La tercera òpera de 1737 va ser Berenice, regina d'Egitto, estrenada al Covent Garden el 18 de maig i retirada set dies després amb només tres representacions, a les quals s'afegiria una quarta el 15 de juny. Esdevenia així el pitjor fracàs operístic de tota la carrera de Händel, superant per una funció el Serse, que en tindrà cinc, i no seria representada de nou fins l'any 1985. Això sí, més que a la qualitat musical, sembla que aquest fracàs el podem atribuir sobretot a l'ambient de fi de cicle operístic que es vivia en aquell moment a Londres: El pobre Händel va estar reclòs a casa, convalescent de seu recent problema de salut, mentre que ja era de domini públic que la companyia rival, malgrat Farinelli... se n'anava en orris.
Berenice fou la tercera (i darrera) òpera egípcia del compositor, rere Giulio Cesare i Tolomeo. Com en elles, el marc temporal era el de l'Egipte Ptolemaic, essent que mai Händel va ambientar una òpera a l'Egipte Faraònic. Berenice III era filla de Ptolemeu IX, protagonista de l'òpera de 1728, així que aquesta se'n podria considerar una mena de seqüela. No hem de confondre aquesta Berenice amb una avant-passada seva cèlebre per haver donat nom (bé, ella no, sino la seva cabellera) a la constel·lació de Coma Berenices. El llibret d'Antonio Salvi és l'habitual joc d'intrigues polítiques i amoroses amb final feliç, al qual Händel destina una música que, si bé no és estratosfèrica, sí que considero força xula, amb alguna ària que compto entre les meves favorites de tota la seva producció, tal és el cas de Si, tra i ceppi, que m'encanta i veig que apareix sovint en recitals i concursos, sobretot transportada a la veu de baix (us recomano aquesta versió d'Emiliano Géant). Però el fragment més conegut d'aquesta òpera potser sigui el moviment lent que segueix a l'obertura pròpiament dita, conegut popularment com a Minuet de Berenice, tot i que un servidor, tot i la seva innegable bellesa, tampoc el consideraria excepcional. La meva versió preferida d'aquesta òpera és la que l'any 1995 publicà Newport Classics, amb la Brewer dirigida per Rudolph Palmer, la qual de moment sembla que no és a YouTube, i per això tiraré de la d'Alan Curtis, de 2010.
El dia 11 de juny de 1737 tancà portes la Opera of the Nobility, la qual cosa atorgà una victòria simbòlica a Händel, que amb la darrera representació de Berenice el dia 15 va poder dir que havia aguantat les òperes quatre dies més que els altres. Farinelli, amb més pena que glòria, se n'anà a Madrid a cantar-li al trastocat Felip V i el nostre estimat saxó, ja sense adversaris, es va sentir prou recuperat com per a dirigir l'execució de l'Alexander's Feast que tancà la temporada, el 25 de juny. Els enemics havien desaparegut i Händel es recuperava de l'atac de feridura, però s'obria ara un escenari enigmàtic pel que fa a l'òpera: Seguiria el públic interessat en ella, o la confrontació dels darrers anys havia deixat un panorama de terra cremada?
Centrant-nos de nou en Berenice, comencem amb aquesta dinàmica ària:
Una de ben maca, tot i que prefereixo la de Drew Minter amb la Brewer:
