THE DARK HÄNDEL VII: Muzio Scevola (1721)

No parlaré de Radamisto per que en aquesta sèrie em dedico a les òperes fosques de Händel i aquesta no ho és, ni de bon tros. A més de ser una de les millors òperes del compositor, segurament sigui la musicalment més intensa i passional. Basti saber que la seva estrena va ser un èxit rotund que es perllongà la segona temporada de la Royal Academy, en ser reestrenada ja amb el castrat Senesino al rol principal, a més de Durastanti i Boschi. La bogeria operística del moment va ser tal, que si en un assaig algun dels cantants superava la seva tessitura habitual, les accions de la companyia s'enfilaven a la borsa.

Llavors, a mitjans d'abril de 1721, va ser estrenada una nova òpera. No sabem si es va tractar d'una mena de concurs, o si es buscava aprofitar al màxim aquesta onada, o la simple pressió d'oferir novetats de manera constant, però algú va tenir la brillant idea de que la nova òpera fos escrita... per tres compositors alhora, un acte cadascú!

I així va néixer Muzio Scevola, una de les partitures més singulars de la història de l'òpera, ja que el primer acte és obra de Filippo Amadei (el primer violoncel·lista de l'orquestra!), el segon acte de Bononcini (aquest almenys era compositor) i el tercer... sí senyors, de Händel, que no sé com es va prestar a això. En tot cas, segons el cortesà De Fabrice, "Händel s'imposà fàcilment als altres dos" en les 10 representacions que va tenir la cosa. Felicitats.

Doncs del tercer acte del Muzio Scevola, amics meus, jo no salvo res. I serà la única òpera (si se'n pot dir així) de Händel amb tal dubtós honor. Amb una pistola al pit potser diria el cor final, força elaborat, però ja està. I de la següent òpera, en salvaré una de miracle. Ja en parlarem.
En tot cas, a més de la infàmia artística inherent, Muzio Scevola va tenir una altre efecte perniciós: Sembrar la llavor, més entre el públic que no pas entre els artistes, d'una suposada rivalitat entre Händel i Bononcini a l'estil de la que 50 anys més tard es viuria a París entre el partidaris de Gluck i els de Piccini. D'aquesta controvèrsia també en parlarem en entrades successives.

Per si algú hi està interessat, aquí podeu sentir aquest tercer acte de Muzio Scevola. Salut!

THE DARK HÄNDEL VI: La Royal Academy

Abans de seguir desenterrant òperes händelianes, crec oportú exposar breument la situació que es va viure en un moment crucial en la vida del compositor. Sense aquests fets, és una incògnita saber quin camí hauria pres l'obra futura de Händel, almenys en l'aspecte operístic.

L'any 1719 un grup de nobles anglesos, amb suport reial, decidí muntar una companyia estable d'òpera a Londres. Tot i anomenar-la Royal Academy, aquesta no era una acadèmia a l'estil de la de París, autèntic organisme estatal que regulava a la manera francesa (és a dir, amb mà de ferro) com havia de ser la representació escènica, tant d'òpera com de ballet. La londinenca era una simple empresa privada, que esperava finançar-se mitjançant accionistes, abonats i públic en general, a més de subscriptors a la publicació de les òperes que en el futur haurien de venir.

Per a nodrir-se d'aquestes obres originals, van embarcar Händel al projecte, mig com a empleat i mig com a accionista. Una mica com passa al Barça, tots els directius i càrrecs (excepte l'empresari Heidegger) eren aficionats o voluntaris altruistes. Les previsions financeres del projecte van ser a totes llums esbojarradament optimistes. La Royal Academy es va veure sobredimensionada per una febre operística italianitzant que en aquell moment es va apoderar del públic londinenc. Seguint amb el símil futbolístic, Händel va ser enviat al continent (concretament a Hamburg i a Dresden) a fitxar els millors cantants del moment, al preu que calgués. Alguns van trigar més i altres menys, però finalment a les seves ordres es van reunir Senesino, Durastanti, Boschi, Cuzzoni i Bordoni, les grans estrelles del panorama operístic mundial. I, per a que no tota la feina creativa recaigués en Händel, arribaren també compositors: Primer Giovanni Bononcini i, més tard, Attilio Ariosti.

Què podia sortir malament?

La companyia obrí portes el 2 d'abril de 1720 amb Numitore, de Giovanni Porta, cantada per un casting provisional, en espera de l'arribada dels fitxatges estrangers. La primera òpera de Händel es va endarrerir per tal que el rei en persona pogués assistir a l'estrena: Va ser Radamisto, el 27 d'abril.

I amb ella, la primera òpera de Händel des d'Amadigi cinc anys abans, l'eufòria s'apoderà de Londres.

THE DARK HÄNDEL VIII: Floridante (1721)

Avui seré més pesat que de costum per que l'obra que rescataré em permet fer una mica d'autobiografia i explicar, als més joves del grup (ha, ha, ha...!), com era el nostre món fa unes tres dècades.

La segona òpera de Händel per a la Royal Academy, exceptuant allò del Muzio Scevola, va ser Floridante, una obra estrenada el desembre de 1721 que si bé el títol mola bastant, la música, almenys a un servidor, no gaire. De fet, aquesta òpera va representar per a mi una gran decepció quan, fa molts anys, finalment la vaig poder adquirir. En aquells temps, sense internet, Amazon ni res que s'hi assemblés, accedir a aquestes produccions era realment complicat. Recordo que, almenys jo, havia de baixar a Barcelona per a trobar-les, a Discos Castelló del carrer Tallers o, més tard, a la Virgin de Passeig de Gràcia. Allà vaig anar conformant la meva discoteca händeliana (i la bachiana també) a base de deixar-hi temps i (molts) diners. Les poques òperes de Händel disponibles no eren precisament barates (i les cantates de Bach de la Teldec ja ni t'explico). Amb el pressupost d'un adolescent, vaig començar per les més econòmiques. I allà es quedava sempre Floridante, que només estava editada per Hungaroton i valia un disbarat, crec que 8000 de les antigues pessetes, el doble que la resta. Finalment, després d'uns quants anys, vaig fer el pas. Quina decepció no em vaig endur tant amb la música com amb l'enregistrament! És pèssim, gravat com en directe i a més mal editat, amb les pistes mal separades. Un caríssim desastre, vaja...

Està clar que el meu gust no s'assembla gens al del públic londinenc de l'època, ja que Floridante va ser un notable èxit, però més per qüestions polítiques que musicals: L'argument presentava un príncep hereu destronat que finalment assolia la corona, i el públic hi va veure una al·lusió al príncep de Gal·les, a qui la partitura, per acabar-ho d'arrodonir, anava dedicada. Va assolir 15 representacions aquella temporada i va ser reposada en anys successius.

Tot i criticar-ne l'obertura (que jo veig molt semblant a la de Partenope) per basar-se en un tema "agitat i desagradable", Burney destaca per sobre de tot les àries lentes d'aquesta òpera, que al seu parer eren "superiors en tots els sentits a les de Bononcini". Doncs a mi, de tota la partitura només hi ha una ària que em sembli destacable, i no és de les lentes.

La meva versió d'Hungaroton no l'he trobat enlloc, la única disponible és aquesta molt més recent d'Alan Curtis, fet que ja és prou indicatiu de la poca transcendència d'aquesta òpera, en la meva modesta opinió, de les pitjors i més obscures de Händel.

Però tranquils, que ara la cosa millorarà...

THE DARK HÄNDEL IV: Silla (1713)

Seguim destapant les meravelles que hi ha enterrades a les òperes més desconegudes de Händel, en una sèrie que potser millor la fem cronològica, i així podrem anar situant les òperes obscures enmig de les òperes més populars avui en dia.

Si Teseo va ser l'òpera maleïda del geni de Halle, la següent potser sigui la més estranya: Lucio Cornelio Silla, una partitura realment desconeguda fins fa pocs anys la qual, en aparença, mai fou representada en públic. Efectivament, la idea tradicional és que aquesta òpera (no tan breu com en moltes fonts s'afirma), escrita l'any 1713, només va ser interpretada el 2 de juny d'aquell any davant una reduïda audiència a la Burlington House (on sembla ser residia el compositor en aquells moments). Investigacions recents però, apunten a una representació alternativa, potser també restringida, al Queen's Theatre. Va ser aquell un any cabdal en la vida de Händel, abocat en la composició de Te Deums, Odes i altres obres "oficials" que li valguessin el reconeixement de la cort britànica a més de l'estima del públic londinenc, tot amb la perspectiva d'establir-se definitivament a les illes (recordem que, oficialment, Händel encara estava al servei de l'Elector de Hannover, aviat rei Jordi I de Gran Bretanya).

Part de la música de Silla (tot i que menys del que habitualment es diu), va ser reciclada a l'òpera següent, Amadigi, cosa que reforça la idea que el gran públic no havia tingut ocasió de conèixer-la. De fet, Silla era ella mateixa una partitura parcialment reciclada, almenys temàticament: La notable obertura, per exemple, prové en part de La Resurrezione.

Malgrat tenir la impressió que a una òpera tan intimista li mancaria brillantor, la següent ària demostra que no és així.

Una altra bella ària totalment rescatable:

I una tercera, preciosa.

THE DARK HÄNDEL V: Amadigi (1715)

Händel es va passar el 1714 escrivint música d'estat, entre ella algun Te Deum per a celebrar aquell Tractat d'Utercht que tan nefast va ser i ha estat per a nosaltres. El principal motiu d'aquesta dedicació era que el seu anterior amo, l'Elector de Hannover, havia esdevingut rei d'Anglaterra. La seva parcel·la operística es limità a una reposició de Rinaldo, que restà en cartell des de finals d'aquell any fins al febrer de 1715. Fou tres mesos després, el 25 de maig, quan estrenà una nova òpera: Amadigi, com Teseo de nou basada en un llibret original francès tot i l'origen ibèric del cavaller Amadís de Gaula, que per cert a la ficció era gal·lès. Si hem de creure les fonts, Amadigi fou un èxit notable, tot i contenir alguns fragments reciclats de l'òpera anterior, Silla. Sembla ser que, a part de la música, l'escenografia va ser un gran atractiu, incloent una font "practicable" dalt de l'escenari. Va tenir 6 representacions aquell any, i va ser reposada diverses vegades els anys següents, tot i que a partir de 1720 gairebé fou oblidada.

Podem considerar Amadigi la darrera òpera jovenívola de Händel, la última representada de manera esporàdica i aïllada. Després de 5 òperes estrenades a Anglaterra, el compositor sembla que ja tenia una idea clara del que es podia aconseguir a Londres i de com podia seduir el seu públic. Però calia aturar-se i contemplar bé el panorama abans de fer el següent gran pas: Vindran ara 5 llargs anys de sequera operística, però el retorn serà per la porta gran, en el marc de la Royal Academy.

Tot i el seu argument potser massa intricat, la música d'Amadigi té moments realment notables i força originals, talment aquesta ària:

Aquí una gran ària de bravura:

I aquesta, que quan comença sembla una altra cosa, més aviat salomònica...

THE DARK HÄNDEL III: Teseo (1713)

La següent òpera de Händel que rescato de l'oblit és Teseo, la seva tercera òpera britànica, la qual m'atreviria a qualificar sense embuts com la seva òpera maleïda.

Estrenada a principis de 1713, va seguir en només 2 mesos la fallida Il Pastor Fido. El llibret conserva els 5 actes de l'original francès, cosa que no recordo de cap altra òpera de Händel i la converteixen en una de les seves obres més extenses.

Fugint de la faula pastoral anterior, amb Teseo sembla que Il Caro Sassone intentava repetir la formula Rinaldo: Una posada en escena espectacular, amb herois, monstres, donzelles i màgia. La música però, tot i intentar-ho i haver estat escrita ex novo, no arriba ni de bon tros al nivell de la de Rinaldo. La millor manera que he trobat de descriure aquesta òpera és que li falta ànima. A tot això cal sumar-hi la infinitud de problemes que sorgiren durant la producció: Des de discussions amb els cantants fins a avaries de la maquinària escènica, passant per la fugida del promotor amb tota la recaptació de les dues primeres nits (la qual cosa, no obstant, propicià l'entrada de Heidegger, empresari que esdevingué el principal promotor operístic londinenc durant tres dècades). Mireu si devia quedar cremat el pobre Händel, que Teseo és una de les poques òperes que mai més va reestrenar tot i que, si hem de fer cas dels testimonis, la producció al final fou força exitosa i assolí 14 representacions (comptant la darrera, a benefici de Händel), només una menys que Rinaldo l'any de la seva estrena.

Malgrat tots els problemes, a Teseo Händel creà un dels seus millors personatges (Medea), els recitatius de la qual, segons Burney, eren magistralment acompanyats pel compositor des del clavecí. 

Segurament l'ària estrella de Medea sigui aquesta Morirò, ma vendicata, que us proposo interpretada per una Della Jones que en aquest enregistrament se surt.

Aquesta deliciosa ària devia ser un dels moments de Händel al clavecí.

I un dels primers exemples d'ària-duel amb oboè solista:

THE DARK HÄNDEL II: Il Pastor Fido (1712)

La següent òpera obscura de Händel que vull portar aquí és Il Pastor Fido, la segona òpera que estrenà a Anglaterra, un any després del gran impacte de Rinaldo el 1711. Aquesta segona incursió però, va ser un fiasco estrepitós. Un document contemporani informa que l'òpera no va agradar per ser massa breu, amb un vestuari reutilitzat i uns decorats monòtons. Sembla més plausible pensar que una trama pastoral no era el que s'esperava el públic londinenc després de l'espectacularitat i extravagància del Rinaldo. Tot i això, Händel mai va acabar d'enterrar una partitura que va intentar reviure, àmpliament reformada, en vàries ocasions, alguna tan tardana com 1734, on assolí 13 representacions, tot un rècord en aquell moment (Arianna in Creta, molt superior i estrenada uns mesos abans, en va fer 14).

Tot i que la meva versió és la d'Hungaroton (la única que hi va haver durant molts anys), aquesta versió de Fagioli d'una de les poques àries destacables de l'òpera és magnífica.

THE DARK HÄNDEL I: Rodrigo (1707)

Inicio en una sèrie dedicada a les òperes més obscures de Händel, recuperant algunes de les joies que, fins i tot en elles, va amagar Il Caro Sassone.

Comencem la immersió a les profunditats operístiques händelianes amb la seva segona òpera conservada (tot i que incompleta) i la primera italiana: Rodrigo. Estrenada a Florència l'any 1707, és una de les produccions més fosques del compositor, de la qual se'n desconeix l'origen, els intèrprets i gairebé l'indret on fou representada. Actualment la investigació es decanta per una funció pública al Teatro Dal Cocomero (avui Nicolini) en contres d'una de privada al Palazzo Pitti, com es suposava tradicionalment. Sigui com sigui, sabem que Händel rebé com a gratificació 100 cequís i una vaixella de porcellana (o de plata).

Conservem l'esperança que en el Rodrigo hagin perviscut reciclades algunes peces de les tres òperes anteriors perdudes: Nero, Florindo i Dafne. Un indici en aquesta direcció són els moviments provinents d'Almira, talment els primers compassos de l'obertura, o l'ària Pugneran con noi le stelle, també reutilitzada al Rinaldo, un autèntic (però meravellós) pasticcio de música reciclada.

En quant a l'argument, Rodrigo esdevé la típica òpera sense cap rigor històric, ja que ens pinta com a vencedor el darrer rei visigot, Don Rodrigo, el qual fou en realitat escombrat pels àrabs a la batalla de Guadalete. 

Però si de flipar-se es tractava, res millor que aquesta imponent ària, una de les que rescato d'aquesta obscura òpera. Noti´s el parentiu de la fanfàrria amb el cor Di timpani e trombe d'Agrippina.

La segona que rescato del Rodrigo, amb l'oboè imitant la trompeta, recurs que trobarem en altres moments de la producció futura de Händel:

La tercera. La veritat és que, revisant aquesta Rodrigo, estic veient que hi ha moltes àries destacables, algunes directament emparentades amb àries d'obres posteriors, sobretot d'Agrippina, de la qual Rodrigo podria considerar-se una mena d'assaig general...

The Long Walk (La Gran Caminada)

The Long Walk és la primera novel·la escrita per Stephen King, tot i que fou publicada posteriorment sota el pseudònim de Richard Bachman.

King ens transporta a un futur distòpic o a una realitat alternativa en la qual els Estats Units s'han transformat en una mena de dictadura militar encapçalada per El Major, un líder idolatrat per la massa que ha instaurat un cruel esdeveniment anual conegut com La Gran Caminada: Cent adolescents voluntaris obligats a caminar sense descans fins que només en quedi un, el qual rebrà El Premi, qualsevol cosa que desitgi durant la resta de la seva vida.

Però participar a La Gran Caminada esdevé pràcticament un suïcidi ja que les seves normes són implacables: Cal marxar sense pausa a un ritme mínim de 4 milles per hora, sota el control estricte d'un escamot armat. En cas de reduir la velocitat es rep un avís. Si passat el tercer avís es torna a baixar el ritme, el participant és executat sense contemplacions, com també ho és si abandona la calçada o rep ajuda del públic. Ara bé, si després de rebre un avís es segueix el ritme mínim durant una hora, aquest queda anul·lat. Es subministra aliment un cop al dia i aigua a totes hores, i els participants poden portar a sobre el que vulguin.

Molts pensen que aquesta novel·la és en realitat una crítica al·legòrica de la Guerra del Vietnam, l'autoritarisme, la candidesa adolescent i l'estupidització de la societat. És molt probable. Però la genialitat literària de King consisteix en crear un ambient irreal, kafkià, sorgit d'un autèntic malson on allò impossible esdevé natural. Des de l'aparent connivència del públic fins la resistència sobrehumana dels marxadors (que arriben a caminar sense descans cinc dies, recorrent gairebé 700 kilòmetres), passant per la seva desconcertant inconsciència, tot destil·la quelcom similar al realisme màgic. I un altre mèrit de King és haver escrit la precursora de totes les ficcions d'adolescents martiritzats que van venir després: Battle Royale, Els Jocs de la Fam, El Corredor del Laberint...

El protagonista, Raymond Garraty, formarà part d'un grup de marxadors ben avinguts autodenominats Mosqueters. Entre ells s'ajudaran a sobreviure fins allà on puguin, passant per una autèntica agonia de kilòmetres d'asfalt.

King és conscientment imprecís en quant al traçat de la marxa, incloent localitzacions i carreteres fictícies, la qual cosa fa que el recorregut sigui pràcticament impossible de reconstruir, esdevenint més aviat simbòlic. Basti saber que la prova comença en algun punt de la frontera entre els USA i Canadà i baixa cap al sud travessant els estats de Maine, New Hampshire i Massachussetts.

Aquest article vol ser un divertimento i un homenatge a tots els que gaudim de les caminades, siguin llargues o curtes, i de les obres d'Stephen King.

I també us assegurem que, després de llegir aquesta novel·la, les vostres caminades no tornaran a ser iguals.

The Long Walk ha estat recentment publicada en català (Males Herbes, 2020), però nosaltres hem adaptat algunes expressions tals com la que utilitzen els marxadors per a designar l'execució d'un participant: "Comprar el bitllet" en l'original, "facturar" a l'adaptació. La numeració dels waypoints correspon a l'ordre en que són eliminats els marxadors, dels quals s'indica entre parèntesi (quan es coneix) el número de dorsal. En haver un màxim de 50 waypoints per ruta, hem hagut d'agrupar com hem pogut les defuncions. Els seus emplaçaments, per suposat, són merament orientatius.

Podeu consultar el traçat de la ruta aquí.

PRIMER DIA

01. Curley (7)

La primera baixa és el dorsal 7, Curley. Pateix una rampa en una cuixa i en no poder seguir el ritme és abatut per quatre bales simultànies que li rebenten literalment el cap.

02. Ewing (9)

Ewing és un marxador afroamericà que, tot i estar entre els favorits, comet el terrible error de portar sabates amb sola de cautxú, cosa que li provoca butllofes als peus al cap de pocs quilòmetres. Les butllofes se li acaben infectant i no pot seguir el ritme, per la qual cosa és el segon en ser facturat.

03. Anònim (?)

El tercer marxador eliminat simplement va baixar de la velocitat mínima per quarta vegada, una més de les tres permeses.

04. Zuck (100)

Zuck, el dorsal 100, va tenir mala sort: Travessant una via de tren va ensopegar i es va fer un gran tall al genoll, que sagnava amb abundància. En no poder suturar la ferida, al cap d'uns quilòmetres no va poder seguir el ritme exigit i fou executat.

05. Travin (?)

Aquest encara va tenir més mala sort que Zuck: Li va entrar diarrea, havia de parar constantment i, a la quarta aturada, fou facturat.

PRIMERA NIT

06. Fenter (12)

El primer mort de la nit és el dorsal 12, Fenter. Va tenir una rampa als peus i va baixar del ritme mínim massa vegades. A la seva samarreta hi deia "JO HE PUJAT AL CREMALLERA DEL MONT WASHINGTON" . A la mà del seu cadàver hi havia una medalleta de Sant Cristòfol.

07. Larson (60) + 08. Anònim (?)

El dorsal 60, Larson, va perdre la noció de la realitat i es va asseure "un moment" per que "no es pot estar tot el dia caminant, oi col·legues?". Els soldats no ho van creure així i el van facturar després del tercer avis. 

08. Un marxador anònim de la part davantera de la marxa és facturat després d'emetre un crit agut.

09. Toland (?)

Toland es desmaià i quedà estirat sobre l'asfalt. Els soldats el facturaren després de donar els tres avisos al seu cos inconscient.

10. Quincy (?) + 11 & 12, Anònims (?)

Quincy o Quentin, un noi baixet que portava una samarreta de futbol vermella i blanca. 

Són mencionats molt de passada dos marxadors facturats poc després de Quincy, les morts 11 i 12.

13. James Baker (4)

Hi ha dos Baker esmentats a la Marxa, el primer és aquest que cau la primera nit i l'altre arribarà gairebé fins al final.

14. Rank (?)

Rank és executat per haver rebut els tres avisos arran d'una baralla amb Barkovtich, que l'havia estat provocant.

15 a 24. Anònims (?)

Ara són esmentats una sèrie de marxadors anònims facturats en cadena: 

15. Poc abans de mitjanit, se senten uns trets i el soroll com d'un sac de correus caient sobre l'asfalt. 

16. Intenta escapar aprofitant la foscor, però és abatut. 

17. Un noi alt, amb un impermeable verd i el dorsal 45, és el primer marxador zombi que apareix a la narració, i no serà l'últim. Avança aparentment aliè al món que l'envolta, amb les mans al cap i sense respondre les preguntes de Garraty. Caigué tres vegades, rebé tres avisos... i a la quarta fou executat. 

18, 19, 20, 21, 22, 23 i 24. Set marxadors més van ser facturats després del dorsal 45. No en sabem el nom ni la causa, només que cap a les 2 de la matinada tres van caure alhora.

25. Davidson (8) + 26 & 27. Anònims (?)

Cap a quarts de quatre de la matinada és executat  el dorsal 8, Davidson. 

26. Un marxador anònim és abatut amb dos trets. 

27. Un altre marxador anònim és facturat abans de l'alba. 

Sobre les 5 de la matinada McVries perd el control i s'enfronta als soldats, però en el darrer instant Garraty el convenç per a seguir caminant.

28. Yannick (98) + 29. Anònim (?)

Yannick és facturat exactament a les 5:25 de la matinada. 

29. Un noi amb un jersei negre de coll alt, cau al terra enmig de convulsions. Quan van passar els tres avisos "els soldats el remataren com un gos".

30. Gribble (48)

El dorsal 48, Gribble, pateix una rampa a l'entrecuix després d'atansar-se a unes noies i no pot seguir el ritme.

31. Harkness (49)

Harkness pretenia escriure un llibre quan guanyés la Llarga Marxa. Va perdre una sabata i va patir una rampa. Després de caminar una bona estona amb un peu descalç i amb tres avisos, va baixar el ritme per quarta vegada i fou facturat.

32. Percy (31) + 33 & 34. Anònims (?)

Percy (dorsal 31) potser era el marxador més jove de tots. La seva mare havia aparegut vàries vegades al recorregut intentant recuperar-lo. Va provar de fugir dissimuladament entre els arbres, però fou abatut. 

33. Els marxadors sentiren un tret a la part del davant i veieren com un cos era introduït en un sac. 

34. Un altre marxador anònim fou facturat i Pearson desvetllà el seu macabre mètode de passar monedes d'una butxaca a una altra per a recomptar les baixes.

SEGON DIA

35. Wayne (94) + 36. Anònim (?)

La llarga marxa porta ja 150 kms. recorreguts. Dos marxadors més són facturats entre les 8:30 i les 9. Un d'ells és Wayne (dorsal 94) i l'altre, l'eliminat número 36, resta anònim.

37. Frank Morgan (64) + 38, 39 & 40, Anònims (?)

Garraty és a punt de ser executat en patir un atac de riure, rebre tres avisos i quedar a només 2 segons del límit. La desesperada intervenció de McVries evita que el facturin. A qui sí facturen és a Frank Morgan, el dorsal 64, al qual retiren de la calçada amb les ulleres encara penjant d'una orella. 

38. Un altre tret sona a la part davantera de la marxa i quan Garraty i McVries hi arriben el cos ja és dins el sac. 

39. Un noi pell-roig intenta suplicar als soldats del vehicle blindat, però aquests el fan caure al terra i les orugues li esclafen les cames. Tot i així, rep els tres avisos reglamentaris i finalment és executat. 

40. Sonen els fusells mentre McVries explica a Garraty la història de la seva cicatriu

41. Tressler (92)

El dorsal 92 pateix una insolació i és facturat mentre jau inconscient sobre l'asfalt.

42. Anònim (?)

Executat estant al terra presa de fortes convulsions.

43. Aaronson (1) + 44. Anònim (?)

El dorsal número 1 queda clavat amb una rampa als dos peus i és facturat mentre intenta fer-los reaccionar. 

44. Pocs minuts després un altre marxador mor a causa d'una insolació.

45, 46 & 47. Anònims (?)

En aquesta zona cauen tres marxadors anònims: 

45. És abatut i cau "com el ninot d'una caixa-sorpresa amb la molla fluixa". 

46. Un noi baixet i robust que portava una armilla de seda verda. 

47. Un marxador "el rostre del qual apareixia crispat i esgotat, molt mort sota la seva mata de cabells batuda pel vent".

48. Jensen (?) + 49. Anònim (?)

Comença a caure calamarsa i un tal Jensen, presa del pànic, surt de la carretera i és cosit a trets. 

49. Poc després, un noi molt jove cau desmaiat i, se suposa, és facturat després dels avisos corresponents

50. Roger Fenum (13)

El dubtós honor de marcar l'equador de la marxa correspon a un altre jove participant, el dorsal 13, que com l'anterior víctima també cau desmaiat.

SEGONA NIT

51 & 52. Anònims (?)

En una dura pujada sembla que cauen dos marxadors anònims, però no queda molt clar. Només es senten dues ràfegues de fusell enmig de la foscor, separades per un crit esfereïdor. Tot i que oficialment es compten dues morts, podria tractar-se d'un sol marxador abatut amb dues andanades de trets.

53. Hank Olson (70)

Potser la mort més espectacular de la novel·la. Garraty desperta Olson, integrant del grup de Mosqueters i que porta moltes hores caminant en estat zombi. En un darrer acte de dignitat, Olson decideix enfrontar-se als soldats que li rebenten el ventre a trets. Olson encara aconsegueix seguir caminant uns metres més, esbudellat i agònic fins que el rematen.

54 a 58. Anònims (?)

Aquella nit acaben caient 5 marxadors més, tots anònims. 

54. De nou els fusells i de nou el sac de correus caient al terra. 

55. El cos va ser projectat dos carrils enllà, talment un sac de roba bruta a la bugaderia. 

56 & 57. En un passatge es diu que "durant la nit els soldats només n'havien facturat dos més".

58. Un marxador que portava escrit a la jaqueta "Àngels de l'Infern sobre rodes".

TERCER DIA

59 & 60. Scramm (85) & Mike

El dorsal 85, Scramm, era el favorit a les apostes. Molt bona persona però una mica ruc. Estava casat amb Cathy, que esperava un fill. Va emmalaltir de pneumònia i va caminar molts kilòmetres amb febre. Veient proper el final, parlà amb Mike, indi hopi nadiu del seu mateix estat que patia un fort dolor abdominal i decidiren immolar-se conjuntament.

61. Joe (?)

Joe era el germà de Mike, el hopi que es deixà morir amb Scramm. No va sobreviure gaire més al seu germà.

62. Anònim (?)

Marxador abatut poc abans d'arribar a Augusta. Es diu que va emetre un xiscle com el d'un gall d'indi.

63. Gallant (?)

Segons diu Baker, havia estat tot el dia caminant exhaust.

TERCERA NIT

64. Milligan (?) + 65 & 66. Anònims (?)

Milligan sembla patir una embòlia cerebral o quelcom semblant travessant Augusta. Cau al terra amb les mans al cap i de seguida és facturat. 

65 i 66: Dos marxadors anònims que van ser abatuts alhora poc després de Milligan.

67. Harold Quince (?)

Se'l defineix com un individu d'aspecte sinistre que va estar gairebé sempre al capdavant de la marxa.

68. Gary Barkovitch (5)

El marxador més antipàtic. Des del principi es proclamava guanyador i prometia ballar sobre les tombes de tothom. Havia estat emprenyant i provocant als altres, i fins i tot va propiciar la mort de Rank. Tot i això, poc abans de morir es va sincerar amb Garraty. Barkovitch va embogir fins al punt d'esguerrar-se la gola ell mateix. I quan va caure al terra el van rematar, viu o mort.

69. Pearson (?) + 70 a 74. Anònims (?)

Solament es diu que aquella nit n'havien caigut sis, entre ells Pearson, la darrera notícia del qual era que patia vòmits. Tots ells s'haurien de repartir en el tram entre Augusta i els voltants de Lewiston.

QUART DIA

75. Charlie Field (?) + 76. Anònim (?)

Charlie Field cau "enroscat sobre sí mateix". 

76. Només s'esmenta que el so dels fusells fa callar Garraty, que a partir d'aquí caminarà descalç.

77. Klingerman (59) + 78 & 79. Anònims (?)

S'esmenta que des que van sortir de Freeport només tres marxadors havien estat facturats. El dorsal 59 Klingermann patí un agonia espantosa, sembla ser que per un atac d'apendicitis.

Els altres dos resten anònims, constituint les morts números 78 i 79.

80. Tubbins (?) + 81. Anònim (?)

Tubbins, un noi baixet i pigat amb ulleres, va embogir en un atac de fanatisme apocalíptic. Va estar molta estona predicant fins que va ser facturat, mentre la marxa travessava un pont. 

81. Simplement es diu que a les sis de la tarda solament un més havia estat facturat. 

A partir d'aquí els marxadors restants acorden no ajudar-se els uns als altres i que cadascú afronti el seu destí.

82. Collie Parker (?)

Parker, un dels darrers Mosqueters que segueixen vius, intenta atacar els soldats, però cap altre marxador el segueix. Tot i aconseguir matar un soldat, finalment és abatut i mor esbudellat com Olson.

QUARTA NIT

83. Marty Wyman (97)

A les 23:40 és facturat Marty Wyman, un marxador molt xerraire al principi de la marxa però que portava més d'un dia sense dir paraula. La seva mort va ser discreta: Es va deixar caure al terra i el van rematar.

84. Bobby Sledge (?) + 85 & 86. Anònims (?)

A un quart de dues de la matinada Sledge intentà fugir entre la multitud aprofitant la foscor i la pluja, però no se'n va sortir. 

85. Ja a New Hampshire, els fusells desperten de sobte un Garraty endormiscat, que passa vora un cos estès bocaterrosa sota la pluja. 

86. "Hi va haver una altra baixa abans de les tres: Un noi abatut sota la pluja, el vent i la foscor després de caure de genolls en algun lloc a prop de Portsmouth".

87, 88 & 89 Anònims (?) + 90. Abraham (2)

Just abans de la matinada, tres marxadors zombies van caure simultàniament. 

90. Abraham, un altre dels Mosqueters, els sobreviu uns instants arrossegant-se per terra fins a ser facturat.

CINQUÈ DIA

91. Bruce Pastor (?)

Pastor fou abatut passades les 9 del matí, amb els peus desfets després de caminar molts quilòmetres descalç.

92. George Fielder (?)

La marxa ha entrat a Massachusetts. Fielder, un dels marxadors zombies, recupera sobtadament la consciència amb un atac de bogeria que el fa enfrontar a la multitud. Al cap d'uns moments és tirotejat.

93. Bill Hough (?)

Només sabem que va ser facturat a tres quarts d'onze.

94. Milligan / Rattigan (?)

Aquí hi ha un fet curiós: Segons les edicions, el mort 94 és bé un tal Milligan o bé un tal Rattigan. Potser en algunes edicions es canvia el nom per a no confondre's amb el Milligan que va morir a Augusta. Sigui com sigui, solament sabem que es tractava d'un marxador alt i musculós que va ser facturat a dos quarts de dotze.

95. Art Baker (3)

El dorsal 3 és un dels tres Mosqueters que resten i la seva mort és potser la més emotiva de totes. Havia caminat molts quilòmetres amb una hemorràgia nasal que l'havia deixat xop de sang. Baker s'acomiada serenament de Garraty i li demana que, si guanya, li compri un taüt folrat de plom.

96. Peter McVries (61)

Tal com havia dit a Garraty molts quilòmetres abans, quan no va poder més  es va asseure al terra i va deixar que els soldats el facturessin.

97. Stebbins (88)

Stebbins és el marxador més enigmàtic i és l'únic que sembla saber realment on s'ha ficat. A més, guarda un gran secret. Tot i això, acaba caient al terra mort d'esgotament i ja no és en aquest món quan el rematen. 

A aquests 97 cal sumar el guanyador i únic supervivent, Raymond Garraty (dorsal 47). Faltarien doncs 2 marxadors! 

Efectivament, sembla haver-hi un error de l'autor. Els fans intenten esmenar-lo afegint dos marxadors més facturats en algun moment de la marxa.

GRAUN: MONTEZUMA

Amb el meu vell amic Herr Graun, feia molt que no ens trobàvem!

Naus Generacionals 5 - Kim Stanley Robinson: AURORA (2015)

Así que no les gustan el cloro, la creatinina o el ácido hipúrico. Los bichos pueden comerse algunas de esas cosas y transformarlas en otras. Pero los bichos se están muriendo, y nadie sabe por qué. Devi cree que a la nave le falta bromo, lo que le resulta incomprensible. Y no pueden corregir el nitrógeno. ¿Por qué el nitrógeno les falla tan a menudo? El fósforo y el azufre son igual de perjudiciales. Necesitan a los bichos para ellos. Así que también los bichos deben mantenerse sanos. Aunque no haya suficientes. Para que todos conserven la salud, todos deben conservarla. Incluso los bichos. Nadie es feliz a menos que todo y todos estén a salvo. Pero nada lo está...

Arriba ara una de les darreres obres del gènere, que encara no ha estat publicada en català, i ja triguen. El seu autor havia aconseguit fama a la dècada dels 90 arran de la Trilogia Marciana, tres novel·les sobre la terraformació de Mart: Mart Roig, Mart Verd i Mart Blau. Amb Aurora ho va tornar a petar. Ja us anuncio que aquesta és la meva obra favorita sobre naus generacionals, una temàtica que havia quedat una mica abandonada fins que K. S. Robinson la va modernitzar.

Ens trobem aquí amb una nau realment gegantina, de les que segurament serien les úniques capaces de resistir un viatge de vàries generacions: Dividida en biomes, cada un d'ells és un enorme contenidor de diversos kilòmetres de llargada, on es recrea un clima terrestre diferent, des de l'Àrtic fins a l'Amazones. Amb això s'espera garantir la biodiversitat durant tot el viatge. Els biomes estan disposats en dos grans anells circulars que giren entorn un nucli central, a l'estil de l'estació orbital que surt a 2001, una Odissea de l'Espai. Gràcies a això, els biomes gaudeixen d'una gravetat similar a la terrestre. Lògicament, conforme un es desplaça pels radis vers el tronc central, la gravetat disminueix fins que al centre no n'hi ha. La nau està en fase de desacceleració des de fa dècades: va ser accelerada fins a velocitats relativistes des del Sistema Solar, amb uns potents làsers, durant els primers anys de viatge. Més o menys a mig camí, va començar a frenar mitjançant explosions nuclears controlades a la zona de proa. De no ser així, passaria de llarg del seu objectiu!

Com veiem, l'autor s'ha esmerçat a presentar-nos una nau generacional el més realista possible, cosa que es farà extensiva a la resta d'escenaris. I aquest és un dels punts forts de la novel·la: Que científicament està molt ben documentada fins al punt que te la pots arribar a creure. A bord de la nau tot està controlat: Des de la quantitat d'elements químics de cada ésser fins a les bactèries pròpies de cada bioma o l'estructura de les seves cadenes tròfiques. En aquest viatge la bioquímica és tan important com la tecnologia, ja que la nau ha de ser constantment revisada i reparada. I no és per a menys, ja que el viatge ha durat dos segles, tot i que ja només falten unes dues dècades per arribar a destí: Tau Ceti, un dels estels més propers semblants al Sol, situat a 12 anys llum de nosaltres. Habiten la nau uns 2100 humans, a més d'animals de tot tipus i plantes. I sobre tots ells, la Intel·ligència Artificial de la nau, un ésser omnipresent que, genialitat de l'autor, en cert moment es convertirà en narrador i ens regalarà una sensacional visió de la història des del punt de vista d'una entitat no humana. Aquí tenim un altre dels punts forts del llibre, ja que les reaccions de l'ordinador als conflictes que apareixeran entre els tripulants donaran lloc a situacions molt interessants des del punt de vista psicològic, però també a moments realment hilarants.

Personalment, dividiria la novel·la en quatre parts i un epíleg: 

1. La darrera etapa del viatge a Tau Ceti, on se'ns presenten la nau i els personatges.

2. L'intent de colonització del planeta Aurora, que és el que dóna títol a la novel·la, i els conflictes que esclaten entre els tripulants, que obliguen a prendre grans decisions. Paral·lelament, descobrirem el passat de l'expedició, que amaga vàries sorpreses. Per que sí, Kim Stanley Robinson tira de manual i també inclou a la trama un passat ocult i traumàtic de l'expedició...

3. El dramàtic viatge de retorn i, sobretot, l'arribada al Sistema Solar, per a mi els millors capítols del llibre. Recordeu el que hem dit abans sobre la desacceleració d'una nau a velocitats relativistes? Doncs ara aquest serà el gran problema! Un gran punt a favor de Robinson, ja que poques vegades a la literatura del gènere s'ha abordat seriosament aquesta qüestió. I només per a fer-vos una idea, direm que la nau entra al Sistema Solar a poc més del 3% de la velocitat de la llum. Us sembla poc? Doncs aquesta velocitat seria suficient per a travessar el Sol sense tenir temps de cremar-se!

4. L'adaptació dels supervivents a la vida a la Terra i la seva acollida. Aquesta quarta part és important per que en ella l'autor explicita les seves opinions sobre el futur espacial de la humanitat. I l'enllaça amb un epíleg que ens atorga un final feliç després de tantes penalitats.

Precisament, aquesta part final és potser l'únic defecte que li trobo a la novel·la: S'allarga massa. És aquesta una d'aquelles històries que conclouen vàries vegades, a l'estil d'El Senyor dels Anells. Crec que hauria resultat més rodona tancant-la una mica abans. Però per altra banda, m'havia agradat tant que, en el fons, desitjava que continués i continués...

És el millor que es pot dir d'un llibre! Ja veieu que, de tota la sèrie, és la que més m'ha agradat. I ara que no ens sent ningú us confesso que va ser la primera que vaig llegir. Em va entusiasmar tant que després vaig buscar més literatura sobre el tema... i així vaig conèixer les altres novel·les de la sèrie. 

Ara seguirem comentant Aurora, amb spoilers.

Kim Stanley Robinson (1952)

ATENCIÓ, SPOILERS!

La primera part de la novel·la es centra en la família formada per Devi, Brahim i la seva filla Freya, que serà la protagonista de la història. Devi és l'enginyera en cap de la nau, i a travès de les seves preocupacions descobrirem com de complicat haurà de ser mantenir operativa una nau generacional aïllada enmig de l'espai. Serà ella la que ens ensenyarà una de les claus d'aquest tipus de viatges: Per a no caure en la involució intel·lectual, l'activitat científica no es pot limitar a conservar el saber sinó que ha de seguir progressant. Així, aconseguirà que la I.A. de la nau faci un pas endavant i esdevingui, pràcticament, un ésser plenament conscient. A la mort de Devi, Freya prendrà el relleu com a personatge central de la història. 

La segona part, fascinant, es centra en  l'intent de colonització del planeta Aurora, l'únic planeta habitable del sistema Tau Ceti. Tot i no ser gaire acollidor, al principi semblarà que tot marxa bé... fins que l'aparició d'un germen letal condemna els qui han baixat al planeta i obre una greu crisi entre els qui resten a la nau. Vaig trobar que aquí l'autor es precipitava una mica, fent que els colons es rendissin massa aviat en contres d'intentar lluitar contra el patogen durant més temps. Sigui com sigui, aquesta impossibilitat de colonitzar Aurora ocasiona tensions entre els tripulants, desembocant en una guerra oberta que haurà de gestionar la Intel·ligència Artificial, en el seu gran moment dins la novel·la. Al llarg d'aquests capítols veurem créixer Freya fins a convertir-se en la líder dels tripulants que emprenen el retorn. Per que sí, els protagonistes d'aquesta història també tornen a la Terra. Almenys una part d'ells, i no sense discutir diverses opcions, des de terraformar algun altre planeta del sistema fins a seguir viatge cap a un altre estel. I sabrem també què va passar amb l'altra nau de l'expedició. Per que sí, dues naus foren enviades a Tau Ceti!

La tercera part narra el retorn a la Terra en unes condicions molt difícils que obliguen a una solució improvisada: la hibernació. Per que sí, aquí també hibernen durant dècades per tal d'estalviar recursos. Ja veieu que a Aurora hi ha de tot! Però la novel·la t'esclata a les mans amb l'arribada al Sistema Solar, la reacció dels terrícoles i l'aterratge dels tripulants. Com frenes un trasto al 3'2 % de la velocitat de la llum? Doncs fotent una sèrie de caramboles gravitacionals dificilíssimes pel Sistema Solar, mirant de no estavellar-te contra el Sol o Júpiter, o sortir disparat cap a l'espai profund sense possibilitats de tornar. I a sobre, cada vegada que passes prop de la Terra has de sentir-te dir de covard en amunt per no haver colonitzat Tau Ceti i que t'haurien d'enviar un míssil, que encara cauràs sobre alguna ciutat i a més de covard seràs un inconscient... Aquests capítols són espectaculars, del millor que he llegit en Ciència Ficció, de veritat!

La quarta part situa ja els protagonistes a la Terra després d'un dramàtic descens, ens narra la seva adaptació i l'acolliment per part dels terrícoles, en principi no gaire amistosa. L'autor ens presenta una Terra afectada per l'escalfament global, amb uns oceans crescuts on existeixen ciutats flotants. Però el més important són les reflexions sobre la utilitat del viatge interestel·lar, la terraformació d'altres planetes i la conservació del nostre. Ja us anuncio que Kim Stanley Robinson no veu gaire clares cap de les tres opcions. I, per cert, hi ha una cosa que aquesta novel·la no té: Un darrer gir inesperat. 

L'autor tanca la història amb un final feliç que, com ja hem comentat anteriorment, resulta innecessari: Freya convertida en una MILF que lliga amb jovenets a la platja.  

No sé què dir-vos... 

Bé, suposo que després de tot el que ha passat la pobre, segurament s'ho mereix.

<< Naus Generacionals 4                                     

Naus Generacionals 4 - Frank M. Robinson: THE DARK BEYOND THE STARS (1991)

En mis sueños, reviví cada segundo que había pasado en la exploración de esa mañana, empezando por el momento en que puse el pie en el primer peldaño de la escalerilla y descendí a la superficie del planeta. Antes de eso habia algo, pero no mucho. Estaba en un ataúd de metal con los brazos cruzados sobre el pecho, contemplando a través de la tapa de plástico transparente, a una infinidad de gusanos plateados que se abalanzaban hacia mí...

Publicada en castellà amb el títol La oscuridad más allá de las estrellas, no ha estat traduïda encara al català. El seu autor, Frank M. Robinson, és conegut per la novel·la en que es basà la pel·lícula El Coloso en Llamas.

Per fi ens trobarem aquí una nau generacional d'aquelles depriments, envellida, semiabandonada i amb un futur gens esperançador. La història és fosca com l'espai que solca la Astron, una veterana nau amb 2000 anys ja a les espatlles, habitada per una tripulació desmotivada que malviu en un ambient d'imparable decadència. Només el capità sembla mantenir l'ànim i les ganes de prosseguir el viatge. Un misteriós capità a qui poques vegades veuen els seus homes i del qual es diu que és immortal.

La missió de la nau era (i continua sent) cercar vida extraterrestre, recerca que ha resultat infructuosa malgrat haver visitat multitud de sistemes estel·lars. Cada fracàs ha anat augmentant la desmotivació dels tripulants, a la vegada que els aparells, l'equipament i la pròpia nau han patit la degradació de dos mil·lennis d'ús. Tots ells són conscients que, més d'hora que tard, la situació esdevindrà insostenible. La perspectiva encara és més fosca en el moment que arrenca la narració, ja que la nau és a punt de sortir del Braç d'Orió i entrar a una zona de la galàxia amb molt pocs estels que trigarà 100 generacions a travessar. Tot i això, el capità sembla entossudit a continuar el viatge.

El protagonista serà Gorrión, un jovenet que al darrer planeta explorat ha patit un accident que li ha fet perdre la memòria. Serà a través dels seus ulls que descobrirem la nau i, sobretot, els personatges que hi conviuen. La seva excel·lent construcció és un dels punts forts de la novel·la.

Sabrem que gran part de la Astron fou desmantellada i abandonada en el passat, i que la tripulació s'ha vist reduïda per tal d'adaptar-se a la minsa quantitat d'aliments que produeixen els seus hivernacles. Els tripulants de la Astron viuen en una societat degradada, entre parets brutes i suades, vestint de manera primitiva i intentant mantenir com sigui en funcionament la maquinària i l'equipament. La major part de la nau no té gravetat i la única tecnologia que sembla reeixida, i que els manté psicològicament estables, és una mena de realitat virtual hologràfica amb la qual decoren les seves habitacions per a fugir de la realitat.

Conforme avanci la novel·la, el protagonista anirà recordant fragments del seu passat, reconstruirà la seva relació amb el capità i es veurà immers en els conflictes i conxorxes de la tripulació. Quan finalment descobreixi el seu sorprenent passat, els fets es desencadenaran, es produirà l'enfrontament i haurà de prendre una decisió transcendental. I encara després de totes aquestes revelacions, l'autor ens reservarà un gir final inesperat.

La única mancança literària d'aquesta novel·la és el to, que d'haver estat més reeixit l'hauria pogut convertir en una obra extraordinària. Es queda per tant en una bona novel·la que destaca per l'ambientació i, sobretot, els personatges. La recomano de totes totes.

Tot seguit la comentem amb spoilers.

Frank M. Robinson (1926 - 2014)

ATENCIÓ, SPOILERS!

Amb la tercera novel·la de la sèrie ens submergim, ara sí, en l'ambient claustrofòbic i opressiu d'una nau generacional degradada. I això que els seus tripulants encara, de tant en tant, tenen l'oportunitat de baixar a explorar la superfície d'algun dels planetes erms que troben pel camí...

La narració aconsegueix enganxar i enganyar el lector des del principi, ja que als primers capítols sembla que aquella nau sigui un indret chupiguai. Aviat però, descobrirem que tot és una ficció hologràfica.

És només aquesta realitat virtual (que permet la il·lusió de viure, per exemple, a la Venècia romàntica), el que evita la desesperació total dels protagonistes. Uns protagonistes brillantment treballats que aconsegueixen l'empatia (i la compassió) del lector. També resulta brillant la figura del capità, al qual es presenta progressivament com un heroi, un dement i, finalment, com el gran malvat de la història. Realment es tracta d'un ésser immortal gràcies als tractaments mèdics a que fou sotmès abans d'emprendre el viatge. I resultarà que el protagonista, Gorrión, també ho és tot i que no ho sap. Per que ells dos són els únics supervivents de la tripulació que va sortir de la Terra dos mil anys enrere! 

Descobrirem l'existència d'una tripulació alternativa, hibernada, que havia de substituir la original a la qual el capità, en el seu egocentrisme, va matar a les seves càpsules feia molt de temps. Només va salvar Gorrión, el seu millor amic, el capità de reserva, per tal de mantenir un record de la humanitat original. Això sí, s'havia ocupat d'anar esborrant la seva memòria cada cert temps per tal que no li pogués retreure les seves accions, a més d'amenaçar la resta de tripulants per a mantenir-lo ignorant de la realitat. 

Quants cicles de mort i renaixement hauria patit, es pregunta en cert moment el protagonista? Quantes vides, amics i amants no haurà oblidat per obra i gràcia del capità? Amb quants d'ells no hauria preferit morir abans que seguir eternament tancat en aquella maleïda nau? 

Evidentment, quan Gorrión recuperi tots aquests records, l'enfrontament esclatarà: es sumarà a l'enèsim amotinament que ha sorgit a la nau i, finalment, acabarà amb la tirania del capità. És sensacional el capítol en què es desvetlla què va passar amb la tripulació suplent, els lligams que molts d'ells tenien amb el protagonista i, sobretot, la relació íntima entre aquest i el capità. Sabrem també els seus noms reals: Ray Stone i Mike Kusaka.

Un cop assumit el comandament, Gorrión-Ray Stone decidirà girar cua i tornar a la Terra. I aquí tenim un altre dels punts febles de la novel·la, ja que el retorn es ventila en unes poques pàgines tot i que, com diu Ray, ara la ruta serà directa i sense escales. Això sí, viurem els moments més emotius del llibre, ja que el protagonista veurà envellir i morir els seus amics i també els seus descendents. En la vessant més pràctica, costa de creure que una nau tan atrotinada sigui capaç d'aguantar 20 generacions més de viatge sense moments difícils que requereixin solucions imaginatives per a seguir tirant una mica més. Sigui com sigui, Ray aconseguirà tornar a casa després de veure nàixer i morir dues desenes de generacions, però es trobarà una Terra molt diferent de com la va deixar: Aparentment, no hi ha activitat humana.

I encara hi haurà una última sorpresa... que si m'ho demaneu, us la diré.

<< Naus Generacionals 3                                                             Naus Generacionals 5 >>