Guifré el Pilós
Vam veure com, amb el declivi carolingi, els comtats de tot l’Imperi de Carlemany acabaren convertits en propietats hereditàries de les famílies comtals, escapant així del control imperial i destruïnt l’autoritat central. També vam veure com els comtats més llunyans del nucli imperial (per exemple, els catalans) es trobaren literalment deixats de la mà de Déu i hagueren d’espavilar-se per sí sols davant les amenaces exteriors. Però cal tenir ben present que els primers comtes catalans sempre es consideraren súbdits de la casa carolíngia tot i que aquesta els ignorés i que mai cercaren l’independència, ans al contrari… De fet, se la van trobar!
El punt crucial s’esdevingué amb Guifré I, dit el Pilós (840-897). Son pare, el comte Sunifred d’Urgell, es veié embolicat en una revolta de nobles francs contra l’emperador Carles el Calb. Sunifred es declarà lleial a l’Imperi i morí en lluita, però finalment els nobles rebels foren derrotats. El fill de Sunifred, Guifré, veié recompensada la fidelitat de son pare amb l’atorgament dels comtats de Barcelona-Girona-Osona (que en el futur sempre aniràn junts). Més endavant controlaria també els comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent: Gairebé tota la Catalunya Vella, sempre per delagació dels emperadors carolingis. Però vet aquí que l’any 888 s’esdevé un moment crucial: Després de greus crisis que desgarren el que queda de l’Imperi, els nobles més poderosos decideixen arraconar la degradada dinastia carolíngia i atorguen la corona imperial al comte de París, Odó (o Eudes), el qual, en realitat, només controla la seva ciutat i poca cosa més. Guifré el Pilós no reconeix aquest usurpador, per que la seva família ha estat sempre fidel als carolingis, però com que Odó no pot venir a fer-lo canviar d’opinió, Guifré seguirà governant tranquil•lament durant la resta de la seva vida. Així, resultarà que quan Guifré morirà, combatent els musulmans, l’any 897… els seus fills heretaràn els comtats SENSE L’APROVACIÓ DE CAP EMPERADOR per que, segons ells, no n’hi ha. És així com els comtats catalans esdevenen independents de facto, en constituïr una unitat política amb els seus propis governants que no han de ser confirmats al càrrec per ningú. Però el més curiós del cas és que els successors de Guifré no se n’adonen de la situació i es segueixen considerant carolingis, fins al punt que quan l’any 898 Odó mor i es reinstaura un emperador carolingi (Carles III el Simple), el fill de Guifré el Pilós, Guifré Borrell, viatja a la cort imperial… i li jura fidelitat! Carles el recompensà confirmant (només hagués faltat!) tots els comtats controlats per la família comtal catalana, la qual es passarà els comtats de pares a fills durant 600 anys: Tots els comtes i reis catalans fins Martí I l’Humà seràn descendents directes per via masculina de Guifré el Pilós.
La independència definitiva arribarà l’any 987, quan el jove emperador Lluís V l’Indolent mor durant una partida de cacera. Només ha regnat un any i no té cap poder: El seu regne és merament teòric i el poder real el tenen els comtes escampats per tot el que un dia havia estat la part occidental de l’Imperi del gran Carlemany… del qual Lluís és el darrer descendent. Amb ell, doncs, s’extingí la dinastía carolíngia.
I qué va passar? Doncs el mateix que amb Odó un segle abans: Hug Capet, comte de París, aconsegueix el suport dels grans senyors i es corona rei de França, instaurant una dinastía que també durarà segles. Però Hug estarà en la mateixa situació precària que Odó: Tot i ser el rei, els seus autèntics dominis seràn només París i rodalies, i estarà envoltat de nobles més forts que ell, que l’obligaràn a ser molt i molt prudent per a conservar la corona. I com que els comtes catalans eren lleials als carolingis que s’havien extingit, i no van participar de l’elecció d’una nova dinastía, i el nou rei no podia venir a fer-los creure… doncs van esdevenir independents per sempre.
Però atenció, que la història, legalment, no s’acabà fins al segle XIII, quan Jaume I el Conqueridor signà el Tractat de Corbeil amb Lluís IX de França. En ell, Jaume renunciava a les aspiracions catalanes sobre el sud de França (que de tota manera havien quedat destruïdes a la batalla de Muret) i Lluís renunciava… als comtats catalans! Per que resulta que els francesos consideraven (i consideren) que França començava amb el regnat de Clodoveu al segle V (que ja és considerar), que Carlemany ja era francés, que els carolingis i els capets eren dinasties franceses amb continuïtat i que, per tant, tot el que havia estat l'Imperi Carolingi, comtats catalans inclosos, era legalment territori francès i tot el que era carolingi era capet.
Si en són, d'espavilats…
Els comtats catalans:
Vam veure com, amb el declivi carolingi, els comtats de tot l’Imperi de Carlemany acabaren convertits en propietats hereditàries de les famílies comtals, escapant així del control imperial i destruïnt l’autoritat central. També vam veure com els comtats més llunyans del nucli imperial (per exemple, els catalans) es trobaren literalment deixats de la mà de Déu i hagueren d’espavilar-se per sí sols davant les amenaces exteriors. Però cal tenir ben present que els primers comtes catalans sempre es consideraren súbdits de la casa carolíngia tot i que aquesta els ignorés i que mai cercaren l’independència, ans al contrari… De fet, se la van trobar!
El punt crucial s’esdevingué amb Guifré I, dit el Pilós (840-897). Son pare, el comte Sunifred d’Urgell, es veié embolicat en una revolta de nobles francs contra l’emperador Carles el Calb. Sunifred es declarà lleial a l’Imperi i morí en lluita, però finalment els nobles rebels foren derrotats. El fill de Sunifred, Guifré, veié recompensada la fidelitat de son pare amb l’atorgament dels comtats de Barcelona-Girona-Osona (que en el futur sempre aniràn junts). Més endavant controlaria també els comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent: Gairebé tota la Catalunya Vella, sempre per delagació dels emperadors carolingis. Però vet aquí que l’any 888 s’esdevé un moment crucial: Després de greus crisis que desgarren el que queda de l’Imperi, els nobles més poderosos decideixen arraconar la degradada dinastia carolíngia i atorguen la corona imperial al comte de París, Odó (o Eudes), el qual, en realitat, només controla la seva ciutat i poca cosa més. Guifré el Pilós no reconeix aquest usurpador, per que la seva família ha estat sempre fidel als carolingis, però com que Odó no pot venir a fer-lo canviar d’opinió, Guifré seguirà governant tranquil•lament durant la resta de la seva vida. Així, resultarà que quan Guifré morirà, combatent els musulmans, l’any 897… els seus fills heretaràn els comtats SENSE L’APROVACIÓ DE CAP EMPERADOR per que, segons ells, no n’hi ha. És així com els comtats catalans esdevenen independents de facto, en constituïr una unitat política amb els seus propis governants que no han de ser confirmats al càrrec per ningú. Però el més curiós del cas és que els successors de Guifré no se n’adonen de la situació i es segueixen considerant carolingis, fins al punt que quan l’any 898 Odó mor i es reinstaura un emperador carolingi (Carles III el Simple), el fill de Guifré el Pilós, Guifré Borrell, viatja a la cort imperial… i li jura fidelitat! Carles el recompensà confirmant (només hagués faltat!) tots els comtats controlats per la família comtal catalana, la qual es passarà els comtats de pares a fills durant 600 anys: Tots els comtes i reis catalans fins Martí I l’Humà seràn descendents directes per via masculina de Guifré el Pilós.
La independència definitiva arribarà l’any 987, quan el jove emperador Lluís V l’Indolent mor durant una partida de cacera. Només ha regnat un any i no té cap poder: El seu regne és merament teòric i el poder real el tenen els comtes escampats per tot el que un dia havia estat la part occidental de l’Imperi del gran Carlemany… del qual Lluís és el darrer descendent. Amb ell, doncs, s’extingí la dinastía carolíngia.
I qué va passar? Doncs el mateix que amb Odó un segle abans: Hug Capet, comte de París, aconsegueix el suport dels grans senyors i es corona rei de França, instaurant una dinastía que també durarà segles. Però Hug estarà en la mateixa situació precària que Odó: Tot i ser el rei, els seus autèntics dominis seràn només París i rodalies, i estarà envoltat de nobles més forts que ell, que l’obligaràn a ser molt i molt prudent per a conservar la corona. I com que els comtes catalans eren lleials als carolingis que s’havien extingit, i no van participar de l’elecció d’una nova dinastía, i el nou rei no podia venir a fer-los creure… doncs van esdevenir independents per sempre.
Però atenció, que la història, legalment, no s’acabà fins al segle XIII, quan Jaume I el Conqueridor signà el Tractat de Corbeil amb Lluís IX de França. En ell, Jaume renunciava a les aspiracions catalanes sobre el sud de França (que de tota manera havien quedat destruïdes a la batalla de Muret) i Lluís renunciava… als comtats catalans! Per que resulta que els francesos consideraven (i consideren) que França començava amb el regnat de Clodoveu al segle V (que ja és considerar), que Carlemany ja era francés, que els carolingis i els capets eren dinasties franceses amb continuïtat i que, per tant, tot el que havia estat l'Imperi Carolingi, comtats catalans inclosos, era legalment territori francès i tot el que era carolingi era capet.
Si en són, d'espavilats…
Els comtats catalans:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada