolucionat durant les generacions que va durar el viatge de retorn des de Procyon, de manera que quan van tornar a la Terra eren una curiositat evolutiva que calia preservar i estudiar. Una misteriosa epidèmia va delmar la tripulació al cap de poc d'emprendre el retorn i els pocs supervivents van patir certes mutacions genètiques.  Realment, els humans terrestres semblen gegants per que els habitants de la nau s'han convertit en pigmeus. I no només això, sinó que el seu ritme biològic s'ha accelerat, de manera que les generacions s'han anat succeint a un ritme molt més alt del que seria habitual. I el mateix ha passat amb els animals: A la nau, les rates són intel·ligents, conformen societats avançades i aprofiten els poders mentals d'altres animals per a muntar una guerra soterrada contra els humans. Tot això converteix la nau en un objectiu científic de primer ordre, de manera que s'ha creat una espècie de consorci científic encarregat del seu estudi i preservació, mantenint els seus ocupants en el confinament i la ignorància eterna.

Al final, la ràbia acumulada pels habitants de la nau es desfermarà contra els seus vigilants i aquesta acabarà desmuntada, dividida en seccions orbitant la Terra, sense que quedi clar què passarà amb els que encara hi viuen.

En resum, una àgil novel·la amb un inesperat rerefons ètic, que resulta sorprenent per l'imaginatiu gir final, sobretot tractant-se d'una de les primeres novel·les sobre naus generacionals.

   << Naus Generacionals 1                                                               Naus Generacionals 3 >>

Naus Generacionals 1: Una introducció.

Sóc un gran fan de la Ciència Ficció. I una de les meves temàtiques preferides són els viatges interestel·lars. Ara bé, a la pràctica, qualsevol idea de tal viatge ens aboca a l'interrogant de com dimonis s'ho farà la humanitat per a cobrir les gegantines distàncies que separen els estels les quals, encara que s'aconsegueixi viatjar a velocitats relativistes, segueixen sent astronòmiques. 

Per suposat, m'estic referint als autors de Sci-Fi seriosos. Les Space Operas més populars, sobretot en el cinema, ni es preocupen de la qüestió o la solucionen amb qualsevol tecnologia inversemblant.

Basti d'exemple pensar que la Voyager 1, que viatja a 16 kms per segon, trigaria 80.000 anys a arribar a Alfa Centaure. Ens podríem animar pensat que a un 10 % de la velocitat de la llum el viatge es reduiria a 40 anys. La cosa millora. Suposant, és clar, que fos possible accelerar i frenar una nau a aquesta velocitat, que en realitat és enorme comparada amb les velocitats amb les que treballem actualment. L'energia necessària, en realitat la clau de tot, es dispararia fins a quotes inimaginables.

Però  suposem que l'energia no fos problema, que ja és suposar. Què passa si el planeta habitable més proper a la Terra és, posem un exemple, a 100 anys llum?  Doncs ja t'estaries enfrontant amb un viatge de, com a mínim, 1000 anys de durada.

Per tal de solucionar el problema, gairebé cada autor ha imaginat el seu sistema particular de viatge interestel·lar. A l'univers d'Asimov existia el "salt" hiperespacial, que després fou el mètode utilitzat, per exemple, a la magnífica sèrie Battlestar Galàctica. Frank Herbert fou més original: A l'univers de Dune podríem dir que Mahoma va a la muntanya. Això és que tu no et mous, és l'espai el que es plega fins allà on ets tu. I encara altres autors desenvoluparen la idea que a l'univers de Star Trek denominen WARP, el Motor de Corbatura que, segons diuen alguns físics, en realitat no és cap disbarat i, al tanto, que igual funcionaria de veritat!

Però segurament el sistema més realista de viatge interestel·lar present a la Sci-Fi siguin les naus generacionals. Enormes contenidors, autèntiques ciutats, regions o móns en miniatura, en teoria  autosostenibles, on generacions d'humans naixerien, viurien i moririen durant segles fins que els seus descendents arribessin a destí.

La idea ha estat tractada per diversos autors i, ja us ho dic ara, en la majoria dels casos la cosa no acaba bé. Tots ells veuen greus problemes en l'èxit d'aquestes ampolles llençades a l'oceà còsmic, i no tant per la seva viabilitat tecnològica, que també, sinó sobretot pels problemes biològics, mentals i socials que probablement haurien d'afrontar els residents, fossin humans, animals o fins i tot vegetals.

No sabem construir màquines que durin 1000 anys. Gairebé ni 100. Com es faria? Amb reparacions contínues de la nau? I, encara més important, això seria suficient?

Bàsicament, i al marge de les dificultats tecnològiques i les mil vicissituds imprevistes que poguessin sorgir en el viatge, una nau generacional s'enfrontaria a 4 problemes estructurals:

Primer problema: Els materials els hauries de dur des de casa, per que pel camí no hi ha res. Així que, a més de sortir amb una quantitat ingent de matèries primes (aire, aigua, animals, plantes, llavors, terra, roques, fertilitzants, metalls de tot tipus, combustible...) caldria reciclar. Reciclar el 100%  de tot el que a la nau ja no serveixi. Es podria fer?

Segon problema: L'endogàmia biològica. S'anomena Efecte Fundador al fet de constituir una colònia a partir d'un nombre reduït de progenitors, cosa que originaria una debilitat genètica inherent a la colònia, que l'acompanyaria per sempre. Però tranquils, que hi ha alguns càlculs sobre la xifra mínima  necessària d'individus originals per a preservar la diversitat: John H. Moore, catedràtic d'antropologia de la Universitat de Florida, calculà que un mínim d'entre 75 i 90 individus inicials, adults joves, en idèntica proporció de sexes, instruïts per engendrar fills a les etapes finals de fertilitat de la dona, garantiria la viabilitat de la colònia durant almenys 2000 anys. Això pel que fa als humans, però... I els animals i plantes que haurien de garantir la seva alimentació? No acabarien sent víctimes del mateix estancament biològic, amb la qual cosa tota la cadena s'esfondraria?

Tercer problema: A El Nom de la Rosa, Jorge de Burgos ve a dir: Ens hem de dedicar a la preservació del saber, no a la innovació. El progrés no existeix. Suposem que et limites a mantenir la nau en funcionament, i ja està. N'hi hauria prou? A la llarga, no es veuria abocada la tripulació a un estancament tecnològic i intel·lectual? Actualment, alguns pedagogs parlen d'un altre efecte preocupant: l'Efecte Flynn. Segons diuen, per primera vegada en les darreres generacions el coeficient intel·lectual dels joves és inferior al dels seus pares. Les causes, segons ells, serien diverses però al punt de mira situarien els mòbils, les consoles, el Youtube i l'Insta. Bé, segurament estem davant la versió moderna del tradicional aquest jovent no serveix per a res! dels nostres pares i avis. Tot i això, no es pot descartar que, en una comunitat aïllada, aquest efecte s'accentués notablement si no s'imposés una cultura de constant millora i ampliació del saber. Segurament seria necessari intentar millorar la nau conforme aquesta anés avançant pel camí, ni que fos per a mantenir la ment activa. I no solament la nau, sinó la ciència en general. Ara bé, això es podria fer en la isolació absoluta de l'espai? Ajudaria a mantenir el nivell intel·lectual una constant comunicació amb la Terra?

Quart problema: L'avorriment, la desídia i la desmoralització. No tenim ni la més mínima idea del que passaria amb la psicologia d'una comunitat aïllada durant anys, dècades o segles al mig de l'espai, tancada en una bombolla. Ni idea. No hase falta desir nada más...

Així que, establertes aquestes breus premisses, us parlaré en entrades següents d'algunes de les novel·les que he llegit que tracten el tema de la nau generacional, a veure què us semblen. 

Personalment, la meva teoria és que o la nau és molt però que molt gran, o no caldria ni provar-ho. Però veig una alternativa viable: Enviar la tripulació hibernada i que desperti a destí. Això, si s'aconseguís, estalviaria gairebé tots els problemes, tot i que plantejaria la qüestió del manteniment de la nau durant el viatge. Donant per suposada la supervisió d'una intel·ligència artificial super avançada, caldria pensar també en algun tipus de màquines capaces de realitzar les tasques necessàries, inclòs el seu propi manteniment o renovació. Però aquí topem amb una de les qüestions abans esmentades: No sabem construïr màquines que durin segles. 

En tot cas, en parlarem.

Naus Generacionals 2 >>

Matinal Gluck

Aquest matí el dedicaré a l'exquisida música rococó de Gluck, de la qual compartiré algunes mostres a veure si algú més les gaudeix tant com jo.

***

Comencem amb una de les seves peces més cèlebres, que ens transporta a l'ambient de fastuositat il·lustrada de la segona meitat del s. XVIII.

 ***

Gluck va començar escrivint òperes típicament barroques fins que en cert moment va comprendre que aquest model estava esgotat i calia obrir nous horitzons. La seva reforma consistia bàsicament en un retorn a la puresa musical amb l'abandó de les extravagàncies barroques i les extenses àries da capo. I, sobretot, una fixació en l'antiguitat clàssica. Era l'avantsala del neoclassicisme. Així, va publicar un manifest (el primer de la història operística) declarant els seus nous principis i estrenà a Viena dues òperes "reformades": L'anteriorment esmentada Orfeo ed Euridice el 1762 i Alceste el 1767.

***

A Viena les seves dues primeres òperes reformades no van ser enteses, tot i que avui sabem que són obres mestres que comencen a mostrar aquella fastuositat il-lustrada que, com a mí m'agrada definir, és la música d'Amistats Perilloses o Valmont.

Però a Viena, a Gluck aviat se li acabaria la paciència...

***

L' any 1770 Gluck estrena a Viena Paride ed Elena, el seu tercer intent de reforma, que acaba amb un nou fracàs tot i tenir moments tan sublims com aquest, potser el meu preferit en quant a exquisidesa de tota la seva obra...

***

Gluck decideix que en aquella cort vienesa tan conservadora serà impossible obrir nous camins i decideix traslladar-se a París, bressol dels nous aires de la Il·lustració. Gluck té també un as a la màniga: A París podrà comptar amb la seva alumna recentment convertida en Delfina de França, Maria Antonieta (sí, la que acabarà a la guillotina).

Amb el seu patrocini (però no sense moltes reticències xovinistes) estrena a París l'any 1774 Ifigènie en Aulide, una obra meravellosa de la qual us vull mostrar diversos fragments, començant per l'extensa obertura.

 Aquí un Gluck desfermat, que no tot havia de ser delicadesa... 

 

Una altra característica de les òperes de Gluck són els seus ballets, tots ells d'una exquisida bellesa, quan no directament espectacularitat.  

 ***

A parís, Gluck reestrena les seves òperes reformades en versió francesa amb un èxit creixent, d'aquí que en els enregistraments actuals podem trobar versions italianes o franceses d'una mateixa òpera. Hi havia també un curiós esperit didàctic: Seguint els preceptes il·lustrats, l'escenografia de les òperes de Gluck intentava ser el més realista possible (segons les idees de la època), tant en el vestuari com en els decorats. Era un intent d'aprofitar la òpera per a educar el públic! Una idea super avançada al seu temps, no creieu?

Després d' Ifigènia a Aulide i les reestrenes d' Orfeo i Alceste, el 1777 arriba una altra obra mestra rococó: Armida.

 ***

A París hi va haver una forta rivalitat entre els partidaris de la òpera francesa i els de la italiana. Aquests dos bàndols es dividiren entre Gluck i Piccini, un compositor avui oblidat que va arribar a composar... més de 100 òperes!
Els enciclopedistes (amb Rousseau al capdavant) foren radicalment partidaris de Gluck, que s'acabà imposant amb la seva Ifigènia in Tauride de 1779. L'obertura mola molt per que l'òpera comença amb una tempesta que empalma directament amb la primera escena: És una de les primeres òperes en que l'obertura s'integra en el drama i una de les poquíssimes de la història en què no hi apareix cap trama amorosa.
El pobre Piccini intentà posar-se al nivell de Gluck estrenant la seva pròpia Ifigènia in Tauride dos anys més tard, però no va poder igualar l'obra del seu rival.
Tot i això, puc dir que pel poc que he pogut escoltar d'ell, les òperes de Piccini no són gens menyspreables.

***

Però tot s'acaba, i després del triomf d'Ifigènia in Tauride el sol de Gluck començà a declinar. L'any 1779 el fracàs de la seva darrera òpera parisenca Echo et Narcisse i un empitjorament de salut el van fer tornar a Viena, on passà els darrers anys de vida vivint de rendes i cultivant amistats com la de la família Mozart.
El model operístic establert per Gluck serà el que marcarà les següents dècades, fins l'arribada del romanticisme, i esdevindrà el referent a seguir per compositors de la talla de Mozart i Salieri. 

Sense ell, la òpera no seria el que és avui.

 ***
Per cert, digueu-me si mai no heu vist Gluck al supermercat.
Us donaré una pista: Bodegas Faustino.

Catedrals Gòtiques a França IX: Bourges

Diuen que Bourges és la ciutat més avorrida de França, un indret d'aquells on mai passa res
i la vida transcorre sense fites transcendents.

Potser aquesta voluntat de passar desapercebuda té el seu origen a l'Edat Mitjana,
quan Bourges va ser una de les capitals europees de l'alquímia i el coneixement ocult.

Per això, juntament amb la de Chartres, la de Bourges és la catedral on la llegenda afirma
que es troben codificats més secrets alquímics i hermètics.

***

L'any 1195 s'inicià la construcció de la catedral de Saint-Étienne
al que llavors era el límit meridional de les terres de la corona.
Per tal de refermar el prestigi reial, el projecte va comptar amb grans recursos
que permeteren una construcció sorprenentment ràpida: L'any 1214 ja anava per meitat!

Llavors les obres es van aturara fins que l'any 1225 s'hi tornaren a posar
i l'estructura bàsica de la catedral quedà enllestida en només cinc anys, el 1230.

El resultat és un enorme temple que presenta nombroses singularitats
respecte a les altres grans catedrals gòtiques franceses. 

***

Per començar, la seva façana és la més ampla de França,
amb 40 metres i cinc portalades que condueixen a les cinc naus del temple,
dues més que les tres habituals i que influenciaran fins i tot
la catedral de Toledo, també de cinc naus.

El conjunt escultòric dels timpans és també un dels més destacats del gòtic francès.

 ***

 Problemes estructurals obligaren a apuntalar de manera contundent la torre sud,
que quedà sense campanar i per això es coneix com La torre sorda.

***

 

Però el més singular de Bourges sense dubte és la planta,
que no té l'habitual transsepte que dóna a l'edifici forma de creu llatina. 

Això origina la denominada Planta de Saló que, vés per on, serà la típica del gòtic català.

***

 Les naus decreixen en alçada, a diferència del nostre gòtic
que manté unes alçades harmòniques que originen sensacions espacials sorprenents,
com les de Santa Maria del Mar.

***

És un edifici una mica obscur per que el trifori encara és cec: 

Haurem d'esperar a catedrals posteriors per a que també s'obrin finestrals al segon pis, 

augmentant molt l'entrada de llum.

***

A Bourges es conserven nombrosos vitralls, tot i que en una quantitat molt menor que a Chartres.

***

Segons els ocultistes, tot l'edifici està concebut com un llibre de text del saber hermètic.

Umberto Eco en fa genial ironia a El pèndol de Focault.

***

Vista de la façana, amb el gran finestral on alguns estudiosos hi han vist simbologies alquímiques.

***

I per acabar, un darrer apunt sobre Bourges: 

Us adoneu que aquests arcbotants tan inclinats són molt semblants als de Notre Dame de París?

 Efectivament, el sistema de contraforts utilitzat a Bouges s'exportà després a París 

i a moltes catedrals de Normandia, com les de Coutances, Bayeux i Caen.

***

<<Catedral de Beauvais

Catedrals Gòtiques a França VIII: Beauvais

Beauvais era la ciutat rival d'Amiens. Quan veieren la mastodòntica catedral que estaven construint els seus veïns, a Beauvais van decidir superar-los, una mica com la competició que hi hauria després entre Florència i Siena a veure qui construïa la catedral més gran.

A Siena l'ampliació del Duomo va quedar descartada només començar. A Beauvais hi va haver tragèdia: 

La catedral va quedar a mig fer quan es van enfonsar els trams ja construïts de la nau central.

***

De la catedral, iniciada l'any 1225, només resten el transsepte i l'absis.

Els primers trams construïts de la nau central s'esfondraren per una sèrie d'errors estructurals i una simple evidència: 

La resistència dels materials posava un límit pràctic a la teoria constructiva, a més d'altres factors com la força del vent, 

que a les parts altes dels grans edificis constitueix un greu problema.

Els intents de reconstrucció es van abandonar davant la inestabilitat de l'edifici.

***

Teòricament, la tècnica constructiva del gòtic permetia aixecar naus d'alçada infinita sempre que s'anés desplaçant el pes cap a fora mitjançant tants arcbotants i contraforts com fes falta.

És a dir, si la catedral creixia en alçada també ho havia de fer en amplada.

A Beauvais van intentar escapar-se d'aquesta llei assegurant la nau amb uns espectaculars contraforts dobles de gran alçada. Era una idea molt audaç que sobre el paper havia de semblar viable...

***

Però, com hem dit, la teoria és una cosa i la pràctica una altra.

Encara avui en dia la catedral de Beauvais fa anar de corcoll els arquitectes. 

Com veiem, l'edifici està apuntalat amb barres de ferro per fora i amb estructures metàl·liques per dins.

***

Els puntals interiors als transseptes garanteixen l'estabilitat de l'edifici.

***

Tota aquesta tràgica història constructiva té un motiu gloriós:

 Beauvais és la catedral gòtica més alta del món!

Les seves ogives sobrevolen la nau a 48 metres d'alçada, sis més que les d'Amiens.

No és estrany que hi hagués tants problemes...

***

Com a Amiens, es reforça l'entrada de llum obrint finestrals al pis del trifori.

***

Tot i la seva impressionant altura, la nau de Beauvais, potser per quedar tancada a l'alçada del creuer, 

em va semblar molt inferior en elegància i bellesa a la d'Amiens.

***  

L'exterior, en gòtic flamíger, resulta més pesant i també s'allunya de l'elegància de la catedral d'Amiens.

Realment es tracta d'un autèntic temple maleït, ja que una agulla de 153 metres d'alçada acabada l'any 1567 també es va esfondrar quatre anys més tard.

Actualment segueixen els problemes estructurals de la catedral de Beauvais, 

havent en estudi diverses propostes per a assegurar el futur de l'espectacular edifici.

***

<<Catedral d'Amiens

>>Catedral de Bourges

Catedrals Gòtiques a França VII: Amiens

Arriba ara l'estrella del gòtic mundial, la catedral gòtica número 1, la més gran de França!
Iniciada l'any 1220, en la seva essència fou construïda en només 50 anys. Això la converteix en la catedral que manté una millor harmonia arquitectònica de tot el gòtic francès.
***



Aquesta vista ens dona una idea de les colossals dimensions del temple.
***



La capçalera és un dels millors exemples de gòtic radiant de França.
*** 

 La façana està ricament treballada i les dues torres fan la funció de contraforts de l'altíssima nau.

***

La impressionant nau d'Amiens, punt culminant del gòtic europeu.
***



Mentre avances per ella et vas fent conscient de la seva immensitat...
***



Fins que una mirada enrere te la fa entendre en tota la seva dimensió!
***



Una construcció tan colossal i bella desmunta tots els tòpics establerts sobre el nivell tecnològic de l'Edat Mitjana. I aguanta impassible des de fa gairebé 800 anys!
***



El transsepte Nord, amb la rosassa en gòtic flamíger.
***



Quan la catedral va ser construïda, diuen que hi cabia TOTA la població d'Amiens!
***



El sublim cor d'Amiens és potser la màxima expressió de l'esperit gòtic d'ascensió i llum.
***



Les dimensions dels finestrals et deixen astorat. Com s'aguanta el sostre?
A Amiens les voltes sobrevolen la nau a 42'3 metres d'alçada. 

És la segona catedral gòtica més alta del món.
***



Però Amiens fregava el límit. Com veurem aviat, el sistema que (en teoria) permetia construir naus d'una alçada infinita havia arribat al màxim del que podia oferir.
I aquells qui gosaren superar la nau d'Amiens en alçada van pagar cara la seva ambició.

<<Catedral de Reims

>>Catedral de Beauvais

Catedrals Gòtiques a França VI: Reims

Visitarem ara la que segurament sigui l'església més prestigiosa de França. Per què? Doncs per que era on van ser coronats els seus reis durant més de mil anys. El primer en ser-ho fou el fill de Carlemany Lluís el Pietós l'any 816 i el darrer, Carles X l'any 1826. Però la mística de Reims ja venia d'abans, quan en aquella ciutat es celebrà el baptisme de Clodoveu, el primer rei Merovingi, a finals del segle V. Fins i tot una placa al creuer de la catedral indica el lloc exacte on diu la llegenda que es produí la conversió al catolicisme del rei franc.



La impressionant façana de la catedral de Reims, sense dubte la més sumptuosa de França.
L'exterior del temple conserva la que segurament sigui la millor col·lecció escultòrica del gòtic mundial.
I això que l'obra resta inacabada, car les torres havien d'estar coronades per agulles que mai s'arribaren a construir.
***



Com veiem, la decoració és exuberant, tant a nivell escultòric com arquitectònic.
La catedral fou iniciada l'any 1211 i 64 anys després ja gairebé només faltava construir la façana.
Això li dona una gran unitat arquitectònica, difícil de trobar en unes construccions que habitualment s'allargaven durant segles.
***



Façana nord, amb les estàtues dels bisbes de Reims i del Judici Final.
***



La capçalera, amb tot l'aparell arquitectònic profusament decorat.
El secret del gòtic és traslladar el pes de les voltes no a través dels murs, que en realitat no aguanten res, sinó dels arcbotants cap als contraforts. Això permet obrir grans finestrals que al romànic haurien estat impensables.
La funció dels pinacles encara avui és discutida. Per a molts són una simple manera elegant de coronar els contraforts, però per a d'altres són necessaris per a equilibrar el conjunt.
***



La rica decoració enganya la vista i fa que la catedral sembli menys llarga del que en realitat és.
Això sí, el creuer és ample però curt i l'habitual planta en forma de creu llatina queda dissimulada.
***



La decoració escultòrica segueix a la part interior de la façana.
***



Observem com la nau de Reims va creixent en alçada respecte a les catedrals anteriors.
***



L'alçada màxima de la nau de Reims és de 38 metres.
Com veurem, aviat seran superats amb escreix.
***



Es conserven nombrosos vitralls, tot i que la majoria són d'època moderna ja que els bombardejos de la I Guerra Mundial van afectar l'edifici.
***



La nau vista des de l'altar major, situat a l'indret on segons la llegenda fou batejat Clodoveu I.
***



Vista interior del transsepte sud.
***



L'amplada dels finestrals de l'absis demostra que l'estructura no es sustenta en els murs sinó que el seu pes es trasllada al l'exterior mitjançant el sistema d'arcbotants i contraforts.
***



La de Reims és una catedral espectacular i mítica,
però encara no és ni la més gran ni la més alta de França.
La nostra següent visita ens deixarà amb la boca oberta...

***

<<Catedral de Rouen

>>Catedral d'Amiens