Naus Generacionals 4 - Frank M. Robinson: THE DARK BEYOND THE STARS (1991)

En mis sueños, reviví cada segundo que había pasado en la exploración de esa mañana, empezando por el momento en que puse el pie en el primer peldaño de la escalerilla y descendí a la superficie del planeta. Antes de eso habia algo, pero no mucho. Estaba en un ataúd de metal con los brazos cruzados sobre el pecho, contemplando a través de la tapa de plástico transparente, a una infinidad de gusanos plateados que se abalanzaban hacia mí...

Publicada en castellà amb el títol La oscuridad más allá de las estrellas, no ha estat traduïda encara al català. El seu autor, Frank M. Robinson, és conegut per la novel·la en que es basà la pel·lícula El Coloso en Llamas.

Per fi ens trobarem aquí una nau generacional d'aquelles depriments, envellida, semiabandonada i amb un futur gens esperançador. La història és fosca com l'espai que solca la Astron, una veterana nau amb 2000 anys ja a les espatlles, habitada per una tripulació desmotivada que malviu en un ambient d'imparable decadència. Només el capità sembla mantenir l'ànim i les ganes de prosseguir el viatge. Un misteriós capità a qui poques vegades veuen els seus homes i del qual es diu que és immortal.

La missió de la nau era (i continua sent) cercar vida extraterrestre, recerca que ha resultat infructuosa malgrat haver visitat multitud de sistemes estel·lars. Cada fracàs ha anat augmentant la desmotivació dels tripulants, a la vegada que els aparells, l'equipament i la pròpia nau han patit la degradació de dos mil·lennis d'ús. Tots ells són conscients que, més d'hora que tard, la situació esdevindrà insostenible. La perspectiva encara és més fosca en el moment que arrenca la narració, ja que la nau és a punt de sortir del Braç d'Orió i entrar a una zona de la galàxia amb molt pocs estels que trigarà 100 generacions a travessar. Tot i això, el capità sembla entossudit a continuar el viatge.

El protagonista serà Gorrión, un jovenet que al darrer planeta explorat ha patit un accident que li ha fet perdre la memòria. Serà a través dels seus ulls que descobrirem la nau i, sobretot, els personatges que hi conviuen. La seva excel·lent construcció és un dels punts forts de la novel·la.

Sabrem que gran part de la Astron fou desmantellada i abandonada en el passat, i que la tripulació s'ha vist reduïda per tal d'adaptar-se a la minsa quantitat d'aliments que produeixen els seus hivernacles. Els tripulants de la Astron viuen en una societat degradada, entre parets brutes i suades, vestint de manera primitiva i intentant mantenir com sigui en funcionament la maquinària i l'equipament. La major part de la nau no té gravetat i la única tecnologia que sembla reeixida, i que els manté psicològicament estables, és una mena de realitat virtual hologràfica amb la qual decoren les seves habitacions per a fugir de la realitat.

Conforme avanci la novel·la, el protagonista anirà recordant fragments del seu passat, reconstruirà la seva relació amb el capità i es veurà immers en els conflictes i conxorxes de la tripulació. Quan finalment descobreixi el seu sorprenent passat, els fets es desencadenaran, es produirà l'enfrontament i haurà de prendre una decisió transcendental. I encara després de totes aquestes revelacions, l'autor ens reservarà un gir final inesperat.

La única mancança literària d'aquesta novel·la és el to, que d'haver estat més reeixit l'hauria pogut convertir en una obra extraordinària. Es queda per tant en una bona novel·la que destaca per l'ambientació i, sobretot, els personatges. La recomano de totes totes.

Tot seguit la comentem amb spoilers.

Frank M. Robinson (1926 - 2014)

ATENCIÓ, SPOILERS!

Amb la tercera novel·la de la sèrie ens submergim, ara sí, en l'ambient claustrofòbic i opressiu d'una nau generacional degradada. I això que els seus tripulants encara, de tant en tant, tenen l'oportunitat de baixar a explorar la superfície d'algun dels planetes erms que troben pel camí...

La narració aconsegueix enganxar i enganyar el lector des del principi, ja que als primers capítols sembla que aquella nau sigui un indret chupiguai. Aviat però, descobrirem que tot és una ficció hologràfica.

És només aquesta realitat virtual (que permet la il·lusió de viure, per exemple, a la Venècia romàntica), el que evita la desesperació total dels protagonistes. Uns protagonistes brillantment treballats que aconsegueixen l'empatia (i la compassió) del lector. També resulta brillant la figura del capità, al qual es presenta progressivament com un heroi, un dement i, finalment, com el gran malvat de la història. Realment es tracta d'un ésser immortal gràcies als tractaments mèdics a que fou sotmès abans d'emprendre el viatge. I resultarà que el protagonista, Gorrión, també ho és tot i que no ho sap. Per que ells dos són els únics supervivents de la tripulació que va sortir de la Terra dos mil anys enrere! 

Descobrirem l'existència d'una tripulació alternativa, hibernada, que havia de substituir la original a la qual el capità, en el seu egocentrisme, va matar a les seves càpsules feia molt de temps. Només va salvar Gorrión, el seu millor amic, el capità de reserva, per tal de mantenir un record de la humanitat original. Això sí, s'havia ocupat d'anar esborrant la seva memòria cada cert temps per tal que no li pogués retreure les seves accions, a més d'amenaçar la resta de tripulants per a mantenir-lo ignorant de la realitat. 

Quants cicles de mort i renaixement hauria patit, es pregunta en cert moment el protagonista? Quantes vides, amics i amants no haurà oblidat per obra i gràcia del capità? Amb quants d'ells no hauria preferit morir abans que seguir eternament tancat en aquella maleïda nau? 

Evidentment, quan Gorrión recuperi tots aquests records, l'enfrontament esclatarà: es sumarà a l'enèsim amotinament que ha sorgit a la nau i, finalment, acabarà amb la tirania del capità. És sensacional el capítol en què es desvetlla què va passar amb la tripulació suplent, els lligams que molts d'ells tenien amb el protagonista i, sobretot, la relació íntima entre aquest i el capità. Sabrem també els seus noms reals: Ray Stone i Mike Kusaka.

Un cop assumit el comandament, Gorrión-Ray Stone decidirà girar cua i tornar a la Terra. I aquí tenim un altre dels punts febles de la novel·la, ja que el retorn es ventila en unes poques pàgines tot i que, com diu Ray, ara la ruta serà directa i sense escales. Això sí, viurem els moments més emotius del llibre, ja que el protagonista veurà envellir i morir els seus amics i també els seus descendents. En la vessant més pràctica, costa de creure que una nau tan atrotinada sigui capaç d'aguantar 20 generacions més de viatge sense moments difícils que requereixin solucions imaginatives per a seguir tirant una mica més. Sigui com sigui, Ray aconseguirà tornar a casa després de veure nàixer i morir dues desenes de generacions, però es trobarà una Terra molt diferent de com la va deixar: Aparentment, no hi ha activitat humana.

I encara hi haurà una última sorpresa... que si m'ho demaneu, us la diré.

<< Naus Generacionals 3                                                             Naus Generacionals 5 >>

Naus Generacionals 3 - Kevin O'Donell: MAYFLIES (1979)

Una vez existió un hombre, un hombre tranquilo, inteligente y que amaba a su familia, pero murió. Hicieron cuanto les fue posible para que no fuera así, pero sólo consiguieron salvar su cerebro. Para éste encontraron una utilidad. Para decirlo de forma no muy impresionante, se convirtió en un ordenador. Para decirlo de forma altisonante, salvó a la raza humana.

Publicada a Espanya com Efímeras, no ha estat traduïda al català, així que m'hi referiré pel títol en castellà. Estem davant d'una obra menor de l'autor d'ORA:CLE (1983), una de les novel·les que millor anticipà el paper de la informàtica al món actual.

La informàtica també és protagonista d'Efímeras, però no per la seva influència entre els humans sinó per que el protagonista de la novel·la és un ordinador. Bé, millor dit, una ment humana integrada en el sistema informàtic d'una enorme nau generacional, la Mayflower, enviada cap a l'estel Canopus, a 310 anys llum de distància. El protagonista gairebé únic de la novel·la és el cervell del doctor Gerard K. Metaclura. Aquest pobre home és un científic que mor en un estúpid accident i el seu cervell, per una sèrie de caramboles, acaba convertint-se en un hardware on s'implanta el sistema informàtic de la primera nau generacional de la humanitat. Això sense que ningú li demani permís, naturalment. Tot i que, en teoria, s'havia decretat la mort cerebral de Metaclura, aquest recupera la consciència quan la Mayflower és ja a l'espai profund. El seu despertar provoca una avaria als motors de la nau que la ralentitzen fins al punt que un viatge que havia de durar dècades ara durarà segles...

A partir d'aquí, comença realment la novel·la. El desconcertat cervell de Metaclura primer haurà d'entendre què li està passant, després haurà de lluitar amb el software invasor i, finalment, es convertirà en el rector absolut de la nau i els seus passatgers, uns passatgers que cada vegada seran més difícils de controlar fins que Metaclura haurà de prendre decisions dràstiques a l'estil del Déu de l'Antic Testament.

Haureu notat que utilitzo un to una mica irònic. Això és per que la novel·la desprèn en tot moment un humor àcid que tant pot esclatar en passatges hilarants com en moments tragicòmics. L'autor és molt crític amb els humans, que a cada generació es tornen més estúpids i capritxosos. La nau (no se sap com) té recursos aparentment infinits i androides que s'encarreguen de totes les tasques feixugues: els passatgers només s'han de dedicar a passar l'estona com bonament vulguin... Però la cosa no funciona i s'acaben convertint en una molèstia amb la que Metaclura haurà de bregar, a vegades amb paternalisme i a vegades amb càstigs i normes severes, sense descartar la idea de matar-los a tots i seguir tot sol el viatge.

La Mayflwer queda incomunicada i es converteix en un món en sí mateixa. Per a més inri, la Terra, que semblava a punt de col·lapsar quan es construí la nau, acaba sent un lloc idílic, amb una ciència puixant que aviat supera la de la Mayflower, de manera que els humans ja han visitat Canopus... quan aquesta encara és a mig camí! Però per diverses circumstàncies, algunes de ben còmiques quan no directament kafkianes, la nau es veu obligada a seguir el seu penós viatge sense rebre ajuda de cap mena.

Hi haurà trobades amb extraterrestres, alguns xungos i d'altres guais. I experiments socials de Metaclura, immortal i omnipresent, que amb el pas dels segles acaba veient les vides dels passatgers com a existències efímeres, d'aquí el títol de la novel·la (un joc de paraules a l'original que es perd en la traducció). Estem davant una altra de les característiques de la novel·la: El pas de multitud de personatges que viuen i moren en unes poques línies mentre que Metaclura segueix allà tota l'estona. Això sí, podem identificar algunes genealogies de passatgers gràcies a la conservació d'alguns cognoms, el de Metaclura inclòs. És una constant en qualsevol història de naus generacionals que aquestes tinguin algun passat fosc, desconegut per als protagonistes, i que aquests el descobreixin en el moment culminant de la novel·la: El fet que a Efímeras no aparegui aquest recurs tan manit no sabria dir si constitueix un punt a favor o en contra de l'autor.

En definitiva es tracta d'una una obra estranya, carregada d'ironia però amb una estructura imperfecta i carent d'un gir final inesperat. Considero que el seu punt fort són els moments en que la naturalesa humana queda retratada en tot el seu ridícul i les reflexions de Metaclura envers els passatgers. Com a punt negatiu, la confusió en els passatges informàtics, sobretot en la lluita entre Metaclura i el software invasor, que contenen moments de molt difícil comprensió, gairebé lisèrgics.

No la recomanaria si no es té veritable interès en el tema. A més, amb les seves 470 pàgines, no es tracta d'un llibre curt.

Ara direm quatre coses més sobre aquesta novel·la, amb spoilers.

Kevin O'Donell (1950 - 2012)

ATENCIÓ, SPOILERS!

Aquesta és la única de les quatre novel·les de la sèrie en que la nau generacional no torna a la Terra sinó que prossegueix el seu camí cap a l'infinit després de deixar la majoria dels passatgers en un planeta de Canopus. La novel·la conclou amb Metaclura i uns quants humans, que no es veuen capaços d'adaptar-se a la vida planetària, seguint el viatge per sempre.

En aquesta obra Kevin O'Donell deixa totalment de banda qualsevol qüestió relacionada amb la logística del viatge interestel·lar. No li interessa el desgast de la maquinària, la reposició de recursos, l'obtenció d'energia o la degeneració genètica dels passatgers: La nau ho fa tot, té uns recursos inesgotables i pot viatjar indefinidament (o gairebé). Necessita deixar tot això de banda per a poder-nos parlar del que realment tracta la novel·la: La psicologia humana.

Metaclura acaba esdevenint un Déu per als passatgers, car a la nau és omnipotent. Alguns l'adoraran, molts el temeran i molts altres l'odiaran. Això sí, sempre serà possible raonar amb ell... quan apareguin humans amb una mica de seny, cosa que rarament succeeix. El camí de Metaclura però, no serà senzill. Inicialment, el software que controla la nau (a qui ell denomina "El Programa") el tindrà com un zero a l'esquerra, si no és que directament el denigra i l'humilia. Però aquest Programa aviat demostrarà la seva incompetència a l'hora de tractar amb humans, no per maldat sinó per donar-los tot allò que li demanen per tal que siguin feliços. Serà llavors quan la ment de Metaclura aconseguirà apartar el Programa del control de la nau, tot i que una part seguirà activa i es convertirà en "Pro-Jo", una espècie de subconscient amb el qual Metaclura haurà d'interaccionar contínuament, cosa que donarà lloc a episodis força divertits.

Les trobades amb extraterrestres també seran episodis destacats de la novel·la. La primera d'elles segurament és la millor: Una espècie mentalment superior a la humana que, literalment, sodomitza intel·lectualment tots els passatgers, inclòs Metaclura, abans de marxar per on havien vingut. Els mateixos àliens tornaran a visitar la Mayflower molts segles després, però aquí l'episodi es resoldrà d'una manera força menys inspirada. 

<< Naus Generacionals 2                                                                  Naus Generacionals 4 >>

Naus Generacionals 2 - Brian W. Aldiss: NON-STOP (1958)

El cor d'en Roy semblava que omplís la clariana amb els seus batecs, com l'eco d'un radar que rebotés en un objecte distant per tornar després als orígens. Es va aturar al llindar del seu compartiment, escoltant la fúria que li martellejava les artèries. -Vés-te'n, si vols! No deies que te n'anaves? 

Publicada a Anglaterra l'any 1958 sota el títol Non-Stop, la primera novel·la d'Aldiss és una de les obres més apreciades del gènere. Curiosament, aquest llibre el trobareu amb altres títols: Als USA es publicà com a Starship, títol que passà al castellà com  La nave estelar. I la tenim també en català, ja que amb el títol Viatge sense final fou publicada per Pagès Editors l'any 2004, i és fàcil d'aconseguir.

Aquí ens trobem amb uns humans habitant una nau generacional aparentment abandonada, envaïda per una estranya vegetació (els pònics) que creix gràcies a la llum artificial i sustenta alguns animals, entre ells porcs salvatges. Aquests minsos recursos permeten subsistir algunes petites comunitats d'estil tribal, que recorren les immenses cobertes de la nau avançant lentament cap a zones on la vegetació s'ha regenerat, deixant enrere les zones ja exhaurides. S'ha establert una espècie d'equilibri ecològic gràcies a la rapidesa amb què creixen els pònics, una mena de canyes de les quals s'extreu míltex, l'aliment bàsic d'aquesta gent.

Les seves creences s'han tornat primitives, construïdes  a partir de retalls d'uns coneixements passats obscurs derivats de la psicologia freudiana.

Els humans s'estructuren en tribus, en les quals existeixen diversos estrats: Homes d'armes, recol·lectors, sacerdots i caçadors. Un d'aquests caçadors serà el protagonista de la novel·la, en acompanyar un sacerdot i tres fugitius més a la recerca de la veritat sobre el món que habiten.

Realment allò és tot l'univers? Són certes les llegendes que parlen d'una "Nau" que viatja per un "espai" infinit? I si és així, cap a on es dirigeix? Què hi ha a la zona anomenada "Davant"?

A més de la seva religió, aquesta gent té certes llegendes que parlen dels "Forasters", visitants misteriosos que a vegades apareixen entre ells i desapareixen de sobte i, sobretot, dels "Gegants", la raça mítica que construí i habità el món abans que els humans.

Aquesta novel·la arrenca pausadament i es pren el seu temps per a presentar-nos l'escenari i els personatges, però es fa interessant quan comença el viatge dels fugitius. Amb ells recorrerem la immensa nau, desvetllarem el seu passat i descobrirem que la realitat és molt més prosaica del que les llegendes afirmaven. Això sí, el final sorprèn per la seva brusquedat i deixa molts interrogants oberts.

La recomano, és ideal per a iniciar-se en el tema i no molt extensa.

A partir d'aquí explicarem aspectes de la trama amb spoilers.

Brian W. Aldiss (1925-2017)

ATENCIÓ, SPOILERS!

De les quatre novel·les que comentarem, sobta el fet que en tres d'elles les naus tornin a la Terra.

En aquest cas la nau, que es dirigia a Procyon (estel situat a 11'5 anys llum), va fer el viatge d'anada i tornada fa molts anys i, tot i que els protagonistes no ho saben, des de llavors estan orbitant la Terra. Descobreixen el planeta quan aconsegueixen arribar a una finestra, tot i que no saben de quin planeta es tracta. De fet, aquest és un dels enigmes de la trama, que es desvetlla al final. Com es desvetlla també qui són els gegants i els forasters  que tant els atemoreixen: 

Són terrícoles!

Uns s'encarreguen de vigilar-los sense ser vistos i els altres s'infiltren entre ells per a controlar-los i ajudar-los a sobreviure. 

Per què?

Per que la nau és una mena de zoològic, un microclima on l'espècie humana ha evolucionat durant les generacions que va durar el viatge de retorn des de Procyon, de manera que quan van tornar a la Terra eren una curiositat evolutiva que calia preservar i estudiar. Una misteriosa epidèmia va delmar la tripulació al cap de poc d'emprendre el retorn i els pocs supervivents van patir certes mutacions genètiques.  Realment, els humans terrestres semblen gegants per que els habitants de la nau s'han convertit en pigmeus. I no només això, sinó que el seu ritme biològic s'ha accelerat, de manera que les generacions s'han anat succeint a un ritme molt més alt del que seria habitual. I el mateix ha passat amb els animals: A la nau, les rates són intel·ligents, conformen societats avançades i aprofiten els poders mentals d'altres animals per a muntar una guerra soterrada contra els humans. Tot això converteix la nau en un objectiu científic de primer ordre, de manera que s'ha creat una espècie de consorci científic encarregat del seu estudi i preservació, mantenint els seus ocupants en el confinament i la ignorància eterna.

Al final, la ràbia acumulada pels habitants de la nau es desfermarà contra els seus vigilants i aquesta acabarà desmuntada, dividida en seccions orbitant la Terra, sense que quedi clar què passarà amb els que encara hi viuen.

En resum, una àgil novel·la amb un inesperat rerefons ètic, que resulta sorprenent per l'imaginatiu gir final, sobretot tractant-se d'una de les primeres novel·les sobre naus generacionals.

   << Naus Generacionals 1                                                               Naus Generacionals 3 >>

Naus Generacionals 1: Una introducció.

Sóc un gran fan de la Ciència Ficció. I una de les meves temàtiques preferides són els viatges interestel·lars. Ara bé, a la pràctica, qualsevol idea de tal viatge ens aboca a l'interrogant de com dimonis s'ho farà la humanitat per a cobrir les gegantines distàncies que separen els estels les quals, encara que s'aconsegueixi viatjar a velocitats relativistes, segueixen sent astronòmiques. 

Per suposat, m'estic referint als autors de Sci-Fi seriosos. Les Space Operas més populars, sobretot en el cinema, ni es preocupen de la qüestió o la solucionen amb qualsevol tecnologia inversemblant.

Basti d'exemple pensar que la Voyager 1, que viatja a 16 kms per segon, trigaria 80.000 anys a arribar a Alfa Centaure. Ens podríem animar pensat que a un 10 % de la velocitat de la llum el viatge es reduiria a 40 anys. La cosa millora. Suposant, és clar, que fos possible accelerar i frenar una nau a aquesta velocitat, que en realitat és enorme comparada amb les velocitats amb les que treballem actualment. L'energia necessària, en realitat la clau de tot, es dispararia fins a quotes inimaginables.

Però  suposem que l'energia no fos problema, que ja és suposar. Què passa si el planeta habitable més proper a la Terra és, posem un exemple, a 100 anys llum?  Doncs ja t'estaries enfrontant amb un viatge de, com a mínim, 1000 anys de durada.

Per tal de solucionar el problema, gairebé cada autor ha imaginat el seu sistema particular de viatge interestel·lar. A l'univers d'Asimov existia el "salt" hiperespacial, que després fou el mètode utilitzat, per exemple, a la magnífica sèrie Battlestar Galàctica. Frank Herbert fou més original: A l'univers de Dune podríem dir que Mahoma va a la muntanya. Això és que tu no et mous, és l'espai el que es plega fins allà on ets tu. I encara altres autors desenvoluparen la idea que a l'univers de Star Trek denominen WARP, el Motor de Corbatura que, segons diuen alguns físics, en realitat no és cap disbarat i, al tanto, que igual funcionaria de veritat!

Però segurament el sistema més realista de viatge interestel·lar present a la Sci-Fi siguin les naus generacionals. Enormes contenidors, autèntiques ciutats, regions o móns en miniatura, en teoria  autosostenibles, on generacions d'humans naixerien, viurien i moririen durant segles fins que els seus descendents arribessin a destí.

La idea ha estat tractada per diversos autors i, ja us ho dic ara, en la majoria dels casos la cosa no acaba bé. Tots ells veuen greus problemes en l'èxit d'aquestes ampolles llençades a l'oceà còsmic, i no tant per la seva viabilitat tecnològica, que també, sinó sobretot pels problemes biològics, mentals i socials que probablement haurien d'afrontar els residents, fossin humans, animals o fins i tot vegetals.

No sabem construir màquines que durin 1000 anys. Gairebé ni 100. Com es faria? Amb reparacions contínues de la nau? I, encara més important, això seria suficient?

Bàsicament, i al marge de les dificultats tecnològiques i les mil vicissituds imprevistes que poguessin sorgir en el viatge, una nau generacional s'enfrontaria a 4 problemes estructurals:

Primer problema: Els materials els hauries de dur des de casa, per que pel camí no hi ha res. Així que, a més de sortir amb una quantitat ingent de matèries primes (aire, aigua, animals, plantes, llavors, terra, roques, fertilitzants, metalls de tot tipus, combustible...) caldria reciclar. Reciclar el 100%  de tot el que a la nau ja no serveixi. Es podria fer?

Segon problema: L'endogàmia biològica. S'anomena Efecte Fundador al fet de constituir una colònia a partir d'un nombre reduït de progenitors, cosa que originaria una debilitat genètica inherent a la colònia, que l'acompanyaria per sempre. Però tranquils, que hi ha alguns càlculs sobre la xifra mínima  necessària d'individus originals per a preservar la diversitat: John H. Moore, catedràtic d'antropologia de la Universitat de Florida, calculà que un mínim d'entre 75 i 90 individus inicials, adults joves, en idèntica proporció de sexes, instruïts per engendrar fills a les etapes finals de fertilitat de la dona, garantiria la viabilitat de la colònia durant almenys 2000 anys. Això pel que fa als humans, però... I els animals i plantes que haurien de garantir la seva alimentació? No acabarien sent víctimes del mateix estancament biològic, amb la qual cosa tota la cadena s'esfondraria?

Tercer problema: A El Nom de la Rosa, Jorge de Burgos ve a dir: Ens hem de dedicar a la preservació del saber, no a la innovació. El progrés no existeix. Suposem que et limites a mantenir la nau en funcionament, i ja està. N'hi hauria prou? A la llarga, no es veuria abocada la tripulació a un estancament tecnològic i intel·lectual? Actualment, alguns pedagogs parlen d'un altre efecte preocupant: l'Efecte Flynn. Segons diuen, per primera vegada en les darreres generacions el coeficient intel·lectual dels joves és inferior al dels seus pares. Les causes, segons ells, serien diverses però al punt de mira situarien els mòbils, les consoles, el Youtube i l'Insta. Bé, segurament estem davant la versió moderna del tradicional aquest jovent no serveix per a res! dels nostres pares i avis. Tot i això, no es pot descartar que, en una comunitat aïllada, aquest efecte s'accentués notablement si no s'imposés una cultura de constant millora i ampliació del saber. Segurament seria necessari intentar millorar la nau conforme aquesta anés avançant pel camí, ni que fos per a mantenir la ment activa. I no solament la nau, sinó la ciència en general. Ara bé, això es podria fer en la isolació absoluta de l'espai? Ajudaria a mantenir el nivell intel·lectual una constant comunicació amb la Terra?

Quart problema: L'avorriment, la desídia i la desmoralització. No tenim ni la més mínima idea del que passaria amb la psicologia d'una comunitat aïllada durant anys, dècades o segles al mig de l'espai, tancada en una bombolla. Ni idea. No hase falta desir nada más...

Així que, establertes aquestes breus premisses, us parlaré en entrades següents d'algunes de les novel·les que he llegit que tracten el tema de la nau generacional, a veure què us semblen. 

Personalment, la meva teoria és que o la nau és molt però que molt gran, o no caldria ni provar-ho. Però veig una alternativa viable: Enviar la tripulació hibernada i que desperti a destí. Això, si s'aconseguís, estalviaria gairebé tots els problemes, tot i que plantejaria la qüestió del manteniment de la nau durant el viatge. Donant per suposada la supervisió d'una intel·ligència artificial super avançada, caldria pensar també en algun tipus de màquines capaces de realitzar les tasques necessàries, inclòs el seu propi manteniment o renovació. Però aquí topem amb una de les qüestions abans esmentades: No sabem construïr màquines que durin segles. 

En tot cas, en parlarem.

Naus Generacionals 2 >>