26 de juny del 2018

GERSHWIN

 
 
Segueixo explorant la discoteca...
Gairebé totes les formes i ritmes musicals tenen un origen popular. Neixen del poble, evolucionen en passar d'un músic anònim a un altre fins que tothom les reconeix i esdevenen canòniques. La obra dels grans compositors és plena de ritmes i estils que ningú sap qui va inventar, ni on. La música instrumental de Bach, per exemple, és plena de fugues, gavotes, rondós, sarabandes, gigues, bourées, corrandes i multitud de danses populars, totes elles d'origen molt antic i desconegut. Fins i tot les passions, els oratoris i els drames musicats eren en un principi formes nascudes entre el poble. I a cada lloc, la gent li conferia el seu caràcter propi. D'aquí que la música napolitana fos molt diferent de la veneciana, la francesa tingués la seva personalitat inconfusible, així com l'anglesa, la ibèrica o la del centre d'Europa.
Finalment, són els grans mestres els qui eleven aquestes formes populars a la seva màxima expressió.
I això és el que va fer Gershwin amb la música popular nord-americana: Posar-la dalt del pedestal amb un seguit d'obres mestres que van projectar la seva influència al llarg de tot el segle XX. Dotar-la del prestigi necessari per a esdevenir la banda sonora del segle passat i reconèixer tota una cultura musical popular, originada en gran part a l'esclavatge dels camps de cotó.
Us imagineu com hauria estat la música del cinema o el musical americans sense el model creat per Gershwin?