THE DARK HÄNDEL X: Scipione (1726)

Al mateix temps que Bach creava a Leipzig els seus celestials cicles de cantates, a Londres Händel assolia el seu primer zenit operístic dins la Royal Academy amb les tres òperes que seguiren l'obscur Flavio: Foren Giulio Cesare, Tamerlano i Rodelinda, estrenades entre 1724 i 1725. Les tres es compten entre les més populars del compositor, així que en aquesta sèrie les ometré, així com el pasticcio Elpidia, estrenat entre Tamerlano i Rodelinda la música del qual, tot i ser compilada per Händel, no és seva sinó majoritàriament del meu també estimat Leonardo Vinci.

Basti dir que aquesta tríada dirimí en favor de Händel qualsevol rivalitat que hagués sorgit entre els compositors de la Royal Academy la qual, almenys en l'aspecte artístic, travessà la seva època més gloriosa.

Però res, i encara més la brillantor, és eterna i la foscor (vista des dels nostres dies) retornà l'any 1726 amb Scipione, de la qual només destacaré dues àries que, això sí, considero força rellevants. 

En aquell moment, tot i l'innegable èxit artístic, la deriva econòmica de la Royal Academy ja apuntava al desastre. Les previsions inicials, inconscientment optimistes, es revelaven ara amb tota la seva cruesa: No hi havia manera d'equilibrar els desorbitats salaris, sobretot dels cantants, però també dels músics. Per no parlar dels extravagants decorats i l'encara més extravagant vestuari, forçat a ser innovador a cada nova estrena. Senzillament l'òpera, com passa avui dia, no és rendible sense subvencions o patronatges.

Però en quant a extravagància, ningú guanyava els dirigents de la companyia: Enmig d'aquest panorama, no van tenir cap més idea que portar a Londres un nou fitxatge, més car que qualsevol altre: La mezzosoprano Faustina Bordoni, la única cantant que es podia comparar amb Cuzzoni i que, més tard, esdevindria esposa de Johann Adolph Hasse amb el qual, diuen, visitava Bach quan passaven per Leipzig (esdevenint, de ser certa la història, una de les poques persones que tractà en vida els dos colossos barrocs).

Més enllà de l'aspecte econòmic, reunir en un mateix escenari les dues prime donne estrella del panorama europeu era poc menys que un salt al buit de conseqüències imprevisibles. O més aviat al contrari, la rivalitat i el conflicte estaven assegurats...

En tot cas, en aquell moment l'expectació va ser enorme i la Royal Academy va aprofitar per a demanar als accionistes una aportació extraordinària pocs dies després de l'estrena d'Scipione, el 12 de març. Podríem pensar que aquesta òpera va passar com un tràmit en espera de Bordoni, la qual no debutaria fins dos mesos més tard. Però Scipione es representà 13 nits (només una menys que Giulio Cesare o Rodelinda en la seva prèmiere), i la marxa que segueix a l'obertura fou adoptada pels Grenadier Guards. Ja és més que moltes altres de les òperes que passaran per aquí...

Així doncs, acabo amb Scipione recordant dues de les joies que, al meu modest parer, conté: Primer, una preciosa ària d'aquelles bucòliques amb boscos, fonts i ocellets:

I aquesta altra, d'aquelles de temporal:

THE DARK HÄNDEL IX: Flavio (1723)

A la poc lluïda Floridante la va seguir una altra de les òperes resplendents de Händel, Ottone, en la qual va debutar una nova estrella: Aquella Francesca Cuzonni a qui, diu la llegenda, Händel amenaçà amb defenestrar si es negava a cantar l'ària Falsa imagine. Amb l'equip ja al complet, Ottone fou un èxit aclaparador i la febre operística arribà al seu zenit. Ariosti i Bononcini estrenaren les seves corresponents grans òperes heroiques (Coriolano i Erminia) i tocava de nou el torn a Händel. Però sorprenentment, la seva nova òpera va ser una partitura més aviat modesta i amb cert to irònic, una quasi-paròdia d'aquest gènere: Es tractava de Flavio, l'òpera obscura que us porto avui. Fou estrenada el 14 de maig de 1723 al Haymarket i va tenir 8 representacions aquella temporada. No són moltes, la veritat. Només una vegada fou rescatada per Händel, l'any 1732. Representada 4 nits, caigué a les tenebres fins l'any 1967.

Això sí, tot i ser relativament breu i gens espectacular, Flavio és una de les poques òperes de Händel amb rols per a totes les tessitures vocals de l'època. Semblaria com si, veient el públic ja massa farcit d'èpica, el compositor l'hagués volgut seduir desplegant al màxim l'extraordinari ventall vocal de que disposava.

S'explica l'anècdota que, durant un dels assajos, Händel ornamentà tant una ària que el cantant amenaçà amb saltar sobre el clavecí. Händel esclatà a riure, dient: "Així, deixeu que ho anunciem. Segur que vindrà més gent a veure-us saltar, que a escoltar-vos cantar".

En quant a la música, Flavio és una òpera que sorprèn per la seva qualitat i cert punt de malícia o, directament, mala bava. Realment, de les recòndites obres que passaran per aquí és una de les que, al meu parer, conté més passatges rescatables, inclosa alguna breu però sensacional simfonia que, vés per on, acabaria convertida en ària molts anys després a Arianna in Creta. L'enregistrament que tinc jo és el d'Harmonia Mundi, dirigit per Jakobs i on destaca l'actuació vocal del baix Ulrich Meßthaler (Lotario), molt divertida. Això sí, l'edició és molt molesta, ja que les pistes són separades per escenes i no pas per moviments, amb la qual cosa per a escoltar les àries has de passar primer pels recitatius. Un pal.

Es fa difícil triar 3 àries destacables, per que ja us dic que n'hi ha unes quantes, en aquest Flavio. 

La primera que rescato és aquesta Amante Stravagante, molt xula i amb la que Cuzzoni devia deixar tothom aclaparat.

Aquesta, per la mala llet continguda i les inflexions traïdores de Messtahler.

Una altra amb aquesta mala llet continguda que emana Flavio.

Avui, quatre. I encara me'n deixo algunes. Realment, Flavio és una gran oblidada...

THE DARK HÄNDEL VII: Muzio Scevola (1721)

No parlaré de Radamisto per que en aquesta sèrie em dedico a les òperes fosques de Händel i aquesta no ho és, ni de bon tros. A més de ser una de les millors òperes del compositor, segurament sigui la musicalment més intensa i passional. Basti saber que la seva estrena va ser un èxit rotund que es perllongà la segona temporada de la Royal Academy, en ser reestrenada ja amb el castrat Senesino al rol principal, a més de Durastanti i Boschi. La bogeria operística del moment va ser tal, que si en un assaig algun dels cantants superava la seva tessitura habitual, les accions de la companyia s'enfilaven a la borsa.

Llavors, a mitjans d'abril de 1721, va ser estrenada una nova òpera. No sabem si es va tractar d'una mena de concurs, o si es buscava aprofitar al màxim aquesta onada, o la simple pressió d'oferir novetats de manera constant, però algú va tenir la brillant idea de que la nova òpera fos escrita... per tres compositors alhora, un acte cadascú!

I així va néixer Muzio Scevola, una de les partitures més singulars de la història de l'òpera, ja que el primer acte és obra de Filippo Amadei (el primer violoncel·lista de l'orquestra!), el segon acte de Bononcini (aquest almenys era compositor) i el tercer... sí senyors, de Händel, que no sé com es va prestar a això. En tot cas, segons el cortesà De Fabrice, "Händel s'imposà fàcilment als altres dos" en les 10 representacions que va tenir la cosa. Felicitats.

Doncs del tercer acte del Muzio Scevola, amics meus, jo no salvo res. I serà la única òpera (si se'n pot dir així) de Händel amb tal dubtós honor. Amb una pistola al pit potser diria el cor final, força elaborat, però ja està. I de la següent òpera, en salvaré una de miracle. Ja en parlarem.
En tot cas, a més de la infàmia artística inherent, Muzio Scevola va tenir una altre efecte perniciós: Sembrar la llavor, més entre el públic que no pas entre els artistes, d'una suposada rivalitat entre Händel i Bononcini a l'estil de la que 50 anys més tard es viuria a París entre el partidaris de Gluck i els de Piccini. D'aquesta controvèrsia també en parlarem en entrades successives.

Per si algú hi està interessat, aquí podeu sentir aquest tercer acte de Muzio Scevola. Salut!

THE DARK HÄNDEL VI: La Royal Academy

Abans de seguir desenterrant òperes händelianes, crec oportú exposar breument la situació que es va viure en un moment crucial en la vida del compositor. Sense aquests fets, és una incògnita saber quin camí hauria pres l'obra futura de Händel, almenys en l'aspecte operístic.

L'any 1719 un grup de nobles anglesos, amb suport reial, decidí muntar una companyia estable d'òpera a Londres. Tot i anomenar-la Royal Academy, aquesta no era una acadèmia a l'estil de la de París, autèntic organisme estatal que regulava a la manera francesa (és a dir, amb mà de ferro) com havia de ser la representació escènica, tant d'òpera com de ballet. La londinenca era una simple empresa privada, que esperava finançar-se mitjançant accionistes, abonats i públic en general, a més de subscriptors a la publicació de les òperes que en el futur haurien de venir.

Per a nodrir-se d'aquestes obres originals, van embarcar Händel al projecte, mig com a empleat i mig com a accionista. Una mica com passa al Barça, tots els directius i càrrecs (excepte l'empresari Heidegger) eren aficionats o voluntaris altruistes. Les previsions financeres del projecte van ser a totes llums esbojarradament optimistes. La Royal Academy es va veure sobredimensionada per una febre operística italianitzant que en aquell moment es va apoderar del públic londinenc. Seguint amb el símil futbolístic, Händel va ser enviat al continent (concretament a Hamburg i a Dresden) a fitxar els millors cantants del moment, al preu que calgués. Alguns van trigar més i altres menys, però finalment a les seves ordres es van reunir Senesino, Durastanti, Boschi, Cuzzoni i Bordoni, les grans estrelles del panorama operístic mundial. I, per a que no tota la feina creativa recaigués en Händel, arribaren també compositors: Primer Giovanni Bononcini i, més tard, Attilio Ariosti.

Què podia sortir malament?

La companyia obrí portes el 2 d'abril de 1720 amb Numitore, de Giovanni Porta, cantada per un casting provisional, en espera de l'arribada dels fitxatges estrangers. La primera òpera de Händel es va endarrerir per tal que el rei en persona pogués assistir a l'estrena: Va ser Radamisto, el 27 d'abril.

I amb ella, la primera òpera de Händel des d'Amadigi cinc anys abans, l'eufòria s'apoderà de Londres.

THE DARK HÄNDEL VIII: Floridante (1721)

Avui seré més pesat que de costum per que l'obra que rescataré em permet fer una mica d'autobiografia i explicar, als més joves del grup (ha, ha, ha...!), com era el nostre món fa unes tres dècades.

La segona òpera de Händel per a la Royal Academy, exceptuant allò del Muzio Scevola, va ser Floridante, una obra estrenada el desembre de 1721 que si bé el títol mola bastant, la música, almenys a un servidor, no gaire. De fet, aquesta òpera va representar per a mi una gran decepció quan, fa molts anys, finalment la vaig poder adquirir. En aquells temps, sense internet, Amazon ni res que s'hi assemblés, accedir a aquestes produccions era realment complicat. Recordo que, almenys jo, havia de baixar a Barcelona per a trobar-les, a Discos Castelló del carrer Tallers o, més tard, a la Virgin de Passeig de Gràcia. Allà vaig anar conformant la meva discoteca händeliana (i la bachiana també) a base de deixar-hi temps i (molts) diners. Les poques òperes de Händel disponibles no eren precisament barates (i les cantates de Bach de la Teldec ja ni t'explico). Amb el pressupost d'un adolescent, vaig començar per les més econòmiques. I allà es quedava sempre Floridante, que només estava editada per Hungaroton i valia un disbarat, crec que 8000 de les antigues pessetes, el doble que la resta. Finalment, després d'uns quants anys, vaig fer el pas. Quina decepció no em vaig endur tant amb la música com amb l'enregistrament! És pèssim, gravat com en directe i a més mal editat, amb les pistes mal separades. Un caríssim desastre, vaja...

Està clar que el meu gust no s'assembla gens al del públic londinenc de l'època, ja que Floridante va ser un notable èxit, però més per qüestions polítiques que musicals: L'argument presentava un príncep hereu destronat que finalment assolia la corona, i el públic hi va veure una al·lusió al príncep de Gal·les, a qui la partitura, per acabar-ho d'arrodonir, anava dedicada. Va assolir 15 representacions aquella temporada i va ser reposada en anys successius.

Tot i criticar-ne l'obertura (que jo veig molt semblant a la de Partenope) per basar-se en un tema "agitat i desagradable", Burney destaca per sobre de tot les àries lentes d'aquesta òpera, que al seu parer eren "superiors en tots els sentits a les de Bononcini". Doncs a mi, de tota la partitura només hi ha una ària que em sembli destacable, i no és de les lentes.

La meva versió d'Hungaroton no l'he trobat enlloc, la única disponible és aquesta molt més recent d'Alan Curtis, fet que ja és prou indicatiu de la poca transcendència d'aquesta òpera, en la meva modesta opinió, de les pitjors i més obscures de Händel.

Però tranquils, que ara la cosa millorarà...

THE DARK HÄNDEL IV: Silla (1713)

Seguim destapant les meravelles que hi ha enterrades a les òperes més desconegudes de Händel, en una sèrie que potser millor la fem cronològica, i així podrem anar situant les òperes obscures enmig de les òperes més populars avui en dia.

Si Teseo va ser l'òpera maleïda del geni de Halle, la següent potser sigui la més estranya: Lucio Cornelio Silla, una partitura realment desconeguda fins fa pocs anys la qual, en aparença, mai fou representada en públic. Efectivament, la idea tradicional és que aquesta òpera (no tan breu com en moltes fonts s'afirma), escrita l'any 1713, només va ser interpretada el 2 de juny d'aquell any davant una reduïda audiència a la Burlington House (on sembla ser residia el compositor en aquells moments). Investigacions recents però, apunten a una representació alternativa, potser també restringida, al Queen's Theatre. Va ser aquell un any cabdal en la vida de Händel, abocat en la composició de Te Deums, Odes i altres obres "oficials" que li valguessin el reconeixement de la cort britànica a més de l'estima del públic londinenc, tot amb la perspectiva d'establir-se definitivament a les illes (recordem que, oficialment, Händel encara estava al servei de l'Elector de Hannover, aviat rei Jordi I de Gran Bretanya).

Part de la música de Silla (tot i que menys del que habitualment es diu), va ser reciclada a l'òpera següent, Amadigi, cosa que reforça la idea que el gran públic no havia tingut ocasió de conèixer-la. De fet, Silla era ella mateixa una partitura parcialment reciclada, almenys temàticament: La notable obertura, per exemple, prové en part de La Resurrezione.

Malgrat tenir la impressió que a una òpera tan intimista li mancaria brillantor, la següent ària demostra que no és així.

Una altra bella ària totalment rescatable:

I una tercera, preciosa.

THE DARK HÄNDEL V: Amadigi (1715)

Händel es va passar el 1714 escrivint música d'estat, entre ella algun Te Deum per a celebrar aquell Tractat d'Utercht que tan nefast va ser i ha estat per a nosaltres. El principal motiu d'aquesta dedicació era que el seu anterior amo, l'Elector de Hannover, havia esdevingut rei d'Anglaterra. La seva parcel·la operística es limità a una reposició de Rinaldo, que restà en cartell des de finals d'aquell any fins al febrer de 1715. Fou tres mesos després, el 25 de maig, quan estrenà una nova òpera: Amadigi, com Teseo de nou basada en un llibret original francès tot i l'origen ibèric del cavaller Amadís de Gaula, que per cert a la ficció era gal·lès. Si hem de creure les fonts, Amadigi fou un èxit notable, tot i contenir alguns fragments reciclats de l'òpera anterior, Silla. Sembla ser que, a part de la música, l'escenografia va ser un gran atractiu, incloent una font "practicable" dalt de l'escenari. Va tenir 6 representacions aquell any, i va ser reposada diverses vegades els anys següents, tot i que a partir de 1720 gairebé fou oblidada.

Podem considerar Amadigi la darrera òpera jovenívola de Händel, la última representada de manera esporàdica i aïllada. Després de 5 òperes estrenades a Anglaterra, el compositor sembla que ja tenia una idea clara del que es podia aconseguir a Londres i de com podia seduir el seu públic. Però calia aturar-se i contemplar bé el panorama abans de fer el següent gran pas: Vindran ara 5 llargs anys de sequera operística, però el retorn serà per la porta gran, en el marc de la Royal Academy.

Tot i el seu argument potser massa intricat, la música d'Amadigi té moments realment notables i força originals, talment aquesta ària:

Aquí una gran ària de bravura:

I aquesta, que quan comença sembla una altra cosa, més aviat salomònica...

THE DARK HÄNDEL III: Teseo (1713)

La següent òpera de Händel que rescato de l'oblit és Teseo, la seva tercera òpera britànica, la qual m'atreviria a qualificar sense embuts com la seva òpera maleïda.

Estrenada a principis de 1713, va seguir en només 2 mesos la fallida Il Pastor Fido. El llibret conserva els 5 actes de l'original francès, cosa que no recordo de cap altra òpera de Händel i la converteixen en una de les seves obres més extenses.

Fugint de la faula pastoral anterior, amb Teseo sembla que Il Caro Sassone intentava repetir la formula Rinaldo: Una posada en escena espectacular, amb herois, monstres, donzelles i màgia. La música però, tot i intentar-ho i haver estat escrita ex novo, no arriba ni de bon tros al nivell de la de Rinaldo. La millor manera que he trobat de descriure aquesta òpera és que li falta ànima. A tot això cal sumar-hi la infinitud de problemes que sorgiren durant la producció: Des de discussions amb els cantants fins a avaries de la maquinària escènica, passant per la fugida del promotor amb tota la recaptació de les dues primeres nits (la qual cosa, no obstant, propicià l'entrada de Heidegger, empresari que esdevingué el principal promotor operístic londinenc durant tres dècades). Mireu si devia quedar cremat el pobre Händel, que Teseo és una de les poques òperes que mai més va reestrenar tot i que, si hem de fer cas dels testimonis, la producció al final fou força exitosa i assolí 14 representacions (comptant la darrera, a benefici de Händel), només una menys que Rinaldo l'any de la seva estrena.

Malgrat tots els problemes, a Teseo Händel creà un dels seus millors personatges (Medea), els recitatius de la qual, segons Burney, eren magistralment acompanyats pel compositor des del clavecí. 

Segurament l'ària estrella de Medea sigui aquesta Morirò, ma vendicata, que us proposo interpretada per una Della Jones que en aquest enregistrament se surt.

Aquesta deliciosa ària devia ser un dels moments de Händel al clavecí.

I un dels primers exemples d'ària-duel amb oboè solista:

THE DARK HÄNDEL II: Il Pastor Fido (1712)

La següent òpera obscura de Händel que vull portar aquí és Il Pastor Fido, la segona òpera que estrenà a Anglaterra, un any després del gran impacte de Rinaldo el 1711. Aquesta segona incursió però, va ser un fiasco estrepitós. Un document contemporani informa que l'òpera no va agradar per ser massa breu, amb un vestuari reutilitzat i uns decorats monòtons. Sembla més plausible pensar que una trama pastoral no era el que s'esperava el públic londinenc després de l'espectacularitat i extravagància del Rinaldo. Tot i això, Händel mai va acabar d'enterrar una partitura que va intentar reviure, àmpliament reformada, en vàries ocasions, alguna tan tardana com 1734, on assolí 13 representacions, tot un rècord en aquell moment (Arianna in Creta, molt superior i estrenada uns mesos abans, en va fer 14).

Tot i que la meva versió és la d'Hungaroton (la única que hi va haver durant molts anys), aquesta versió de Fagioli d'una de les poques àries destacables de l'òpera és magnífica.

THE DARK HÄNDEL I: Rodrigo (1707)

Inicio en una sèrie dedicada a les òperes més obscures de Händel, recuperant algunes de les joies que, fins i tot en elles, va amagar Il Caro Sassone.

Comencem la immersió a les profunditats operístiques händelianes amb la seva segona òpera conservada (tot i que incompleta) i la primera italiana: Rodrigo. Estrenada a Florència l'any 1707, és una de les produccions més fosques del compositor, de la qual se'n desconeix l'origen, els intèrprets i gairebé l'indret on fou representada. Actualment la investigació es decanta per una funció pública al Teatro Dal Cocomero (avui Nicolini) en contres d'una de privada al Palazzo Pitti, com es suposava tradicionalment. Sigui com sigui, sabem que Händel rebé com a gratificació 100 cequís i una vaixella de porcellana (o de plata).

Conservem l'esperança que en el Rodrigo hagin perviscut reciclades algunes peces de les tres òperes anteriors perdudes: Nero, Florindo i Dafne. Un indici en aquesta direcció són els moviments provinents d'Almira, talment els primers compassos de l'obertura, o l'ària Pugneran con noi le stelle, també reutilitzada al Rinaldo, un autèntic (però meravellós) pasticcio de música reciclada.

En quant a l'argument, Rodrigo esdevé la típica òpera sense cap rigor històric, ja que ens pinta com a vencedor el darrer rei visigot, Don Rodrigo, el qual fou en realitat escombrat pels àrabs a la batalla de Guadalete. 

Però si de flipar-se es tractava, res millor que aquesta imponent ària, una de les que rescato d'aquesta obscura òpera. Noti´s el parentiu de la fanfàrria amb el cor Di timpani e trombe d'Agrippina.

La segona que rescato del Rodrigo, amb l'oboè imitant la trompeta, recurs que trobarem en altres moments de la producció futura de Händel:

La tercera. La veritat és que, revisant aquesta Rodrigo, estic veient que hi ha moltes àries destacables, algunes directament emparentades amb àries d'obres posteriors, sobretot d'Agrippina, de la qual Rodrigo podria considerar-se una mena d'assaig general...