12 d’octubre del 2024

THE DARK HÄNDEL XXVIII: Giustino (1737)

Händel intentà oblidar ràpidament el fracàs d'Arminio el gener de 1737 presentant Giustino tot just un mes després, amb una efímera reposició de Partenope pel mig. Pujava així a l'escena del Covent Garden el 16 de febrer la darrera òpera fantàstica del saxó, en la qual havia dipositat gran part de les esperances d'aquella temporada. El llibret, que ja havia estat adaptat per Vivaldi l'any 1724, era una barreja de conspiracions bizantines amb éssers sobrenaturals, incloent-hi princeses sacrificades a monstres marins. Només hi faltaven cavalls voladors i el cap de Medusa. La premsa satírica se'n va fotre tant d'aquests monstres i princeses que Händel mai més va tornar repetir la fórmula. Musicalment, això sí, i fidel a la seva estratègia per a competir amb la companyia rival, bastí una partitura fastuosa i magistral, a l'estil d'Arianna in Creta que, com en aquell cas, només aconseguí un èxit moderat (9 representacions) i passà a l'oblit poc temps després. I torna a ser una veritable llàstima, per que Giustino, si deixem de banda l'absurditat de la trama, es pot considerar perfectament una obra mestra per l'audàcia i la inventiva musicals que el compositor hi posà en joc, només a l'abast d'aquell qui posseeix un domini absolut de la partitura.
Ja l'inici de l'òpera és màgia pura, amb un oníric descens de la Fortuna enmig del somni del (futur) heroi. La trompeta protagonitza moments estel·lars d'una exigència extrema, tals com la nota sostinguda durant compassos inacabables de All'armi o Guerrieri, a l'estil del que després faria al Joshua. I menció apart mereixen les àries amb oboè obbligato encapçalades per Quel Torrente, que foren interpretades pel gran Giuseppe Sammartini, professor de música del Príncep de Gal·les des del 1736. L'òpera és farcida de moments destacables que la converteixen en una autèntica meravella. Tot i això, Giustino no fou ressuscitada fins l'any 1963 a Abingdon i, que jo conegui, només ha estat editada per Harmonia Mundi amb direcció de McGeagan l'any 1994.

Simultàniament a les representacions de Giustino, el nostre Caro Sassone completava la tercera òpera de la temporada (Berenice), reescrivia un oratori de joventut (Il Triomfo) i saturava la temporada amb funcions gairebé diàries, tant d'òperes com d'oratoris. En els primers quatre mesos de 1737 passaren pel Covent Garden Arminio, Partenope, Giustino, Il Parnasso, Alexander`s Feast, Il Trionfo i Esther. Tots ells, a més, farcits amb concerts instrumentals i d'orgue interpretats pel propi Händel que, algunes vegades, fins i tot havia de repetir a petició del públic o de la família reial.

Era massa per a un Händel de 52 anys. El 13 d'abril el pobre home va patir un col·lapse que, segons informà la premsa, el deixà amb la mà dreta paralitzada. Un infart coronari o cerebral? Possiblement. En tot cas, sembla que els tractaments mèdics que se li aplicaren van sortir efecte (indici que la medicina avançava igual com les altres ciències al Segle de les Llums) i el nostre amic, tot i ocasionals recaigudes, va poder seguir un grapat d'anys més regalant música a la posteritat i, de passada, veure com l'Òpera de la Noblesa no podia seguir el seu ritme i tancava portes al final d'aquella temporada. 

Un extenuat Händel finalment havia derrotat els seus adversaris, però a un preu potser massa elevat: No tan sols havia perdut la salut sinó que la pròpia òpera italiana semblava perduda. Si ni tan sols el gran Farinelli havia estat capaç de fer rendible aquest espectacle, quin futur podia esperar el més gran operista de Londres?

Ho sabrem en entrades successives. Ara comencem a destacar algunes meravelles d'aquesta òpera, tals com el màgic descens de Fortuna sobre el somni de Giustino:



Una espectacular part de trompeta, amb atenció a la brutal nota eterna amb cadència final que posa a prova com poques els pulmons del trompetista, si no és que s'ho maneguen entre dos:




Una d'aquelles àries imponents per a oboè solista, que amb Sammartini devien ser una meravella:



Una última, elegant i suggerent, tot i que n'hi hauria moltes més. Gran òpera, d'aquelles xules de veritat!