31 d’octubre del 2013

Elements químics: El Sodi (Na)

El sodi és un element molt comú i present diàriament a la nostra dieta a travès de la seva combinació amb el clor, el clorur sòdic: La sal comuna. També apareix en multitud de productes d’ús quotidià: Si mireu, per exemple, la composició de qualsevol xampú el primer ingredient és “Sodium Laureth Sulfate”, que no sé qué és, però té sodi... i sofre.
El sodi és imprescindible per al nostre organisme: Entre moltes altres coses, els seus àtoms regulen els impulsos nerviosos. Té 11 protons i s’assembla força al liti (sí, el de les piles). Forma el 2'6% de l'escorça terrestre.
El seu símbol provè del llatí “natrium”, amb el qual es denominava antigament el carbonat sòdic o sosa (la sosa càustica és hidòxid de sodi). És molt reactiu, d’aquí que a la natura sempre es presenti combinat amb altres elements, mai en estat pur. Moltes vegades m'he preguntat què dimonis és el sodi, és a dir, quin aspecte té. Me l'havia imaginat sempre com una espècie de sal blanca o quelcom així... però no! Resulta que és... un metall! I el seu aspecte en estat pur així ho demostra.
Una altra curiositat del sodi és que, en estat pur, reacciona molt violentament amb l’aigua. Si llencem un bloc de sodi a l’aigua... explota! D’aquí que sigui molt difícil apagar un incendi quan hi ha sodi pel mig. Com veiem, l’aparentment inofensiu sodi no ho és tant quan es troba en estat pur...

La cara real del Sodi:


29 d’octubre del 2013

La dilatació temporal

Lorentz també va descobrir que la mecànica relativista afecta fins i tot quelcom aparentment tan absolut com el temps, ja que la dilatació temporal és una conseqüència directa del fet que la velocitat de la llum sigui constant. Efectivament, per a un objecte que es mogui a més velocitat respecte a un altre el temps passarà més lentament, tot i que per a ell tot seguirà semblant normal. És més, si es creuéssin dos objectes amb un d'ells viatjant a molta velocitat, TOTS DOS veurien que el rellotge de l'altre va més a poc a poc que el seu ja que, en relativitat, no importa qui està quiet i qui es mou sinó la diferència de velocitat entre un i altre (és com quan estem dins un tren aturat en una estació amb un altre tren a la via del costat. Quan un dels dos trens arrenca, apart de que si no veiem l'estació és impossible saber si ens movem nosaltres, l'altre tren o tots dos, el que importa és la relació de nosaltres respecte al tren del costat. De fet, si a tot l'univers només hi hagués 2 cossos seria absolutament impossible saber quin dels dos es mou, o si un es mou i l'altre no o si es mouen els dos). La relativitat és això: Tot depén de la relació entre un cos o un observador i un altre o, millor dit, entre un sistema referencial i un altre. No hi ha valors absoluts.
Einstein arribaria a les mateixes conclusions que Lorentz i encara més enllà en descobrir que no només la velocitat afecta al temps sinó que també ho fa... la gravetat! A més gravetat, més lentament passa el temps! Sí senyors, a Júpiter el temps passa més a poc a poc que a la Terra. I a la Lluna passa més ràpid. I al cim de l'Everest passa el temps més ràpid que a nivell del mar... I això ho han demostrat experimentalment, pujant rellotges atòmics en avions.
 
Certament, els efectes relativistes a escala terrestre són diminuts, de l'ordre de milionèssimes de segon. Però la cosa canvia quan, per exemple, ens fixem en el Sol i la seva enorme gravetat, la qual es mostra en tota la seva potència a mida que ens hi acostem. De fet, la qüestió de l'alteració gravitatòria relativista és la causa de que el planeta Mercuri (el més afectat per la gravetat solar) portés de corcoll els astrònoms pre-Einstenians durant dècades: La seva òrbita presentava una sèrie de pertorbacions que no es podien explicar si no era suposant l'existència d'un planeta encara més a prop del Sol que ningú havia detectat. Fins i tot li van posar nom: Vulcà. I se'n van fer un fart, de buscar-lo, sense éxit. Però tot es va explicar quan es van tenir en compte les deduccions d'Einstein. En els darrers anys, per a mantenir la sincronia amb la Terra pel tema de les comunicacions, la sonda MESSENGER, que està estudiant Mercuri, porta un software dissenyat per a tenir en compte l'efecte de la gravetat solar sobre el temps que mesura el seu ordinador. Impressionant, no?





27 d’octubre del 2013

La Contracció de Lorentz

Generament tothom creu que la Teoria de la Relativitat va ser una inspiració genial d'Einstein, però en realitat no és així, ja que alguns altres genis ja havien iniciat el revolucionari camí relativista abans d'ell. El més destacat d'aquests pioners fou el físic holandès Hendrik Antoon Lorentz (1853-1928), Premi Nobel de física el 1902. Juntament amb George Francis Fitzgerald descobriren un del efectes relativistes més sorprenents: Que, vista per un observador extern, la longitud d'un cos disminuïrà a mesura que augmenti la seva velocitat, arribant a ser zero a la velocitat de la llum. Això s'anomena Contracció de Lorentz i vé descrita per la següent equació, on Lo és la distància amidada per un observador estacionari i L1 és la distància amidada per un observador que es desplaça a una velocitat v, sent c la velocitat de la llum. Aquesta eqüació vol dir que qualsevol objecte, a mida que accelera, es va fent més i més curt en el sentit del moviment. Però hi ha una controvèrsia: Aquest escurçament és real o només és que a l'observador extern LI SEMBLA que l'objecte s'escurça? I si fos així, l'efecte no seria real? Però... no es pot considerar real una cosa que comprovarà tothom que la mesuri?


26 d’octubre del 2013

Equacions Elíptiques i Formes Modulars

En matemàtiques hi ha unes coses que es diuen Equacions Elíptiques i unes altres de molt diferents (i extremadament complicades) que es diuen Formes Modulars. Els matemàtics japonesos Taniyama i Shimura van conjecturar als anys 50 que ambdues coses estaven relacionades i que a cada Equació Elíptica li corresponia una Forma Modular. Però no ho van poder demostrar, ni ells ni ningú.
Així va quedar la cosa fins que l'any 1984 el matemàtic Gerhard Frey, seguint una sèrie de subtils i complicats raonaments, va realitzar un descobriment sorprenent: Si algú demostrava la conjectura de Taniyama-Shimura, automàticament estaria demostrant el darrer Teorema de Fermat, el problema més famós de les matemàtiques, considerat irressoluble des de féia més de 300 anys. L'afirmació de Frey, però, estava condicionada a la demostració d'un punt bàsic del seu raonament sense el qual tot saltava pels aires: Calia demostrar que una equació dissenyada per ell, sobre la qual pivotava tota la seva idea, no podia existir de cap de les maneres. Van caldre 2 anys per a que el matemàtic Ken Ribet aconseguís demostrar que tal equació certament era impossible, la qual cosa soldava definitivament Fermat a Taniyama-Shimura.
Ara venia la part difícil: Aconseguir el que ningú havia aconseguit durant més de 40 anys i demostrar la Conjectura de Taniyama-Shimura. Van caldre 9 anys de feina incansable i elevadíssimes dosis de talent per a que Andrew Wiles demostrés l'any 1995 la conjectura, convertida des d'aleshores en teorema.
En el transcurs d'aquests 9 anys, Wiles va haver de recòrrer a les més avançades eines matemàtiques del moment, inventant-ne de noves quan aquestes no li servien. El resultat va ser una demostració de 98 pàgines que, en realitat, només entenen al complet uns pocs matemàtics al món. Fins i tot, després de la primera publicació, la demostració de Wiles va estar a punt de caure estrepitosament a causa d'algus subtils errors detectats pels revisors. Això obligà Wiles a exprèmer encara més el seu cervell per a subsanar-los, cosa que finalment aconseguí.
Així doncs, gràcies a tot aquest embolic de ments prodigioses, ara ja sabem del cert que a cada Equació Elíptica li correspón una Forma Modular i que no hi ha 2 nombres que, elevats al cub o a qualsevol potència superior i sumats, donin com a resultat un altre nombre elevat al cub o a qualsevol potència superior.
Quina tranquil·litat, no?

El darrer teorema de Fermat

Pierre de Fermat fou un genial matemàtic francès del s. XVII que, entre molts altres descobriments, va afirmar que "és impossible que un cub sigui la suma de dos cubs, que una potència quarta sigui la suma de dues potències quartes i, en general, que qualsevol número que sigui una potència superior a dos sigui la suma de dues potències del mateix valor. He descobert una demostració veritablement meravellosa d'aquesta proposició, però aquest marge és massa estret perquè hi càpiga".
Resumit:
És possible que la suma de 2 nombres elevats al quadrat doni un altre quadrat (3x3 + 4x4 = 5x5 = 9+16=25) però és TOTALMENT IMPOSSIBLE fer el mateix amb tres números elevats al cub, o a la quarta, cinquena o qualsevol altra potència d'aquí fins l'infinit.
Però... segur que no és possible? Creieu realment que, essent infinits els nombres, no n'hi haurà, ni per casualitat, tres que compleixin un requisit en apariència tan simple? Com pot ser?
Doncs ho és. Però el més extraordinari és que Fermat afirmà posseïr una misteriosa demostració que ningú ha acoseguit retrobar des de llavors, tot i haver-ho intentat els millors genis matemàtics dels darrers tres segles. Avui en dia sabem que l'afirmació de Fermat és correcta gràcies al matemàtic Andrew Wiles, que el 1995 la demostrà de manera indirecta, de retruc, en base a una intrincada connexiò lògica amb la conjectura de Taniyama-Shimura, que, de fet, és el que Wiles demostrà realment. Això sí, amb tècniques matemàtiques gairebé del s. XXI, a anys llum del que tenia a mà Fermat al segle XVII.
Arribem així al veritable misteri: Quina demostració va trobar Fermat??? Es va equivocar el geni francès? O era una boutade i en realitat no tenia cap demostració?

 

25 d’octubre del 2013

Les piràmides de Snefru

A l'antic Egipte, l'any 2614 a.C. arriba al poder la IV dinastia i, amb ella, l'Imperi Antic assolirà el seu apogeu. El primer faraó de la nova dinastia serà Snefru, que sembla era un obsessionat de la construcció de piràmides. Amb ell, aquestes construccions rebràn l'impuls definitiu. En els seus 20 i pico anys de regnat en va fer construïr fins a 3. Com veurem, cada vegada van ser més evolucionades. Primer va fer aixó: La piràmide de Meidum.


Snefru no devia quedar gaire content de la seva primera "piràmide", així que va manar construïr-ne una altra de més maca, amb totes les cares simétriques, inclinades i llises... vaja, una piràmide com déu mana. La van començar però, ai las! Quan estaven a mig camí sembla que es va començar a esquerdar per que les parets eren massa verticals. Així que van haver de reduïr la inclinació a la part superior per tal de no forçar massa l'estructura i el resultat va ser l'extranya "Piràmide Romboidal" de Dashur.


 Veient l'esguerro de la segona piràmide, Snefru devia dir als seus arquitectes: Allà davant en feu una altra que quedi bé o us consagro a Sobek*! I, efectivament, just davant la piràmide romboidal, s'aixecà la tercera i definitiva piràmide de Snefru, la "Piràmide Roja", pel color rogenc de la pedra utilitzada. Aquesta ja és una piràmide ben feta tot i que, si us fixeu, no és perfecta per que la inclinació és molt suau i resulta una mica xata (sens dubte, per tal de no repetir l'error de la segona piràmide). En aquesta tercera piràmide fou enterrat Snefru. Gràcies a ell (o per culpa seva) els egipcis ja sabien com construïr estructures colossals que deixarien bocabadades totes les generacions futures, sobretot gràcies al seu fill i successor, Jufu, més conegut per nosaltres com Keops.


*Sobek, el déu cocodril.

El bueno, el feo y el malo (1966)

Recuperant les obres mestres de Sergio Leone. Ahir al vespre, la tercera de la "trilogia del dòlar". Fins llavors els westerns eren protagonitzats per gent neta i heròica, tipus John Wayne. Amb els spaghetti-westerns rodats a Almeria van arribar la brutícia, la suor i les grans dosis de violència gratuïta i exagerada: La font de la que beu Tarantino. Bandes sonores de Morricone, llargues escenes sense diàleg, mirades, primers plans de les cares... 
En aquesta tercera entrega destaca el gran paper d'Eli Wallach encarnant el desgraciat Tuco... Meravellós!
 

La muerte tenia un precio (1965)

La segona de la "trilogia del dòlar" de Sergio Leone. Per primera vegada apareix Lee van Cleef al costat de Clint Eastwood. Cleef era un actor desconegut i alcohòlic que, gràcies a aquesta pel·lícula i la següent de la trilogia ("El bueno, el feo y el malo") serà recordat a la història del cinema.Tot i no ser tan aconseguida com aquesta última, "La Muerte tenia un precio" va ser rodada amb més mitjans que no pas la primera de la trilogia, "Por un puñado de dólares", considerada el primer spaghetti western. Gian Maria Volonté repeteix fent de malvat: ja ho havia fet a la primera peli, així com alguns dels seus seqüaços. En la meva opinió, la música de Morricone per a aquesta pel·lícula és la millor de totes. En el duel final no hi participa Eastwood: Aquest és entre El Coronel (Cleef) i El Indio (Volonté), i està genialment musicat amb carrilló i trompeta.


Por un puñado de dólares (1964)

Considerada el primer spaghetti western, fou rodada amb 4 duros i amb actors llavors totalment desconeguts. Per ocultar que era una pel·lícula italiana, tots els integrants aparegueren als crèdits amb noms ficticis americanitzats. Basada en una peli anterior de Kurosawa (El Mercenari), aquest va denunciar el plagi i Leone el va acabar indemnitzant. És la primera de la "Trilogia del dòlar", la primera on apareixen el personatge antiheròic d'Eastwood (l'Home sense nom), la música de Morricone, la suor, la brutícia, els primers plans de mirades i revòlvers, els contrapicats i la violència desenfrenada i gratuïta. Va ser estrenada a Florència (a Roma no la van voler) i tot apuntava que passaria sense pena ni glòria, com tants d'altres westerns... però el boca-orella la va convertir en pocs dies en tot un fenòmen a Itàlia i, després, a l'estranger. Sergio Leone i els altres italians de l'equip van sortir orgullosos de l'armari: Havia nascut l'spaghetti western!


Kafka

Darrerament he rellegit algunes obres de Franz Kafka.
El fons de l'obra del geni txec es pot resumir així: Tu estàs per allà i comencen a passar unes coses molt rares que suposes que han de tenir una lògica però que no la pots discernir per molt que t'hi escarrassis. I aquesta lògica incomprensible et controla i tu no hi pots fer res, per molt que t'hi esforcis: Només pots acabar acatant el que aquesta lògica disposi per a tu, essent inútil qualsevol resistència.
En algunes obres (El Procès, El Castell) Kafka personifica aquesta lògica incomprensible, omnipresent i omnipotent en la burocràcia, en l'Estat. Això ha fet que molta gent cregui que Kafka només critica a les seves obres l'impersonalitat de l'administració. Però no! La burocràcia solament és per a Kafka un recurs, un símbol per a reflexionar sobre quelcom molt més transcendental: La pròpia naturalesa humana, desamparada emmig d'un univers que no controla i subjecta als designis arbitraris de forces com la casualitat o el destí, que són els veritables poders als que estem sotmesos.
Per tal de transmetre al lector la complexitat inabastable del món que ens envolta, omple Kafka les seves obres d'habitacions, portes, escales, llargs passadissos, camins que no duen enlloc... Un altre recurs que m'encanta són les situacions extravagants incrustades amb total normalitat, a vegades traduïdes en una absència total d'intimitat que els personatges semblen passar per alt: Un advocat que sempre rep els seus clients al llit, uns policies que s'instal·len com si res a l'habitació d'una pensió en absència del propietari, un agrimensor acollit de mala gana en una casa on dos homes es banyen a una gran tina, el mateix agrimensor dormint tranquil·lament al terra d'un hostal, o un enorme escarabat pul·lulant per casa com si res...
Hi ha moltes altres genialitats kafkianes que ajuden a crear aquest ambient d'angoixant desorientació: Un castell del qual sembla que baixen funcionaris però al qual no condueix cap camí, l'humil i extravagant estudi d'un pintor bohemi al mateix edifici que uns jutjats, uns advocats que ningú sap exactament què fan, uns jutges que ningú sap qui són, uns funcionaris que no entenen res, un agrimensor a qui ningú ha contractat, un escarabat que és el teu germà...
En fi, el pobre Kafka, un autor transcendental amb una vida tan angoixant com la seva obra. Una obra en alguns casos incompleta (El Procès, El Castell i Amèrica són les tres obres inacabades!) que ordenà destruïr al seu amic Max Brod el qual gràcies a déu no li va fer cas. 
Llegiu-lo!


24 d’octubre del 2013

La Màquina del Temps

Un dels grans somnis de la humanitat: Viatjar en el temps. I per a fer-ho hem imaginat multitud de sistemes, però el més habitual ha estat la construcció d'una màquina que ens transporti a una altra època. Una de les meves màquines del temps preferides era la de la mítica sèrie de la BBC "Dr. Who", que tenia l'aspecte d'una d'aquelles típiques cabines de telèfons angleses...
Però, a banda dels problemes físics i matemàtics del viatge temporal, si hi pensem una mica veurem que on realment ens portaria tal màquina és a un lloc molt diferent!
Sempre hem entés que tal màquina seria capaç de traslladar-se a travès del temps però sense mou-re's de lloc, veritat? És a dir, que sempre ocuparia el MATEIX ESPAI, tant quan estigués al present com quan viatgés al passat o al futur. Així, per exemple, si col·loquèssim la màquina al mig del Camp Nou i anéssim al passat, per exemple, al 1940, apareixeríem al mig dels camps que hi havia abans de construïr l'estadi. O, per exemple, si volguéssim veure com fèien les piràmides, hauríem de muntar la màquina a l'explanada de Gizeh i llavors apretar el botò cap a l'época de l'Imperi Antic, veritat?
Doncs no.
En realitat, podem muntar la màquina allà on volguem, per que quan viatgéssim ni que fos un minut al passat o al futur, apareixeríem aquí: 



Sabeu per què?

Nosaltres tenim la referència de la superfície terrestre, que, aparentment, no es mou, però en realitat ho fa continuament, com tot l'univers des del moment del Big Bang. La superfície terrestre es mou, a la nostra latitud, a 1280 Km/h al voltant del centre del planeta, que es mou a 107.208 Km/h de mitjana (87 vegades la velocitat del so) al voltant del Sol. El Sol arrossega tot el Sistema Solar al voltant del centre de la Via Làctia a uns 792.000 Km/h. I, per acabar, es creu que la nostra galàxia s'expandeix per l'espai a uns 2.160.000 Km/h (o 600 Km/segon). Cada microsegon ens movem centenars de quilòmetres i mai tornem a ocupar dues vegades el mateix espai! Així doncs, si activéssim una màquina que es movés a través del temps però no de l'espai i viatgéssim només un minut al passat, apareixeríem a la nostra posició inicial... enmig de l'espai i veient com la Terra, a uns quants milers de quilòmetres, s'acosta a tota velocitat cap a nosaltres, per que encara li falta un minut per arribar a ocupar l'espai que ocupava quan nosaltres hem engegat la màquina! I si anem al futur? Doncs igual, però ara veuríem com la Terra s'allunya per a no tornar mai més, per que en el minut futur la Terra (i tot l'univers) s'ha mogut a una altra posició mentre que nosaltres som allà mateix on érem.
Recordeu els exemples que comentàvem al principi? Doncs és com si engeguéssim la màquina dins un avió volant a 12000 mts. d'alçada i anéssim 1 minut al passat o al futur: L'avió no hi seria, per que encara hauria d'arribar o per que ja hauria passat. En tot cas, més ens valdria que la màquina anés equipada amb un bon paracaigudes!
Parlar d'una "màquina del temps", doncs, és un concepte erroni: Caldrà parlar sempre d'una "màquina de l'espai-temps" que, a més de moure's pel temps, es pugui moure a grans distàncies per l'espai i a l'instant. Complicat, no?

23 d’octubre del 2013

Les "cares " de Mart

El 25 de juliol de 1976 la sonda Viking 1, abans de descendir a la superfície de Mart, va prendere una sèrie de fotografies des de l'òrbita marciana, a 1873 kms. d'alçada. A la regió de Sidònia, va captar el que semblava ser una gran formació rocosa a la que la distància i el joc de les ombres donava l'apariència d'un rostre humanoide. Una simple casualitat per als científics però un autèntic terratrèmol per als ufòlegs. Davant la curiositat desfermada, altres sondes fotografien la mateixa zona en anys successius i, efectivament, a vegades semblava intuïr-se una cara en aquella muntanya marciana, envoltada d'altres formacions que alguns interpretaven com obres artificials. Els amants de la conspiració parlaven d'una "esfinx marciana", unes "piràmides", les restes d'una ciutat i fins i tot una fortalesa...
Afortunadament, la tecnologia va anar millorant i les sondes marcianes cada cop enviaven imatges més definides. Així, la Mars Global Surveyor acabà amb l'enigma fotografiant la zona el 1998: Efectivament, ni esfinxs ni piràmides. Només muntanyes, ombres i una mica d'imaginació...


Sidònia el 1976 i el 1998:


El Triangle de les Bermudes

Això s'acaba molt ràpid: Des que existeixen els GPS s'han acabat les desaparicions. I ja està.

Es tracta d'una zona del Carib entre Florida, Puerto Rico i les illes Bermudes famosa per les misterioses desaparicions de vaixells i avions ocorregudes durant décades. Hom hi ha vist tot tipus d'explicacions paranormals: Portes interdimensionals, bases extraterrestres submarines, punts d'entrada de naus espacials...
No seria més lògic pensar en una zona de navegació difícil, amb tempestes tropicals repentines, susceptible de fenòmens atmosfèrics com trombes i tornados, capaços de desorientar i fer naufragar els vaixells i els avions quan encara no existien els sistemes de navegació per satèl·lit?
A més, moltes de les històries que s'explicaven han resultat ser una autèntica estafa i els vaixells i avions suposadament desapareguts en realitat eren sota el mar, com la resta de naufragis escampats arreu del món. Com déiem abans, les desaparicions es van acabar quan els vaixells i les aeronaus van disposar de navegadors via satèl·lit, que no es veuen afectats per tempestes i huracans i permeten saber en tot moment on ets, al contrari del que passava abans.


Continents perduts

Els sónars i altres dispositius d’anàlisi cartogràfica submarina han dibuixat recentment el mapa del fons oceànic, desvetllant el que abans ningú podia veure i fent saltar pels aires qualsevol teoria sobre continents submergits: L’Atlàntida, Mu, Lemuria, Gondwana... Caldrien vàries Terres per encabir tots els continents que, segons alguns, van existir en temps remots i un bon dia van desaparèixer sobtadament a causa d’un gran cataclisme. Normalment, tals continents s’imaginen habitats per avançades societats les quals deixaren una part dels seus coneixements a les civilitzacions antigues: Sumeris, egipcis, polinesis o mesoamericans, principalment. Tot i afirmar la seva existència, cap investigador ha trobat mai ni una resta d’aquests continents i civilitzacions desapareguts sota el mar. Per que bé que hi haurien de ser, al fons marí, les ciutats, temples i piràmides d’aquesta gent, no? Encara que haguéssin passat 12.000 anys, alguna cosa en quedaria. Si més no, la plataforma continental enfonsada! Res de res…
Normalment, també es daten tots aquests cataclismes més o menys a la mateixa data: 10.000 abans de crist. Devia ser una època molt desgraciada, per a que tants continents se n’anéssin en orris de cop… Però això obre interrogants: Si cap al 10.000 aC van petar aquestes civilitzacions tan avançades i els sumeris i egipcis apareixen cap al 3500 aC… què va passar durant els 6500 anys d’emmig? Quina influència podien haver rebut sumeris i egipcis d’uns tios que se n’havien anat al fons del mar 6500 anys abans?
Molt probablement, aquests mites tenen el seu orígen en catàstrofes naturals (tsunamis, erupcions volcàniques i terratrèmols) que realment van afectar zones determinades a la nit dels temps, el record de les quals perdurà oralment a travès de les generacions, que successivament anaren magnificant els fets originals fins bastir la llegenda del continent destruït.
Parlem ara breument d’alguns d’aquests continents perduts:


L’ATLÀNTIDA
El més famós de tots, a causa sobretot d’una història explicada per Plató als diàlegs Timeu i Críties. Tot i que es tracta d’una llegenda que el filòsof utilitza per sustentar un discurs moralitzant, molts se l’han prés per una veritat històrica, quan resulta que les mateixes dades de Plató són una animalada històrica: Afirma que 9000 anys abans de Soló (és a dir, cap al 9400 aC) Atenes lluità contra els atlants. Si tenim en compte que els primers pobles hel•lènics entraren a Grècia cap al 2000 aC i que Atenes es fundà cap al 1000 aC, tot resulta una presa de pél. Segons la llegenda, l’Atlàntida era una enorme illa situada “més enllà de les Columnes d’Hèrcules” (l’Estret de Gibraltar), i d’ella derivarien les civilitzacions mediterrànies, sobretot l’egipcia (els atlants també féien piràmides). Però sota l’oceà Atlàntic només hi ha l’enorme falla que separa les plàques tectòniques euroasiàtica i americana. De l’enorme illa, res. Que potser els atlants eren canaris? I on són les seves restes? Podría ser que l’Atlàntida fós en realitat Amèrica? Doncs mira, seria més probable això que no pas el que habitualment s’explica sobre illes enfonsades emmig de l’oceà Atlàntic.
MU
Vé a ser el mateix que l’Atlàntida, però a l’oceà Pacífic. Un suposat continent entre Japó i Amèrica del qual només en restarien les nombroses illes de la polinèsia, Hawai, etc. D’ell derivarien les civilitzacions orientals, les de l’indus, la de l’Illa de Pasqua, les de sud-amèrica i també els egipcis (aquests es veu que mamen de mil llets). L’orígen de la llegenda es deu al britànic James Churchward, un coronel destinat a l’India que cap al 1870 afirmà haver descobert i traduït uns antics registres que explicaven la història de Mu. Algunes antigues llegendes sudamericanes també parlen de terres dins l’actual Pacífic. Però allà no hi ha res: Com a l’Atlàntic, ni rastre de cap massa continental enfonsada i molt menys de restes de civilització.
LEMURIA
Aquest és molt divertit, per que ningú s’aclareix d’on dimonis estava. Per a alguns és el mateix que Mu. Per a d’altres és una Mu augmentada amb una part de terres dins l’actual oceà Indic. I per a d’altres era tota ella dins l’oceà Indic, s’enfonsà a base de terratrèmols i el seu únic vestigi actual seria l’illa de Madagascar (d’aquí el seu nom). De fet, aquest continent realment va existir (en certa manera) fa molts milions d’anys: Era el subcontinent indi, que durant molt temps va ser una enorme illa que viatjà per l’oceà en direcció nord fins que s’acabà empotrant contra Àsia creant l’Himalaia amb l’embranzida (l’India encara avui apreta contra àsia i l’Himalaia segueix pujant any rere any!).
GONDWANA
Gondwana és l’únic d’aquests continents perduts que va tenir una existència real, tot i que remota en el temps: Era el més meridional dels dos supercontinents que existiren fa 200 milions d'anys, quan l’únic continent original (la Pangea) es començà a fragmentar. El formaven les plaques continentals que actualment constitueixen Àfrica, Sud-amèrica, l'Antàrtida, Austràlia, Nova Guinea, Madagascar, i el subcontinent indi. Es va formar a finals del Neoproterozoic, ara fa uns 600 milions d'anys, i va començar a fragmentar-se durant el Juràssic. Eduard Suess va proposar el nom de Gondwana a partir de la denominació d'una regió de l'Índia. Per suposat, és absolutament aberrant parlar de civilitzacions en aquella època: Gairebé no hi havia ni dinosaures!

Zecharia Sitchin: Nibiru i els Anunnakis

Zecharia Sitchin va ser un investigador d’Azerbayàn que, en base a la seva particular traducció de tauletes cuneïformes sumeries, afirmà que la raça humana va ser creada per uns éssers superiors anomenats Anunnakis originaris de Nibiru, un planeta del Sistema Solar amb una òrbita tan excèntrica que només s’acosta al Sol cada 3600 anys. Segons algun dels seus seguidors, basant-se en el calendari maia (del qual ja en parlarem), aquest 2012 Nibiru passarà prop d’aquí. Ja cal que s'espavili a aparèixer, li queden 20 dies...
Les teories de Sitchin són realment al•lucinants i es sustenten en quatre mites sumeris (el terme “Anunnakis” és el que usaven els Sumeris per a referir-se al seu grup principal de déus, com els grecs es referien als “olímpics”) i algunes imatges en segells que podrien representar tant el sistema solar com un joc de petenca.
Les seves “traduccions” no coincideixen amb les de cap altre especialista. És com si jo afirmés que els jeroglífics de no sé quin temple egipci expliquen la història del Barça per que en sé molt i Champollion i tots els egiptòlegs posteriors no en tenen ni idea. Sonaria una mica pedant, no?
La història de Nibiru és realment esperpèntica: Un planeta que ningú ha vist mai tot i els segles d’observació i els instruments, satèl•lits i sondes que va per allà explorant-ho tot… Diu Sitchin: “És que orbita molt lluny”. Però per molt excèntrica que fós la seva òrbita, bé que s’hauria d’anar acostant a nosaltres durant varis segles, no? I si fós així, els Anunnakis les passarien realment canutes durant bona part dels 3600 anys de l’òrbita de Nibiru, ja que transcorreguent aquesta en gran part a les regions més allunyades del Sistema Solar, el planeta en qüestió seria habitualment una gran bola glaçada, a les fosques i amb temperatures properes al zero absolut, com Urà, Neptú i Plutó. Només aquells pocs segles en qué passés a prop del sol la cosa milloraria una mica, però a costa de rebre tota la patacada de la radiació solar de cop, que faria bullir literalment la superfície glaçada. Els Anunnakis, si existissin, es cagarien en tot…
Segons Sitchin, els humans vam ser creats per a treballar en l’extracció de minerals necessaris per als Anunnakis de Nibiru. El problema és que l’enviament del género només s’hauria pugut fer cada 3600 anys, cosa bastant poc pràctica, no creieu?
Per acabar, un cos de tamany planetari passant pel mig del Sistema Solar seria com un elefant entrant a una porcellaneria, provocant transtorns gravitatoris tan greus que ho faria saltar tot pels aires. Així que, si Nibiru existís, nosaltres no seriem aquí.

Òrbita de Nibiru.
 
 

22 d’octubre del 2013

CATALUNYA ÉS EUROPA, III

Guifré el Pilós

Vam veure com, amb el declivi carolingi, els comtats de tot l’Imperi de Carlemany acabaren convertits en propietats hereditàries de les famílies comtals, escapant així del control imperial i destruïnt l’autoritat central. També vam veure com els comtats més llunyans del nucli imperial (per exemple, els catalans) es trobaren literalment deixats de la mà de Déu i hagueren d’espavilar-se per sí sols davant les amenaces exteriors. Però cal tenir ben present que els primers comtes catalans sempre es consideraren súbdits de la casa carolíngia tot i que aquesta els ignorés i que mai cercaren l’independència, ans al contrari… De fet, se la van trobar!
El punt crucial s’esdevingué amb Guifré I, dit el Pilós (840-897). Son pare, el comte Sunifred d’Urgell, es veié embolicat en una revolta de nobles francs contra l’emperador Carles el Calb. Sunifred es declarà lleial a l’Imperi i morí en lluita, però finalment els nobles rebels foren derrotats. El fill de Sunifred, Guifré, veié recompensada la fidelitat de son pare amb l’atorgament dels comtats de Barcelona-Girona-Osona (que en el futur sempre aniràn junts). Més endavant controlaria també els comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent: Gairebé tota la Catalunya Vella, sempre per delagació dels emperadors carolingis. Però vet aquí que l’any 888 s’esdevé un moment crucial: Després de greus crisis que desgarren el que queda de l’Imperi, els nobles més poderosos decideixen arraconar la degradada dinastia carolíngia i atorguen la corona imperial al comte de París, Odó (o Eudes), el qual, en realitat, només controla la seva ciutat i poca cosa més. Guifré el Pilós no reconeix aquest usurpador, per que la seva família ha estat sempre fidel als carolingis, però com que Odó no pot venir a fer-lo canviar d’opinió, Guifré seguirà governant tranquil•lament durant la resta de la seva vida. Així, resultarà que quan Guifré morirà, combatent els musulmans, l’any 897… els seus fills heretaràn els comtats SENSE L’APROVACIÓ DE CAP EMPERADOR per que, segons ells, no n’hi ha. És així com els comtats catalans esdevenen independents de facto, en constituïr una unitat política amb els seus propis governants que no han de ser confirmats al càrrec per ningú. Però el més curiós del cas és que els successors de Guifré no se n’adonen de la situació i es segueixen considerant carolingis, fins al punt que quan l’any 898 Odó mor i es reinstaura un emperador carolingi (Carles III el Simple), el fill de Guifré el Pilós, Guifré Borrell, viatja a la cort imperial… i li jura fidelitat! Carles el recompensà confirmant (només hagués faltat!) tots els comtats controlats per la família comtal catalana, la qual es passarà els comtats de pares a fills durant 600 anys: Tots els comtes i reis catalans fins Martí I l’Humà seràn descendents directes per via masculina de Guifré el Pilós.
La independència definitiva arribarà l’any 987, quan el jove emperador Lluís V l’Indolent mor durant una partida de cacera. Només ha regnat un any i no té cap poder: El seu regne és merament teòric i el poder real el tenen els comtes escampats per tot el que un dia havia estat la part occidental de l’Imperi del gran Carlemany… del qual Lluís és el darrer descendent. Amb ell, doncs, s’extingí la dinastía carolíngia.
I qué va passar? Doncs el mateix que amb Odó un segle abans: Hug Capet, comte de París, aconsegueix el suport dels grans senyors i es corona rei de França, instaurant una dinastía que també durarà segles. Però Hug estarà en la mateixa situació precària que Odó: Tot i ser el rei, els seus autèntics dominis seràn només París i rodalies, i estarà envoltat de nobles més forts que ell, que l’obligaràn a ser molt i molt prudent per a conservar la corona. I com que els comtes catalans eren lleials als carolingis que s’havien extingit, i no van participar de l’elecció d’una nova dinastía, i el nou rei no podia venir a fer-los creure… doncs van esdevenir independents per sempre.
Però atenció, que la història, legalment, no s’acabà fins al segle XIII, quan Jaume I el Conqueridor signà el Tractat de Corbeil amb Lluís IX de França. En ell, Jaume renunciava a les aspiracions catalanes sobre el sud de França (que de tota manera havien quedat destruïdes a la batalla de Muret) i Lluís renunciava… als comtats catalans! Per que resulta que els francesos consideraven (i consideren) que França començava amb el regnat de Clodoveu al segle V (que ja és considerar), que Carlemany ja era francés, que els carolingis i els capets eren dinasties franceses amb continuïtat i que, per tant, tot el que havia estat l'Imperi Carolingi, comtats catalans inclosos, era legalment territori francès i tot el que era carolingi era capet.
Si en són, d'espavilats…

Els comtats catalans:
 

CATALUNYA ÉS EUROPA, II

El declivi Carolingi

Com vam veure al capítol anterior, la Catalunya Vella (que arribava fins a l’eix dels rius Llobregat-Cardener) s’incorporà a l’Imperi Franc a principis del s. IX com a zona fronterera de contenció (Marca) amb l’Al-Andalus i fou dividida en comtats comandats cada un d’ells per funcionaris imperials anomenats “comes”, paraula que derivaria en “comtes”. També vam dir que aquests comtes inicialment eren càrrecs temporals, una espècie de governadors que regien els comtats durant un temps abans de ser rellevats o traslladats a un altre comtat. Els primers successors de Carlemany van aconseguir mantenir viu, en les époques més fosques de l’Edat Mitjana, un Imperi enorme fins i tot pels paràmetres moderns, que abastava les actuals França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Holanda, gran part d’Itàlia i encara algunes zones de l’Europa Oriental, els Balcans i la Marca Hispànica. Però a la llarga, aquesta era una tasca sobrehumana. Sense comunicacions eficients, sense rutes comercials, sense capacitat recaptatòria, sense una població mínimament instruïda ja era impossible mantenir un Imperi, però les circumstàncies encara empitjoraren gràcies a les lluites internes i, sobre tot, a les invasions externes, encapçalades pels pobles nórdics: Els temibles víkings que, davant l’impotència de les autoritats carolingies, saquejaren a voluntat l’Imperi durant tot el segle IX, arribant fins i tot a la Mediterrània.
Pel que fa als problemes interns, el fill i successor de Carlemany (i conqueridor de Catalunya) Lluís el Pietòs es veié embolicat en una sèrie de guerres contra els seus propis fills, que desembocaren en sucessives particions, reunificacions i noves particions de l’Imperi, unes pràctiques que foren la tònica habitual dels regnats posteriors: Uns emperadors cada vegada més febles que es disputaven cada vegada uns territoris més petits i miserables. Amb la degradació progressiva de l’estructura administrativa de l’Imperi, les zones més allunyades del poder central hagueren de començar a espavilar-se per sí mateixes. Aquesta pérdua del control imperial va anar acompanyada d’una deriva del poder comtal cap a la concepció hereditària del càrrec: Inicialment, els comtes exigiren que els seus fills també ho fóssin. Els emperadors, conscients del perill, intentaren satisfer els comtes atorgant als seus fills comtats, però en altres parts de l’Imperi. Així, per exemple, el fill del comte de Barcelona esdevenia comte de Poitiers mentre que el Comtat de Pallars-Ribagorça era entregat al fill d’un senyor de la Provença. Això provocà l’aparició de la figura del vescomte: Un compte (que podia fins i tot controlar simultàniament diversos comtats a diverses zones de l’Imperi) vingut de lluny a una zona que, vista des d’Aquisgrà, devia ser concebuda com una espècie de far-west, decidia nomenar algú de la contrada com a representant seu i administrador del comtat. Un cop trobat el candidat ideal, el comte marxava de nou i no tornava mai més.
Però arribà el moment en que els emperadors ja no van poder impedir que els fills dels comtes succeïssin llurs pares al mateix comtat. En aquell moment, la concepció patrimonial del càrrec comtal ja no va tenir marxa enrere i l’autoritat central saltà pels aires deixant un mosaic de fragments dispersos per tot l’Imperi. Aquisgrà ja era un artifici: Un poder que no podia nomenar ni destituïr ningú.
Fou així com, progressivament, les famílies comtals catalanes s’apropiaren d’un territori que no era seu però que ningú els va discutir per que tant els habitants com els mateixos comtes es sentien abandonats a la seva sort pels llunyans carolingis i totalment indefensos davant les embestides musulmanes. Les peticions d’ajuda arribaven a una cort imperial que podia ser només de la part occidental de l’imperi i estava en guerra amb la part oriental, o estava amenaçada per un altre pretendent, o envaïda per nòrdics, o regida per un emperador incompetent (un d’ells ha passat a la història com a Carles el Ximple, això ho diu tot). O, simplement, els enviats catalans es trobaven uns funcionaris a qui no els importava res del que passés en un comtat que per ells era a l’altra punta de món o que, encara que els importés, no podien fer-hi res. Finalment, l’Imperi de Carlemany quedà absolutament desmantellat i el títol imperial totalment desacreditat. Només l’existència dels darrers membres de la dinastia Carolíngia mantenia viva una certa noció de que, no feia gaire temps, hi havia hagut algun tipus d’autoritat a l’Europa occidental.

Fragmentació i decadència de l'Imperi Carolingi:


 

CATALUNYA ÉS EUROPA, I

Els Carolingis

Si hi ha algú a la Península Ibèrica més europeu que els altres, aquests som els catalans:
L’any 711 els musulmans entren per l’Estret de Gibraltar i esborren del mapa els visigods. Cap al 720 ocupen el que actualment és Catalunya i arriben fins a Narbona. Més cautelosament, avancen cap al nord internant-se als dominis francs fins que l’any 732 són frenats a la batalla de Poitiers (mireu un mapa, és molt i molt amunt!) per Carles Martell, majordom (espécie de primer ministre) del rei franc merovingi de torn, uns reis que en realitat no pintaven res des de feia temps. El fill de Carles Martell, Pipí el Breu (dit així per que era baixet, però molt llest) acabà per apartar el darrer rei merovingi, assumint ell la corona i instaurant una nova dinastia, la Carolíngia (dita així per “Carles” Martell). El fill de Pipí també es déia Carles i, pels seus fets, passà a la història com a Carles el Gran, en llatí “Carolus Magnus”: Carlemany.
Cap al 777 Carlemany inicia una expansió cap al sud amb l’objectiu de crear una sèrie de territoris (o “marques”) que servíssin de tap per a protegir l’europa central de l’espanya musulmana (el mateix farà a l’Oest i al Nord (Dinamarca = Dennmark, “Marca Danesa”). Dos cossos d’exèrcit travessen els pirineus: Un, amb Carlemany al capdavant, conquereix Pamplona i assetja Saragossa, que no és capturada, obligant els francs a retirar-se i establir la frontera més al nord. De tornada, els bascos ataquen i destrueixen la rereguarda de l’exèrcit de Carlemany al pas de Roncesvalles. L’altre exèrcit és conduït pel fill de Carlemany, Lluís el Pietós, que expulsa els musulmans de la Septimània (el sud de l’actual França) i entra a Catalunya, ocupant Girona l’any 785 i establint la frontera al riu Tordera. L’any 800 torna Lluís a Catalunya i conquereix Barcelona, arribant per un moment fins a Tortosa i establint al final la frontera al Llobregat. Aquesta frontera serà més o menys definitiva, tot i els posteriors contraatacs musulmans (les ràtzies d’Al-Mansur) que aconseguiràn reconquerir temporalment Barcelona. Quedà així establerta la Marca Hispànica, que fou estructurada en comptats, al capdavant dels quals Carlemany, ja coronat emperador, instaurà uns funcionaris anomenats “comes” (paraula que derivarà en “comtes”) responsables davant d’ell, uns càrrecs en origen civils totalment temporals, exercits tant per gent d’aquí com enviats des d’Aquisgrà, la capital imperial. Així, els catalans vam ser en orígen súbdits lleials del primer imperi europeu que s’instaurava des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, tres segles abans.
En el proper capítol veurem com es van independitzar (sense voler-ho) els comtats catalans de l’Imperi Carolingi.

L'Imperi Carolingi en época de Carlemany: