Apunts Variats
Qualsevol cosa que em passa pel cap...
11 de gener del 2025
THE DARK HÄNDEL XXX: Faramondo (1738)
23 de novembre del 2024
THE DARK HÄNDEL XXIX: Berenice (1737)
La tercera òpera de 1737 va ser Berenice, regina d'Egitto, estrenada al Covent Garden el 18 de maig i retirada set dies després amb només tres representacions, a les quals s'afegiria una quarta el 15 de juny. Esdevenia així el pitjor fracàs operístic de tota la carrera de Händel, superant per una funció el Serse, que en tindrà cinc, i no seria representada de nou fins l'any 1985. Això sí, més que a la qualitat musical, sembla que aquest fracàs el podem atribuir sobretot a l'ambient de fi de cicle operístic que es vivia en aquell moment a Londres: El pobre Händel va estar reclòs a casa, convalescent de seu recent problema de salut, mentre que ja era de domini públic que la companyia rival, malgrat Farinelli... se n'anava en orris.
Berenice fou la tercera (i darrera) òpera egípcia del compositor, rere Giulio Cesare i Tolomeo. Com en elles, el marc temporal era el de l'Egipte Ptolemaic, essent que mai Händel va ambientar una òpera a l'Egipte Faraònic. Berenice III era filla de Ptolemeu IX, protagonista de l'òpera de 1728, així que aquesta se'n podria considerar una mena de seqüela. No hem de confondre aquesta Berenice amb una avant-passada seva cèlebre per haver donat nom (bé, ella no, sino la seva cabellera) a la constel·lació de Coma Berenices. El llibret d'Antonio Salvi és l'habitual joc d'intrigues polítiques i amoroses amb final feliç, al qual Händel destina una música que, si bé no és estratosfèrica, sí que considero força xula, amb alguna ària que compto entre les meves favorites de tota la seva producció, tal és el cas de Si, tra i ceppi, que m'encanta i veig que apareix sovint en recitals i concursos, sobretot transportada a la veu de baix (us recomano aquesta versió d'Emiliano Géant). Però el fragment més conegut d'aquesta òpera potser sigui el moviment lent que segueix a l'obertura pròpiament dita, conegut popularment com a Minuet de Berenice, tot i que un servidor, tot i la seva innegable bellesa, tampoc el consideraria excepcional. La meva versió preferida d'aquesta òpera és la que l'any 1995 publicà Newport Classics, amb la Brewer dirigida per Rudolph Palmer, la qual de moment sembla que no és a YouTube, i per això tiraré de la d'Alan Curtis, de 2010.
El dia 11 de juny de 1737 tancà portes la Opera of the Nobility, la qual cosa atorgà una victòria simbòlica a Händel, que amb la darrera representació de Berenice el dia 15 va poder dir que havia aguantat les òperes quatre dies més que els altres. Farinelli, amb més pena que glòria, se n'anà a Madrid a cantar-li al trastocat Felip V i el nostre estimat saxó, ja sense adversaris, es va sentir prou recuperat com per a dirigir l'execució de l'Alexander's Feast que tancà la temporada, el 25 de juny. Els enemics havien desaparegut i Händel es recuperava de l'atac de feridura, però s'obria ara un escenari enigmàtic pel que fa a l'òpera: Seguiria el públic interessat en ella, o la confrontació dels darrers anys havia deixat un panorama de terra cremada?
Centrant-nos de nou en Berenice, comencem amb aquesta dinàmica ària:
Una de ben maca, tot i que prefereixo la de Drew Minter amb la Brewer:
12 d’octubre del 2024
THE DARK HÄNDEL XXVIII: Giustino (1737)
Simultàniament a les representacions de Giustino, el nostre Caro Sassone completava la tercera òpera de la temporada (Berenice), reescrivia un oratori de joventut (Il Triomfo) i saturava la temporada amb funcions gairebé diàries, tant d'òperes com d'oratoris. En els primers quatre mesos de 1737 passaren pel Covent Garden Arminio, Partenope, Giustino, Il Parnasso, Alexander`s Feast, Il Trionfo i Esther. Tots ells, a més, farcits amb concerts instrumentals i d'orgue interpretats pel propi Händel que, algunes vegades, fins i tot havia de repetir a petició del públic o de la família reial.
Era massa per a un Händel de 52 anys. El 13 d'abril el pobre home va patir un col·lapse que, segons informà la premsa, el deixà amb la mà dreta paralitzada. Un infart coronari o cerebral? Possiblement. En tot cas, sembla que els tractaments mèdics que se li aplicaren van sortir efecte (indici que la medicina avançava igual com les altres ciències al Segle de les Llums) i el nostre amic, tot i ocasionals recaigudes, va poder seguir un grapat d'anys més regalant música a la posteritat i, de passada, veure com l'Òpera de la Noblesa no podia seguir el seu ritme i tancava portes al final d'aquella temporada.
Ho sabrem en entrades successives. Ara comencem a destacar algunes meravelles d'aquesta òpera, tals com el màgic descens de Fortuna sobre el somni de Giustino:
Una espectacular part de trompeta, amb atenció a la brutal nota eterna amb cadència final que posa a prova com poques els pulmons del trompetista, si no és que s'ho maneguen entre dos:
Una última, elegant i suggerent, tot i que n'hi hauria moltes més. Gran òpera, d'aquelles xules de veritat!
21 de setembre del 2024
THE DARK HÄNDEL XXVII: Arminio (1737)
Després d'Alcina tornem a caure en un reguitzell d'òperes obscures de Händel, que s'inicia amb Atalanta i arriba fins la seva darrera òpera, de les quals només Serse considero prou coneguda avui en dia per a no aparèixer en aquesta sèrie, així que encara tenim feina...
Tot i no tenir literàriament cap relació, hi ha qui veu en les tres òperes estrenades successivament l'any 1737 (Arminio, Giustino i Berenice) una mena de tríptic a l'estil de Giulio Cesare, Tamerlano i Rodelinda, el primer cim operístic händelià. Podria ser. En tot cas, l'esforç d'aquella temporada operística, que Händel farcí de representacions per tal de competir amb l'Òpera de la Noblesa, acabà afectant la seva salut, com veurem més endavant.
Avui li toca el torn a Arminio, una partitura escrita en tres setmanes i estrenada a Covent Garden el 12 de gener de 1737. De fet, la següent òpera de Händel després d'Atalanta havia de ser Giustino, però per algun motiu aquesta darrera fou aparcada i a corre-cuita s'enllestí primer Arminio. Com podem suposar per la pressa amb que fou composta, la cosa no va anar gens bé: Fou retirada amb només 6 representacions i fou oblidada fins l'any 1935.
Doncs resulta que musicalment Arminio és una passada, tot i que, literàriament, el text és dels més mediocres mai utilitzats pel saxó, que aquí va haver de fer mans i mànigues per a compensar la lírica amb la seva música. L'argument és una fantasiosa recreació de la victòria del cabdill germànic Armini sobre les legions romanes de Publi Quintili Var, que culminà a la batalla del Bosc de Teutoburg l'any 9 d.C. Aquell dia Roma perdé tres legions de cop, a més de mitja Germània, i deixà el gran August cridant desesperat pel Palatí "Varus, Varus, torna'm les meves legions!"
Així que, si bé no estem davant una obra mestra operística, sí que podem gaudir d'una bona col·lecció d'àries súper xules i d'aquelles que molen, fins i tot alguna de realment espectacular. Penso en Quella fiamma, un autèntic duel entre oboè i cantant, Fatto scorta al sentier, d'una energia absolutament imparable o l'extraordinària Il sangue al cor favela, que es va accelerant fins acabar en la desesperació més absoluta i sublim. Però no només són tres o quatre àries, sinó moltes més: Si cadro ma sorgera, Posso morir ma vivere, Non deve Roman petto, Scagliam amore e sangue, Sento il cor per ogni lato...
Ara me n'adono que segurament sigui aquesta l'òpera obscura del Caro Sassone on trobo més pàgines remarcables! Ho demostra el fet que realment m'està costant escollir només 4 exemples i deixar fora la resta... i que la tinc 2 vegades, les dues en la versió d'Alan Curtis per que una ja la tenia i l'altra me la van regalar.
Aquesta altra et posa les piles que no vegis. Ideal per a llevar-se i anar a la feina. Ni Don't stop me now ni hòsties.
14 de setembre del 2024
THE DARK HÄNDEL XXVI: Atalanta (1736)
La temporada 1735-36 veié l'estrena de dues obres mestres que, juntament amb Orlando, completarien la segona tríada operística capital de Händel: Ariodante i Alcina, partitures tan enlluernadores i actualment difoses que s'escapen d'aquesta sèrie dedicada a les òperes més obscures del saxó. Aquestes darreres estrenes s'havien produït ja al teatre de Covent Garden, car a mitjans de 1734 havia caducat el contracte de Händel amb l'empresari Heidegger, que ara cedí el King's Theatre a l'Òpera de la Noblesa. Covent Garden era més petit que el King's però més nou, amb un escenari perllongat que, devia observar Händel, s'aprestava a la representació tant d'òperes com d'oratoris. Però de moment, Händel semblava tenir totes les de perdre, comptant que la companyia rival primer li havia pres els cantants, després el teatre i ara, com a cirereta del pastís, comptava a les seves files amb l'estrella més rutilant del panorama operístic mundial: El castrat Carlo Broschi, Farinelli, que debutà el 29 d'octubre amb Artaserse, un pasticcio amb música de Hasse (qui es negà a ser-hi per respecte a Händel) i del germà del castrat, Riccardo. La commoció fou brutal, segons els documents conservats.
El nostre compositor i ara empresari, seguint la premissa que la seva estrella era ell mateix, competí amb tot això afegint substància a les seves funcions: A més d'òpera italiana d'un nivell musical estratosfèric, si t'abonaves a ell tindries oratoris en llengua anglesa i concerts instrumentals, sobretot per a orgue, interpretats pel propi Händel qui, sense cap dubte, devia ser un autèntic espectacle quan es posava al teclat, solament superat a nivell mundial per un paio que treballava en una església de Leipzig. Tots aquests concerts van ser després publicats, conformant el corpus principal de la música instrumental del saxó, i devien convertir les funcions händelianes en realment maratonianes.
Una altra, amb un punt d'aquella rauxa típica de les serenates de noces:
I una d'aquelles poderoses de baix:
24 d’agost del 2024
THE DARK HÄNDEL XXV: Arianna in Creta (1734)
Davant la fugida inesperada de tota la troupe (excepte Strada) a la companyia rival, Händel i Heidegger van haver de fitxar a corre-cuita nous cantants per a la següent temporada. Així, arribaren a Londres dos castrats, Carestini i Scalzi, a més d'una mezzo ja coneguda: Margherita Durastanti, la qual havia estat a les ordres de Händel la dècada anterior. La contralt Maria Caterina Negri i el baix Gustavus Vals completaren, de moment, la plantilla. S'inicià la temporada el 13 de novembre amb la reposició d'Ottone (i la presència de la família reial al teatre) a la qual seguiren dos pasticcios (sobre música de Vinci i Hasse) mentre Händel escrivia una nova òpera, la qual havia iniciat el 5 d'octubre. El 29 de desembre obria les portes l'Òpera de la Noblesa amb Arianna in Naxos de Porpora. I quina era la nova obra que estava escrivint Händel? Doncs no era altra que Arianna in Creta. Ja veiem que, si no anaven a fer la guitza, realment en té tota la pinta.
Així doncs, dues Ariadnes obriren la confrontació operística final als escenaris de Londres. I resulta simptomàtic que l'estrena de l'Arianna de Händel no es produís fins el 26 de gener de 1734. Poques vegades es va prendre el saxó tant temps per a escriure i preparar una nova òpera, clara mostra d'aquella voluntat d'excel·lir, tant en la música com en la producció, que vam esmentar en entrades anteriors. Tot amb l'objectiu de competir amb el nivell, almenys vocal, de la companyia rival. A més, al cap de pocs mesos Händel aconseguí un fitxatge sonat, però no d'una cantant italiana sinó d'una ballarina francesa: Marie Sallé, la millor dansaire i coreògrafa del seu temps, arribà a Londres des de la sofisticada París per amenitzar les següents produccions de Händel, i és per això que apareixen tantes danses a Il Pastor Fido (reestrenada aquell any), Ariodante i Alcina.
Arianna in Creta és una obra mestra que ha quedat eclipsada per les altres que l'envolten. Seguint l'estela d'Orlando, el nivell musical és enorme, l'orquestració exuberant i la inspiració desbocada. Les àries són magistrals, nodrides i exigents. L'estrella de la meva companyia, devia pensar Händel, sóc jo. O, més ben dit, la seva música. Qui volgués admirar la música com a art i no com a artifici, ja sabia a quin teatre havia d'anar.
Almenys amb Arianna, sembla que no se'n va sortir, ja que assolí solament 16 representacions contra les 24 de Porpora. Tot i això, aquella temporada de 1733-34 fou el teatre de Händel el que oferí més funcions, però el de Porpora el que presentà més novetats. No estrenà Händel ja més òperes aquella temporada, només la singular serenata Il Parnasso in Festa (singular per ser una forma gairebé única en la seva producció, que aquí destapa una rauxa divertida i un punt descontrolada). La resta seran reposicions, tant d'òperes italianes anteriors com d'obres en llengua anglesa, cada vegada més freqüents al seu teatre però (i això és important) no al rival, tal com ho exemplifica el total de funcions de les dues companyies la temporada 1733-34:
Com és habitual amb les òperes d'aquesta sèrie, Arianna in Creta va quedar oblidada fins fa ben poc. Dels enregistraments disponibles, vaig quedar enamorat d'un que és present a Youtube però no, que jo sàpiga, disponible en CD: Es tracta d'una versió en directe de l'any 2002 a càrrec de Christophe Rousset i que recomano de totes totes.
13 d’agost del 2024
THE DARK HÄNDEL XXIV: The Opera of the Nobility
Però això serà al proper episodi.