Amb les darreres òperes de la primera Royal Academy i les primeres òperes de la segona, estarem transitant sense cap dubte pel Händel més profund: A les Siroe, Tolomeo, Lotario, Partenope i Poro seguirem sumant partitures que, després de la seva estrena, han restat a l'oblit més absolut durant més de dues centúries, sense ser per això obres indignes del saxó. La seva qualitat artística i les virtuts d'aquestes òperes, tal com estem veient, en són moltes. Algunes d'elles, fins i tot foren exitoses en la seva estrena. Simplement, no es compten entre les seves creacions més populars i/o inspirades, a més de que el gust del públic no les ha retrobat fins fa pocs anys. Segurament el punt més baix d'aquesta etapa obscura el marca la següent òpera que Händel compongué per a la segona Royal Academy: Es tracta d'Ezio, estrenada al King's Theatre el 15 de gener de 1732 i que, ara sí, va ser un fracàs estrepitós que tan sols aguantà 5 nits a la cartellera (en 4 d'elles amb la presència del rei Jordi II) i no fou representada de nou a Londres fins l'any 1977. Estranyament però, va tenir una gran predicació a l'Alemanya Oriental des de la seva reestrena a Göttingen l'any 1926, rebent més de 350 representacions fins l'any 1983. Moltes d'elles eren versions traduïdes a l'alemany, com la que un servidor posseeix i de la que en faré esment més endavant.
El llibret, originari de Metastasio, va rebre nombroses adaptacions i s'inspira en Flavi Aeci, "el darrer dels romans", vencedor del terrible Àtila a la Batalls dels Camps Catalàunics, ja en la fase crepuscular de l'Imperi Romà d'Occident. Però de tot això al llibret no hi ha res: Solament l'habitual conxorxa d'ambicions, amors i malentesos amb final incomprensiblement feliç que bé podria passar a la Roma crepuscular com a qualsevol altre indret i època (com veurem més àmpliament a la següent entrada de la sèrie).
Ezio destaca per la total absència de duets: Solament recitatius i àries, excepte el cor final.
En l'apartat artístic, Ezio va significar el debut a Londres d'un cantant de nivell, el baix Antonio Montagnana, a qui Händel destinà moltes àries poderoses en òperes i oratoris venidors. Però ni ell, ni Senesino, ni Strada, ni tan sols el rei d'Anglaterra van poder evitar la clatellada d'aquesta partitura, potser per que el seu argument genuïnament heroic no conjuntava, a criteri del públic, amb l'estil més aviat gentil amb que Händel el musicà. I això sobta bastant, per que en aquesta òpera sí, trobem àries sensuals i delicades, però també moments de glòria, fanfàrries guerreres i atacs viscerals de gelosia. Misteris del públic del segle XVIII...
Òpera no enregistrada fins l'any 1995 i molt difícil d'aconseguir, la vaig trobar a Leipzig l'any 2003, en versió alemanya i gravada en directe, edició de Deutsche Schallplatten. Posteriorment ja vaig disposar de la versió d'Alan Curtis i tota la seva tropa.
Ni de bon tros la consideraria una de les òperes menys inspirades de Händel: Escolteu si no una d'aquelles àries tan sensuals. Preciosa i original, un veritable descobriment!
Potser la seva ària més coneguda pels bons händelians:
I dues poderoses àries d'aquelles que cantà Montagnana:
