Catedrals Gòtiques a França IV: Chartres

La catedral de Chartres és una de les més famoses del món i marca l'inici de la plenitud del gòtic. Iniciada poc abans del 1200, serà la primera catedral on les noves tècniques constructives s'explotaran a l'engròs, la qual cosa la convertirà en el model per a les altres grans construccions posteriors.

L'anterior catedral romànica fou destruïda per un gran incendi l'any 1194 i s'aprofità la part inferior de la seva façana (el Portal Reial) i dels campanars, que quedaren integrats a l'obra gòtica.

La torre més alta va ser construïda molt després, ja en estil gòtic flamíger.

***

Com podem comprovar, a Chartres el gòtic ja apareix en el seu màxim esplendor.
A més, Chartres és juntament amb Bourges la catedral per excel·lència
on els místics hi veuen codificat el saber hermètic i alquímic de l'Edat Mitjana.

***

Vista de la majestuosa portalada nord, acabada de restaurar.

***

La capçalera és imponent i hi podem admirar l'enginy constructiu del gòtic. 

A Chartres els arcbotants, contraforts i pinacles són utilitzats amb tota la seva potència.

Els arquitectes medievals ja tenien a punt un sistema que els permetria construir edificis d'una audàcia i dimensions mai vistos fins aleshores.

***

La portalada sud, en  aquells dies pendent de restauració. Destaquen certs elements defensius, cosa que ens recorda la concepció de fortalesa de molts temples medievals, sense anar més lluny la catedral de la Seu d'Urgell.

***

Vista frontal de la imponent portalada sud.

***

 Tot i ser força alta, a la catedral de Chartres encara no s'observa
el vertiginós desig ascensorial de les naus gòtiques posteriors.
*** 

Però si alguna cosa fa cèlebre aquesta catedral són les seves vidrieres, les millor conservades del món. Quan hi vaig anar vaig tenir la mala fortuna que les de l'absis eren en restauració, a més de que la màquina de fotos era força dolenta (època pre-smartphones).

Un apunt que convé sempre remarcar quan pensem en els vitralls és que en el seu dia eren molt més vistosos que ara, protegits com estan per fora amb reixes, que tapen part de la llum.

Imagineu l'esclat de llum i color que devien ser aquestes catedrals a l'Edat Mitjana! 

Com ja he dit, quan hi vaig anar estaven restaurant les vidrieres de l'absis i no les vaig poder gaudir en tot el seu esplendor. En tot cas, aquí veiem una imatge trobada a la xarxa:

***

I la nostra mala sort no va acabar aquí, ja que el famós laberint no el vam poder fer per que... estava cobert de cadires!!! Això sí, vam fer una copeta de Chartreuse en una terrassa vora la catedral.

<<Catedral de Laon

>>Catedral de Rouen

Catedrals Gòtiques a França III: Laon

 

Laon és la capital del departament d'Aisne i en època medieval va ser
una de les etapes més septentrionals del Camí de Sant Jaume.
Iniciada l'any 1155, dos anys després de la de Senlis, 

la seva catedral és potser el millor exemple del primer gòtic francès.

El pla inicial preveia sis formosos campanars, 

dels quals només en foren construïts quatre.

* * *

Comparada amb Noyon, s'observa l'avanç de les formes gòtiques: Una nau més alta que requereix contraforts i arcbotants en tota la seva extensió, unes obertures més àmplies, la pràctica desaparició dels arcs de mig punt i una elaborada decoració de pinacles i gàrgoles.

 * * *

L'interior de la catedral de Laon resulta sorprenent per la seva harmonia 

i predilecció per les línies rectes, que s'exemplifica en l'absència d'un absis semicircular.

 * * *

També destaca l'alçat en quatre trams en contres dels tres habituals.

Realment, la nau de Laon provoca una intensa sensació de pau i serenor.

* * *

Una altra icona del gòtic apareix aquí: Les grans rosasses a les façanes i a l'absis, tot i que els finestrals encara no són tan amplis com a les catedrals posteriors.

 * * *

Com anirem veient, a diferència del romànic el gòtic no és gaire amic dels cimboris, tot i que a Laon encara es conserva sobre el creuer. La linealitat de l'edifici es torna a refermar en ser el cimbori quadrat i no poligonal.

 * * *

La catedral de Laon és un edifici meravellós que domina des d'un turó una àmplia zona de la Picardia i no us podeu perdre si mai visiteu la zona!

<<Catedral de Noyon

>>>Catedral de Chartres

Catedrals Gòtiques a França II: Noyon

Noyon és una petita ciutat de la Picardia on Carlemany va ser consagrat rei dels francs l'any 768 i Hug Capet coronat rei dels francs el 3 de juliol del 987. La seva catedral, iniciada l'any 1145, fou la segona catedral gòtica en arrencar després de la de Sens i contemporània de l'abadia de Saint-Denis.

Com veiem, l'edifici encara presenta cert aire massiu, característic del romànic. 
No hi ha grans obertures ni rosasses, i la decoració és mínima.

* * *

Les alçades encara es poden controlar amb contraforts i alguns arcbotants. 

Els extrems del creuer, fet inusual, acaben en absis.
* * *

Interior de la nau, amb una alçada molt més modesta que a les catedrals posteriors.
 * * *

Alçat de la nau, on ja s'observen alguns ornaments típicament gòtics, com els òculs trilobulats.
 * * *

Interior d'un dels absis del creuer.
 * * *

Vista longitudinal de la nau central des de l'absis.

<< Anterior 

Catedral de Laon>>

Catedrals Gòtiques a França I: Notre Dame

El desastre de Notre Dame és irreparable, però potser queda relativitzat si pensem que, tot i la seva fama, si ens la mirem bé la catedral de París no és ni la més gran, ni la més bella, ni la més alta, ni la que conserva les millors vidrieres... ni tan sols la més prestigiosa de les grans catedrals franceses.

Al meu modest parer, la seva fama es deu sobretot al fet d'estar a París i a Victor Hugo. He pensat que als medievalistes frustrats com jo potser ens ajudarà a passar el mal tràngol un repàs a les grans joies gòtiques del país veí que segueixen estant allà, esperant que les anem a visitar, tal com va fer un servidor fa uns quants anys.

M'acompanyeu?

>>Catedral de Noyon

GERSHWIN

 

 

Segueixo explorant la discoteca...

Gairebé totes les formes i ritmes musicals tenen un origen popular. Neixen del poble, evolucionen en passar d'un músic anònim a un altre fins que tothom les reconeix i esdevenen canòniques. La obra dels grans compositors és plena de ritmes i estils que ningú sap qui va inventar, ni on. La música instrumental de Bach, per exemple, és plena de fugues, gavotes, rondós, sarabandes, gigues, bourées, corrandes i multitud de danses populars, totes elles d'origen molt antic i desconegut. Fins i tot les passions, els oratoris i els drames musicats eren en un principi formes nascudes entre el poble. I a cada lloc, la gent li conferia el seu caràcter propi. D'aquí que la música napolitana fos molt diferent de la veneciana, la francesa tingués la seva personalitat inconfusible, així com l'anglesa, la ibèrica o la del centre d'Europa.

Finalment, són els grans mestres els qui eleven aquestes formes populars a la seva màxima expressió.

I això és el que va fer Gershwin amb la música popular nord-americana: Posar-la dalt del pedestal amb un seguit d'obres mestres que van projectar la seva influència al llarg de tot el segle XX. Dotar-la del prestigi necessari per a esdevenir la banda sonora del segle passat i reconèixer tota una cultura musical popular, originada en gran part a l'esclavatge dels camps de cotó.

Us imagineu com hauria estat la música del cinema o el musical americans sense el model creat per Gershwin?

 

 

PARIDE ED ELENA

Una altra joia de la meva discoteca i del sublim Gluck, compositor que cada dia tinc en més estima i que mereix ser reivindicat. La seva obra combina la delicadesa rococó amb l'esperit de la il·lustració, esdevenint l'avantsala del classicisme.

Paride ed Elena arrenca, tot just després de l'obertura, amb aquesta excelsa ària que aquí canta la bella Magdalena Kozená.

LA SERVA PADRONA

Seguim amb la discoteca: Una de les obres més cèlebres del segle XVIII va ser La Serva Padrona, un intermezzo còmic en dos actes de Giovanni Batista Draghi, popularment conegut com Pergolesi. Pergolesi és un d'aquells compositors que si no hagués mort jove (als 26 anys!) qui sap el que hagués arribat a fer...

Amb tot, en la seva curta vida ens va deixar dues obres mestres: El citat intermezzo i l'Stabat Mater, del qual alguna vegada vaig sentir que havia estat l'obra més interpretada del segle XVIII.

LE CHÉVALIER DE SAINT-GEORGES

Una altra petita joia de la meva discoteca: Joseph Boulogne, el Cavaller de Saint-Georges.
Un personatge de novel·la, espècie de Casanova mestís nascut a Guadalupe, fill d'un diplomàtic francès i una nativa de raça negra. Intel·lectual del segle XVIII, fou gimnasta, espadatxí, militar, caçador, violinista, director d'orquestra... i compositor. Bo o dolent? Jutgeu vosaltres mateixos...

GRAUN: CLEOPATRA E CESARE

A voltes amb la meva discoteca: L'alemany Carl Heinrich Graun (1704-1759), un dels desconeguts pel gran públic tot i que en els darrers anys la seva obra s'està redescobrint. Era capaç d'escriure una música tan fantàstica com aquesta...

ARAM KHATXATURIAN

Sempre he estat un fan de la música soviètica, sobretot la d'Aram Khatxaturian. Em fascina el primitivisme que exhala la seva obra, inspirada en el folklore de la seva Armènia natal. De fet, el podríem considerar l'inventor d'un estil musical que, sobretot en cinema, hem acabat associant a l'antiguitat bàrbara i que han popularitzant compositors com Basil Poledouris (Conan el Bàrbar) o Nikis Theodorakis.
Aquest disc és un dels meus preferits, amb la Filharmònica de Viena dirigida pel mateix Khatxaturian. Una selecció de fragments del seus dos ballets més coneguts, entre ells la famosa Dansa del Sable. A més, de regal extractes del Romeu i Julieta de Prokofiev, un altre dels grans del segle XX que aviat sortirà també per aquí...

IPHIGÉNIE EN AULIDE

Segueixo remenant la discoteca: Avui us proposo la primera òpera que Gluck estrenà a París en un moment clau del Segle de les Llums. Una exquisida música rococó, amb la qual el genial compositor presentava a la capital francesa la seva visió sobre el que havia de ser l'òpera il·lustrada.

PURCELL: DIDO AND AENEAS

Iniciem una sèrie en la qual em permetré compartir algunes de les joies de la meva modesta discoteca, una excusa per a parlar una mica de la música més enllà de la de Bach.

Començarem per aquesta meravella, segurament l'òpera en llengua anglesa més important de la història, si tenim en compte que les altres grans creacions que s'hi podrien comparar, els oratoris de Händel, van ser escrits per un alemany. Enterrat a Westminster, sí, però nascut a Halle.

Us heu preguntat mai per què no hi ha grans òperes angleses? Doncs els anglesos també, i quan ho fan es posen de molta mal llet. El gran Christopher Hoghwood, a la seva biografia de Händel, renega dels compositors i el públic britànics posteriors a Henry Purcell, que es van deixar endur per l'òpera italiana perdent així l'oportunitat de crear una òpera nacional britànica, com va passar a Itàlia, França, Alemanya, Rússia i molts altres països. Si fins i tot els espanyols van crear el seu gènere propi, la sarsuela!

Als britànics els queden només les fabuloses obres de Purcell, a l'esposa del qual devem que morís jove i no pogués deixar més obres mestres: Diu la llegenda que la senyora no li va voler obrir la porta de casa una nit en què havia sortit de juerga amb els seus amics. L'home va haver de dormir al carrer, va agafar una pulmonia i es va morir al cap de pocs dies. Hoghwood encara la maleeix per això...

Animalons indestructibles

El nostre planeta és tan gran que mai deixarà de sorprendre'ns amb formes de vida que, si no les haguéssim trobat aquí, sense dubte qualificaríem d'extraterrestres. Com els tardígrads...
Els tardígrads són uns animalons quasi microscòpics (com a molt poden medir 1'5 milímetres) capaços de resistir a condicions ambientals extremes que mataríen qualsevol altre animal. Van ser descrits per primera vegada per Johann August Ephraim Goeze l'any 1773, que pel seu aspecte els va anomenar "ossets aquàtics". El terme "tardígrad" significa "de pas lent" i fou utilitzat per Lazzaro Spallanzani pocs anys després, degut a la lentitud dels seus moviments.
Poca gent ho sap, però aquests animals són pertot arreu, des dels cims de l'Himalàia fins a les profunditats oceàniques passant pels deserts, les coves, casa meva i casa vostra. I també són a dins nostre: En un got d'aigua n'hi pot haver 25.000. Els tardígrads tenen el cos dividit en quatre segments (sense comptar el cap), quatre parells de potes sense articulacions, i peus amb urpes o dits. No semblen tenir ulls, nas ni orelles i s'alimenten filtrant amb la seva curiosa boca extensible els nutrients primordials dissolts a l'aigua, bactèries, microbis i algues microscòpiques.
Alguns poden sobreviure a temperatures properes al zero absolut (-273 °C) i temperatures elevades fins a 151 °C, poden suportar 1.000 vegades més radiació que altres animals, fins a 6500 vegades la pressió atmosfèrica, resistir el buit espacial o passar una dècada sense aigua. També han resistit submergits en alcohol pur i èter (no sabem però en quin estat etílic devien quedar les pobres bèsties). I és que quan les coses es posen negres, els tardígrads poden entrar en un estat de letàrgia per deshidratació anomenat criptobiosis, en el qual s'hi poden estar uns quants anys esperant que la situació millori.
Així que... Don't be water, my friend: Be tardigrad!

Tardígrad, vist al microscopi electrònic.

+ info a: http://www.wired.com/2014/03/absurd-creature-week-water-bear/