El declivi Carolingi
Com vam veure al capítol anterior, la Catalunya Vella (que arribava fins a l’eix dels rius Llobregat-Cardener) s’incorporà a l’Imperi Franc a principis del s. IX com a zona fronterera de contenció (Marca) amb l’Al-Andalus i fou dividida en comtats comandats cada un d’ells per funcionaris imperials anomenats “comes”, paraula que derivaria en “comtes”. També vam dir que aquests comtes inicialment eren càrrecs temporals, una espècie de governadors que regien els comtats durant un temps abans de ser rellevats o traslladats a un altre comtat. Els primers successors de Carlemany van aconseguir mantenir viu, en les époques més fosques de l’Edat Mitjana, un Imperi enorme fins i tot pels paràmetres moderns, que abastava les actuals França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Holanda, gran part d’Itàlia i encara algunes zones de l’Europa Oriental, els Balcans i la Marca Hispànica. Però a la llarga, aquesta era una tasca sobrehumana. Sense comunicacions eficients, sense rutes comercials, sense capacitat recaptatòria, sense una població mínimament instruïda ja era impossible mantenir un Imperi, però les circumstàncies encara empitjoraren gràcies a les lluites internes i, sobre tot, a les invasions externes, encapçalades pels pobles nórdics: Els temibles víkings que, davant l’impotència de les autoritats carolingies, saquejaren a voluntat l’Imperi durant tot el segle IX, arribant fins i tot a la Mediterrània.
Pel que fa als problemes interns, el fill i successor de Carlemany (i conqueridor de Catalunya) Lluís el Pietòs es veié embolicat en una sèrie de guerres contra els seus propis fills, que desembocaren en sucessives particions, reunificacions i noves particions de l’Imperi, unes pràctiques que foren la tònica habitual dels regnats posteriors: Uns emperadors cada vegada més febles que es disputaven cada vegada uns territoris més petits i miserables. Amb la degradació progressiva de l’estructura administrativa de l’Imperi, les zones més allunyades del poder central hagueren de començar a espavilar-se per sí mateixes. Aquesta pérdua del control imperial va anar acompanyada d’una deriva del poder comtal cap a la concepció hereditària del càrrec: Inicialment, els comtes exigiren que els seus fills també ho fóssin. Els emperadors, conscients del perill, intentaren satisfer els comtes atorgant als seus fills comtats, però en altres parts de l’Imperi. Així, per exemple, el fill del comte de Barcelona esdevenia comte de Poitiers mentre que el Comtat de Pallars-Ribagorça era entregat al fill d’un senyor de la Provença. Això provocà l’aparició de la figura del vescomte: Un compte (que podia fins i tot controlar simultàniament diversos comtats a diverses zones de l’Imperi) vingut de lluny a una zona que, vista des d’Aquisgrà, devia ser concebuda com una espècie de far-west, decidia nomenar algú de la contrada com a representant seu i administrador del comtat. Un cop trobat el candidat ideal, el comte marxava de nou i no tornava mai més.
Però arribà el moment en que els emperadors ja no van poder impedir que els fills dels comtes succeïssin llurs pares al mateix comtat. En aquell moment, la concepció patrimonial del càrrec comtal ja no va tenir marxa enrere i l’autoritat central saltà pels aires deixant un mosaic de fragments dispersos per tot l’Imperi. Aquisgrà ja era un artifici: Un poder que no podia nomenar ni destituïr ningú.
Fou així com, progressivament, les famílies comtals catalanes s’apropiaren d’un territori que no era seu però que ningú els va discutir per que tant els habitants com els mateixos comtes es sentien abandonats a la seva sort pels llunyans carolingis i totalment indefensos davant les embestides musulmanes. Les peticions d’ajuda arribaven a una cort imperial que podia ser només de la part occidental de l’imperi i estava en guerra amb la part oriental, o estava amenaçada per un altre pretendent, o envaïda per nòrdics, o regida per un emperador incompetent (un d’ells ha passat a la història com a Carles el Ximple, això ho diu tot). O, simplement, els enviats catalans es trobaven uns funcionaris a qui no els importava res del que passés en un comtat que per ells era a l’altra punta de món o que, encara que els importés, no podien fer-hi res. Finalment, l’Imperi de Carlemany quedà absolutament desmantellat i el títol imperial totalment desacreditat. Només l’existència dels darrers membres de la dinastia Carolíngia mantenia viva una certa noció de que, no feia gaire temps, hi havia hagut algun tipus d’autoritat a l’Europa occidental.
Fragmentació i decadència de l'Imperi Carolingi:
Com vam veure al capítol anterior, la Catalunya Vella (que arribava fins a l’eix dels rius Llobregat-Cardener) s’incorporà a l’Imperi Franc a principis del s. IX com a zona fronterera de contenció (Marca) amb l’Al-Andalus i fou dividida en comtats comandats cada un d’ells per funcionaris imperials anomenats “comes”, paraula que derivaria en “comtes”. També vam dir que aquests comtes inicialment eren càrrecs temporals, una espècie de governadors que regien els comtats durant un temps abans de ser rellevats o traslladats a un altre comtat. Els primers successors de Carlemany van aconseguir mantenir viu, en les époques més fosques de l’Edat Mitjana, un Imperi enorme fins i tot pels paràmetres moderns, que abastava les actuals França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Holanda, gran part d’Itàlia i encara algunes zones de l’Europa Oriental, els Balcans i la Marca Hispànica. Però a la llarga, aquesta era una tasca sobrehumana. Sense comunicacions eficients, sense rutes comercials, sense capacitat recaptatòria, sense una població mínimament instruïda ja era impossible mantenir un Imperi, però les circumstàncies encara empitjoraren gràcies a les lluites internes i, sobre tot, a les invasions externes, encapçalades pels pobles nórdics: Els temibles víkings que, davant l’impotència de les autoritats carolingies, saquejaren a voluntat l’Imperi durant tot el segle IX, arribant fins i tot a la Mediterrània.
Pel que fa als problemes interns, el fill i successor de Carlemany (i conqueridor de Catalunya) Lluís el Pietòs es veié embolicat en una sèrie de guerres contra els seus propis fills, que desembocaren en sucessives particions, reunificacions i noves particions de l’Imperi, unes pràctiques que foren la tònica habitual dels regnats posteriors: Uns emperadors cada vegada més febles que es disputaven cada vegada uns territoris més petits i miserables. Amb la degradació progressiva de l’estructura administrativa de l’Imperi, les zones més allunyades del poder central hagueren de començar a espavilar-se per sí mateixes. Aquesta pérdua del control imperial va anar acompanyada d’una deriva del poder comtal cap a la concepció hereditària del càrrec: Inicialment, els comtes exigiren que els seus fills també ho fóssin. Els emperadors, conscients del perill, intentaren satisfer els comtes atorgant als seus fills comtats, però en altres parts de l’Imperi. Així, per exemple, el fill del comte de Barcelona esdevenia comte de Poitiers mentre que el Comtat de Pallars-Ribagorça era entregat al fill d’un senyor de la Provença. Això provocà l’aparició de la figura del vescomte: Un compte (que podia fins i tot controlar simultàniament diversos comtats a diverses zones de l’Imperi) vingut de lluny a una zona que, vista des d’Aquisgrà, devia ser concebuda com una espècie de far-west, decidia nomenar algú de la contrada com a representant seu i administrador del comtat. Un cop trobat el candidat ideal, el comte marxava de nou i no tornava mai més.
Però arribà el moment en que els emperadors ja no van poder impedir que els fills dels comtes succeïssin llurs pares al mateix comtat. En aquell moment, la concepció patrimonial del càrrec comtal ja no va tenir marxa enrere i l’autoritat central saltà pels aires deixant un mosaic de fragments dispersos per tot l’Imperi. Aquisgrà ja era un artifici: Un poder que no podia nomenar ni destituïr ningú.
Fou així com, progressivament, les famílies comtals catalanes s’apropiaren d’un territori que no era seu però que ningú els va discutir per que tant els habitants com els mateixos comtes es sentien abandonats a la seva sort pels llunyans carolingis i totalment indefensos davant les embestides musulmanes. Les peticions d’ajuda arribaven a una cort imperial que podia ser només de la part occidental de l’imperi i estava en guerra amb la part oriental, o estava amenaçada per un altre pretendent, o envaïda per nòrdics, o regida per un emperador incompetent (un d’ells ha passat a la història com a Carles el Ximple, això ho diu tot). O, simplement, els enviats catalans es trobaven uns funcionaris a qui no els importava res del que passés en un comtat que per ells era a l’altra punta de món o que, encara que els importés, no podien fer-hi res. Finalment, l’Imperi de Carlemany quedà absolutament desmantellat i el títol imperial totalment desacreditat. Només l’existència dels darrers membres de la dinastia Carolíngia mantenia viva una certa noció de que, no feia gaire temps, hi havia hagut algun tipus d’autoritat a l’Europa occidental.
Fragmentació i decadència de l'Imperi Carolingi:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada