CATALUNYA ÉS EUROPA, III

Guifré el Pilós

Vam veure com, amb el declivi carolingi, els comtats de tot l’Imperi de Carlemany acabaren convertits en propietats hereditàries de les famílies comtals, escapant així del control imperial i destruïnt l’autoritat central. També vam veure com els comtats més llunyans del nucli imperial (per exemple, els catalans) es trobaren literalment deixats de la mà de Déu i hagueren d’espavilar-se per sí sols davant les amenaces exteriors. Però cal tenir ben present que els primers comtes catalans sempre es consideraren súbdits de la casa carolíngia tot i que aquesta els ignorés i que mai cercaren l’independència, ans al contrari… De fet, se la van trobar!
El punt crucial s’esdevingué amb Guifré I, dit el Pilós (840-897). Son pare, el comte Sunifred d’Urgell, es veié embolicat en una revolta de nobles francs contra l’emperador Carles el Calb. Sunifred es declarà lleial a l’Imperi i morí en lluita, però finalment els nobles rebels foren derrotats. El fill de Sunifred, Guifré, veié recompensada la fidelitat de son pare amb l’atorgament dels comtats de Barcelona-Girona-Osona (que en el futur sempre aniràn junts). Més endavant controlaria també els comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent: Gairebé tota la Catalunya Vella, sempre per delagació dels emperadors carolingis. Però vet aquí que l’any 888 s’esdevé un moment crucial: Després de greus crisis que desgarren el que queda de l’Imperi, els nobles més poderosos decideixen arraconar la degradada dinastia carolíngia i atorguen la corona imperial al comte de París, Odó (o Eudes), el qual, en realitat, només controla la seva ciutat i poca cosa més. Guifré el Pilós no reconeix aquest usurpador, per que la seva família ha estat sempre fidel als carolingis, però com que Odó no pot venir a fer-lo canviar d’opinió, Guifré seguirà governant tranquil•lament durant la resta de la seva vida. Així, resultarà que quan Guifré morirà, combatent els musulmans, l’any 897… els seus fills heretaràn els comtats SENSE L’APROVACIÓ DE CAP EMPERADOR per que, segons ells, no n’hi ha. És així com els comtats catalans esdevenen independents de facto, en constituïr una unitat política amb els seus propis governants que no han de ser confirmats al càrrec per ningú. Però el més curiós del cas és que els successors de Guifré no se n’adonen de la situació i es segueixen considerant carolingis, fins al punt que quan l’any 898 Odó mor i es reinstaura un emperador carolingi (Carles III el Simple), el fill de Guifré el Pilós, Guifré Borrell, viatja a la cort imperial… i li jura fidelitat! Carles el recompensà confirmant (només hagués faltat!) tots els comtats controlats per la família comtal catalana, la qual es passarà els comtats de pares a fills durant 600 anys: Tots els comtes i reis catalans fins Martí I l’Humà seràn descendents directes per via masculina de Guifré el Pilós.
La independència definitiva arribarà l’any 987, quan el jove emperador Lluís V l’Indolent mor durant una partida de cacera. Només ha regnat un any i no té cap poder: El seu regne és merament teòric i el poder real el tenen els comtes escampats per tot el que un dia havia estat la part occidental de l’Imperi del gran Carlemany… del qual Lluís és el darrer descendent. Amb ell, doncs, s’extingí la dinastía carolíngia.
I qué va passar? Doncs el mateix que amb Odó un segle abans: Hug Capet, comte de París, aconsegueix el suport dels grans senyors i es corona rei de França, instaurant una dinastía que també durarà segles. Però Hug estarà en la mateixa situació precària que Odó: Tot i ser el rei, els seus autèntics dominis seràn només París i rodalies, i estarà envoltat de nobles més forts que ell, que l’obligaràn a ser molt i molt prudent per a conservar la corona. I com que els comtes catalans eren lleials als carolingis que s’havien extingit, i no van participar de l’elecció d’una nova dinastía, i el nou rei no podia venir a fer-los creure… doncs van esdevenir independents per sempre.
Però atenció, que la història, legalment, no s’acabà fins al segle XIII, quan Jaume I el Conqueridor signà el Tractat de Corbeil amb Lluís IX de França. En ell, Jaume renunciava a les aspiracions catalanes sobre el sud de França (que de tota manera havien quedat destruïdes a la batalla de Muret) i Lluís renunciava… als comtats catalans! Per que resulta que els francesos consideraven (i consideren) que França començava amb el regnat de Clodoveu al segle V (que ja és considerar), que Carlemany ja era francés, que els carolingis i els capets eren dinasties franceses amb continuïtat i que, per tant, tot el que havia estat l'Imperi Carolingi, comtats catalans inclosos, era legalment territori francès i tot el que era carolingi era capet.
Si en són, d'espavilats…

Els comtats catalans:

 

CATALUNYA ÉS EUROPA, II

El declivi Carolingi

Com vam veure al capítol anterior, la Catalunya Vella (que arribava fins a l’eix dels rius Llobregat-Cardener) s’incorporà a l’Imperi Franc a principis del s. IX com a zona fronterera de contenció (Marca) amb l’Al-Andalus i fou dividida en comtats comandats cada un d’ells per funcionaris imperials anomenats “comes”, paraula que derivaria en “comtes”. També vam dir que aquests comtes inicialment eren càrrecs temporals, una espècie de governadors que regien els comtats durant un temps abans de ser rellevats o traslladats a un altre comtat. Els primers successors de Carlemany van aconseguir mantenir viu, en les époques més fosques de l’Edat Mitjana, un Imperi enorme fins i tot pels paràmetres moderns, que abastava les actuals França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Holanda, gran part d’Itàlia i encara algunes zones de l’Europa Oriental, els Balcans i la Marca Hispànica. Però a la llarga, aquesta era una tasca sobrehumana. Sense comunicacions eficients, sense rutes comercials, sense capacitat recaptatòria, sense una població mínimament instruïda ja era impossible mantenir un Imperi, però les circumstàncies encara empitjoraren gràcies a les lluites internes i, sobre tot, a les invasions externes, encapçalades pels pobles nórdics: Els temibles víkings que, davant l’impotència de les autoritats carolingies, saquejaren a voluntat l’Imperi durant tot el segle IX, arribant fins i tot a la Mediterrània.
Pel que fa als problemes interns, el fill i successor de Carlemany (i conqueridor de Catalunya) Lluís el Pietòs es veié embolicat en una sèrie de guerres contra els seus propis fills, que desembocaren en sucessives particions, reunificacions i noves particions de l’Imperi, unes pràctiques que foren la tònica habitual dels regnats posteriors: Uns emperadors cada vegada més febles que es disputaven cada vegada uns territoris més petits i miserables. Amb la degradació progressiva de l’estructura administrativa de l’Imperi, les zones més allunyades del poder central hagueren de començar a espavilar-se per sí mateixes. Aquesta pérdua del control imperial va anar acompanyada d’una deriva del poder comtal cap a la concepció hereditària del càrrec: Inicialment, els comtes exigiren que els seus fills també ho fóssin. Els emperadors, conscients del perill, intentaren satisfer els comtes atorgant als seus fills comtats, però en altres parts de l’Imperi. Així, per exemple, el fill del comte de Barcelona esdevenia comte de Poitiers mentre que el Comtat de Pallars-Ribagorça era entregat al fill d’un senyor de la Provença. Això provocà l’aparició de la figura del vescomte: Un compte (que podia fins i tot controlar simultàniament diversos comtats a diverses zones de l’Imperi) vingut de lluny a una zona que, vista des d’Aquisgrà, devia ser concebuda com una espècie de far-west, decidia nomenar algú de la contrada com a representant seu i administrador del comtat. Un cop trobat el candidat ideal, el comte marxava de nou i no tornava mai més.
Però arribà el moment en que els emperadors ja no van poder impedir que els fills dels comtes succeïssin llurs pares al mateix comtat. En aquell moment, la concepció patrimonial del càrrec comtal ja no va tenir marxa enrere i l’autoritat central saltà pels aires deixant un mosaic de fragments dispersos per tot l’Imperi. Aquisgrà ja era un artifici: Un poder que no podia nomenar ni destituïr ningú.
Fou així com, progressivament, les famílies comtals catalanes s’apropiaren d’un territori que no era seu però que ningú els va discutir per que tant els habitants com els mateixos comtes es sentien abandonats a la seva sort pels llunyans carolingis i totalment indefensos davant les embestides musulmanes. Les peticions d’ajuda arribaven a una cort imperial que podia ser només de la part occidental de l’imperi i estava en guerra amb la part oriental, o estava amenaçada per un altre pretendent, o envaïda per nòrdics, o regida per un emperador incompetent (un d’ells ha passat a la història com a Carles el Ximple, això ho diu tot). O, simplement, els enviats catalans es trobaven uns funcionaris a qui no els importava res del que passés en un comtat que per ells era a l’altra punta de món o que, encara que els importés, no podien fer-hi res. Finalment, l’Imperi de Carlemany quedà absolutament desmantellat i el títol imperial totalment desacreditat. Només l’existència dels darrers membres de la dinastia Carolíngia mantenia viva una certa noció de que, no feia gaire temps, hi havia hagut algun tipus d’autoritat a l’Europa occidental.

Fragmentació i decadència de l'Imperi Carolingi:

 

CATALUNYA ÉS EUROPA, I

Els Carolingis

Si hi ha algú a la Península Ibèrica més europeu que els altres, aquests som els catalans:
L’any 711 els musulmans entren per l’Estret de Gibraltar i esborren del mapa els visigods. Cap al 720 ocupen el que actualment és Catalunya i arriben fins a Narbona. Més cautelosament, avancen cap al nord internant-se als dominis francs fins que l’any 732 són frenats a la batalla de Poitiers (mireu un mapa, és molt i molt amunt!) per Carles Martell, majordom (espécie de primer ministre) del rei franc merovingi de torn, uns reis que en realitat no pintaven res des de feia temps. El fill de Carles Martell, Pipí el Breu (dit així per que era baixet, però molt llest) acabà per apartar el darrer rei merovingi, assumint ell la corona i instaurant una nova dinastia, la Carolíngia (dita així per “Carles” Martell). El fill de Pipí també es déia Carles i, pels seus fets, passà a la història com a Carles el Gran, en llatí “Carolus Magnus”: Carlemany.
Cap al 777 Carlemany inicia una expansió cap al sud amb l’objectiu de crear una sèrie de territoris (o “marques”) que servíssin de tap per a protegir l’europa central de l’espanya musulmana (el mateix farà a l’Oest i al Nord (Dinamarca = Dennmark, “Marca Danesa”). Dos cossos d’exèrcit travessen els pirineus: Un, amb Carlemany al capdavant, conquereix Pamplona i assetja Saragossa, que no és capturada, obligant els francs a retirar-se i establir la frontera més al nord. De tornada, els bascos ataquen i destrueixen la rereguarda de l’exèrcit de Carlemany al pas de Roncesvalles. L’altre exèrcit és conduït pel fill de Carlemany, Lluís el Pietós, que expulsa els musulmans de la Septimània (el sud de l’actual França) i entra a Catalunya, ocupant Girona l’any 785 i establint la frontera al riu Tordera. L’any 800 torna Lluís a Catalunya i conquereix Barcelona, arribant per un moment fins a Tortosa i establint al final la frontera al Llobregat. Aquesta frontera serà més o menys definitiva, tot i els posteriors contraatacs musulmans (les ràtzies d’Al-Mansur) que aconseguiràn reconquerir temporalment Barcelona. Quedà així establerta la Marca Hispànica, que fou estructurada en comptats, al capdavant dels quals Carlemany, ja coronat emperador, instaurà uns funcionaris anomenats “comes” (paraula que derivarà en “comtes”) responsables davant d’ell, uns càrrecs en origen civils totalment temporals, exercits tant per gent d’aquí com enviats des d’Aquisgrà, la capital imperial. Així, els catalans vam ser en orígen súbdits lleials del primer imperi europeu que s’instaurava des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, tres segles abans.
En el proper capítol veurem com es van independitzar (sense voler-ho) els comtats catalans de l’Imperi Carolingi.

L'Imperi Carolingi en época de Carlemany: