THE DARK HÄNDEL XXVII: Arminio (1737)

Després d'Alcina tornem a caure en un reguitzell d'òperes obscures de Händel, que s'inicia amb Atalanta i arriba fins la seva darrera òpera, de les quals només Serse considero prou coneguda avui en dia per a no aparèixer en aquesta sèrie, així que encara tenim feina... 

Tot i no tenir literàriament cap relació, hi ha qui veu en les tres òperes estrenades successivament l'any 1737 (Arminio, Giustino i Berenice) una mena de tríptic a l'estil de Giulio Cesare, Tamerlano i Rodelinda, el primer cim operístic händelià. Podria ser. En tot cas, l'esforç d'aquella temporada operística, que Händel farcí de representacions per tal de competir amb l'Òpera de la Noblesa, acabà afectant la seva salut, com veurem més endavant.

Avui li toca el torn a Arminio, una partitura escrita en tres setmanes i estrenada a Covent Garden el 12 de gener de 1737. De fet, la següent òpera de Händel després d'Atalanta havia de ser Giustino, però per algun motiu aquesta darrera fou aparcada i a corre-cuita s'enllestí primer Arminio. Com podem suposar per la pressa amb que fou composta, la cosa no va anar gens bé: Fou retirada amb només 6 representacions i fou oblidada fins l'any 1935.

Doncs resulta que musicalment Arminio és una passada, tot i que, literàriament, el text és dels més mediocres mai  utilitzats pel saxó, que aquí va haver de fer mans i mànigues per a compensar la lírica amb la seva música. L'argument és una fantasiosa recreació de la victòria del cabdill germànic Armini sobre les legions romanes de Publi Quintili Var, que culminà a la batalla del Bosc de Teutoburg l'any 9 d.C. Aquell dia Roma perdé tres legions de cop, a més de mitja Germània, i deixà el gran August cridant desesperat pel Palatí "Varus, Varus, torna'm les meves legions!"

Així que, si bé no estem davant una obra mestra operística, sí que podem gaudir d'una bona col·lecció d'àries súper xules i d'aquelles que molen, fins i tot alguna de realment espectacular. Penso en  Quella fiamma, un autèntic duel entre oboè i cantant, Fatto scorta al sentier, d'una energia absolutament imparable o l'extraordinària Il sangue al cor favela, que es va accelerant fins acabar en la desesperació més absoluta i sublim. Però no només són tres o quatre àries, sinó moltes més: Si cadro ma sorgera, Posso morir ma vivere, Non deve Roman petto, Scagliam amore e sangue, Sento il cor per ogni lato...

Ara me n'adono que segurament sigui aquesta l'òpera obscura del Caro Sassone on trobo més pàgines remarcables! Ho demostra el fet que realment m'està costant escollir només 4 exemples i deixar fora la resta... i que la tinc 2 vegades, les dues en la versió d'Alan Curtis per que una ja la tenia i l'altra me la van regalar.

Som-hi doncs, amb aquesta joia desconeguda. Començo amb la que considero la gran ària d'aquesta òpera i un dels duels més elaborats de Händel entre instrument i veu humana:

Aquesta altra et posa les piles que no vegis. Ideal per a llevar-se i anar a la feina. Ni Don't stop me now ni hòsties.

Aquesta, ben arrauxada, té una de les seccions centrals més xules de Händel:

I tanco Arminio (quina llàstima!) amb aquesta meravella. Brutal i original, un dels moments més intensos de la producció del Caro Sassone tot i el llibret, gairebé infantil.

THE DARK HÄNDEL XXVI: Atalanta (1736)

La temporada 1735-36 veié l'estrena de dues obres mestres que, juntament amb Orlando, completarien la segona tríada operística capital de Händel: Ariodante i Alcina, partitures tan enlluernadores i actualment difoses que s'escapen d'aquesta sèrie dedicada a les òperes més obscures del saxó. Aquestes darreres estrenes s'havien produït ja al teatre de Covent Garden, car a mitjans de 1734 havia caducat el contracte de Händel amb l'empresari Heidegger, que ara cedí el King's Theatre a l'Òpera de la Noblesa. Covent Garden era més petit que el King's però més nou, amb un escenari perllongat que, devia observar Händel, s'aprestava a la representació tant d'òperes com d'oratoris. Però de moment, Händel semblava tenir totes les de perdre, comptant que la companyia rival primer li havia pres els cantants, després el teatre i ara, com a cirereta del pastís, comptava a les seves files amb l'estrella més rutilant del panorama operístic mundial: El castrat Carlo Broschi, Farinelli, que debutà el 29 d'octubre amb Artaserse, un pasticcio amb música de Hasse (qui es negà a ser-hi per respecte a Händel) i del germà del castrat, Riccardo. La commoció fou brutal, segons els documents conservats. 

El nostre compositor i ara empresari, seguint la premissa que la seva estrella era ell mateix, competí amb tot això afegint substància a les seves funcions: A més d'òpera italiana d'un nivell musical estratosfèric, si t'abonaves a ell tindries oratoris en llengua anglesa i concerts instrumentals, sobretot per a orgue, interpretats pel propi Händel qui, sense cap dubte, devia ser un autèntic espectacle quan es posava al teclat, solament superat a nivell mundial per un paio que treballava en una església de Leipzig. Tots aquests concerts van ser després publicats, conformant el corpus principal de la música instrumental del saxó, i devien convertir les funcions händelianes en realment maratonianes.

L'any 1736 arrencà amb l'estrena d'Alexander's Feast, adobat amb una cantata italiana i 3 concerts que devien fer la revetlla eterna. Seguiren les reposicions d'Acis & Galathea, Esther i Ariodante (tres en anglès i només una en italià, dada a tenir en compte). A l'abril es produí un fet important, el casament del Príncep de Gal·les, mitjançant el qual sembla que el noi es volgué reconciliar amb el seu pare. La música de Händel hi va tenir una forta presència, així que aparentment es donava per acabada l'hostilitat envers ell dels sectors afins al príncep. Amb aquest canvi de marea, el 12 de maig Händel estrenà nova òpera: Atalanta, una faula pastoral ambientada a l'Arcàdia feliç pensada per agradar la parella de nuvis reial i amb una posada en escena espectacular, focs artificials a l'escenari inclosos. Atalanta veié el debut de Gioacchino Conti, un nou castrat que Händel havia portat des d'Itàlia i per al qual compongué en un estil més "modern", que segons Burney semblava actual l'any 1789. Tot i que s'esmenta un gran aplaudiment a Händel en iniciar la primera funció, no fou aquesta un gran èxit tot i que, si l'objectiu era agradar als prínceps, sembla que es va aconseguir, car aquests demanaren tornar a programar l'òpera la temporada següent. En total Atalanta assolí aquell any 8 representacions i facilità enormement que la posició del Caro Sassone a l'statu quo britànic fos a partir d'aquell moment molt més segura. I li convenia realment que així fos, ja que eren a punt de començar els seus problemes de salut...

Atalanta no és ni de bon tros una de les millors òperes de Händel. Que jo sàpiga, només hi ha dos enregistrament, els dos a càrrec de Nicholas Mc Gegan i un d'ells en directe (jo tinc el d'Hungaroton). La meva peça preferida és una de les àries per a Conti que Burney trobava tan modernes:

Una altra, amb un punt d'aquella rauxa típica de les serenates de noces:

I una d'aquelles poderoses de baix: