El bueno, el feo y el malo (1966)

Recuperant les obres mestres de Sergio Leone. Ahir al vespre, la tercera de la "trilogia del dòlar". Fins llavors els westerns eren protagonitzats per gent neta i heròica, tipus John Wayne. Amb els spaghetti-westerns rodats a Almeria van arribar la brutícia, la suor i les grans dosis de violència gratuïta i exagerada: La font de la que beu Tarantino. Bandes sonores de Morricone, llargues escenes sense diàleg, mirades, primers plans de les cares... 

En aquesta tercera entrega destaca el gran paper d'Eli Wallach encarnant el desgraciat Tuco... Meravellós!

 

La muerte tenia un precio (1965)

La segona de la "trilogia del dòlar" de Sergio Leone. Per primera vegada apareix Lee van Cleef al costat de Clint Eastwood. Cleef era un actor desconegut i alcohòlic que, gràcies a aquesta pel·lícula i la següent de la trilogia ("El bueno, el feo y el malo") serà recordat a la història del cinema.Tot i no ser tan aconseguida com aquesta última, "La Muerte tenia un precio" va ser rodada amb més mitjans que no pas la primera de la trilogia, "Por un puñado de dólares", considerada el primer spaghetti western. Gian Maria Volonté repeteix fent de malvat: ja ho havia fet a la primera peli, així com alguns dels seus seqüaços. En la meva opinió, la música de Morricone per a aquesta pel·lícula és la millor de totes. En el duel final no hi participa Eastwood: Aquest és entre El Coronel (Cleef) i El Indio (Volonté), i està genialment musicat amb carrilló i trompeta.

Por un puñado de dólares (1964)

Considerada el primer spaghetti western, fou rodada amb 4 duros i amb actors llavors totalment desconeguts. Per ocultar que era una pel·lícula italiana, tots els integrants aparegueren als crèdits amb noms ficticis americanitzats. Basada en una peli anterior de Kurosawa (El Mercenari), aquest va denunciar el plagi i Leone el va acabar indemnitzant. És la primera de la "Trilogia del dòlar", la primera on apareixen el personatge antiheròic d'Eastwood (l'Home sense nom), la música de Morricone, la suor, la brutícia, els primers plans de mirades i revòlvers, els contrapicats i la violència desenfrenada i gratuïta. Va ser estrenada a Florència (a Roma no la van voler) i tot apuntava que passaria sense pena ni glòria, com tants d'altres westerns... però el boca-orella la va convertir en pocs dies en tot un fenòmen a Itàlia i, després, a l'estranger. Sergio Leone i els altres italians de l'equip van sortir orgullosos de l'armari: Havia nascut l'spaghetti western!