18 d’abril de 2021

Naus Generacionals 1: Una introducció.

Sóc un gran fan de la Ciència Ficció. I una de les meves temàtiques preferides són els viatges interestel·lars. Ara bé, a la pràctica, qualsevol idea de tal viatge ens aboca a l'interrogant de com dimonis s'ho farà la humanitat per a cobrir les gegantines distàncies que separen els estels les quals, encara que s'aconsegueixi viatjar a velocitats relativistes, segueixen sent astronòmiques. 

Per suposat, m'estic referint als autors de Sci-Fi seriosos. Les Space Operas més populars, sobretot en el cinema, ni es preocupen de la qüestió o la solucionen amb qualsevol tecnologia inversemblant.

Basti d'exemple pensar que la Voyager 1, que viatja a 16 kms per segon, trigaria 80.000 anys a arribar a Alfa Centaure. Ens podríem animar pensat que a un 10 % de la velocitat de la llum el viatge es reduiria a 40 anys. La cosa millora. Suposant, és clar, que fos possible accelerar i frenar una nau a aquesta velocitat, que en realitat és enorme comparada amb les velocitats amb les que treballem actualment. L'energia necessària, en realitat la clau de tot, es dispararia fins a quotes inimaginables.

Però  suposem que l'energia no fos problema, que ja és suposar. Què passa si el planeta habitable més proper a la Terra és, posem un exemple, a 100 anys llum?  Doncs ja t'estaries enfrontant amb un viatge de, com a mínim, 1000 anys de durada.

Per tal de solucionar el problema, gairebé cada autor ha imaginat el seu sistema particular de viatge interestel·lar. A l'univers d'Asimov existia el "salt" hiperespacial, que després fou el mètode utilitzat, per exemple, a la magnífica sèrie Battlestar Galàctica. Frank Herbert fou més original: A l'univers de Dune podríem dir que Mahoma va a la muntanya. Això és que tu no et mous, és l'espai el que es plega fins allà on ets tu. I encara altres autors desenvoluparen la idea que a l'univers de Star Trek denominen WARP, el Motor de Corbatura que, segons diuen alguns físics, en realitat no és cap disbarat i, al tanto, que igual funcionaria de veritat!

Però segurament el sistema més realista de viatge interestel·lar present a la Sci-Fi siguin les naus generacionals. Enormes contenidors, autèntiques ciutats, regions o móns en miniatura, en teoria  autosostenibles, on generacions d'humans naixerien, viurien i moririen durant segles fins que els seus descendents arribessin a destí.

La idea ha estat tractada per diversos autors i, ja us ho dic ara, en la majoria dels casos la cosa no acaba bé. Tots ells veuen greus problemes en l'èxit d'aquestes ampolles llençades a l'oceà còsmic, i no tant per la seva viabilitat tecnològica, que també, sinó sobretot pels problemes biològics, mentals i socials que probablement haurien d'afrontar els residents, fossin humans, animals o fins i tot vegetals.

No sabem construir màquines que durin 1000 anys. Gairebé ni 100. Com es faria? Amb reparacions contínues de la nau? I, encara més important, això seria suficient?

Bàsicament, i al marge de les dificultats tecnològiques i les mil vicissituds imprevistes que poguessin sorgir en el viatge, una nau generacional s'enfrontaria a 4 problemes estructurals:

Primer problema: Els materials els hauries de dur des de casa, per que pel camí no hi ha res. Així que, a més de sortir amb una quantitat ingent de matèries primes (aire, aigua, animals, plantes, llavors, terra, roques, fertilitzants, metalls de tot tipus, combustible...) caldria reciclar. Reciclar el 100%  de tot el que a la nau ja no serveixi. Es podria fer?

Segon problema: L'endogàmia biològica. S'anomena Efecte Fundador al fet de constituir una colònia a partir d'un nombre reduït de progenitors, cosa que originaria una debilitat genètica inherent a la colònia, que l'acompanyaria per sempre. Però tranquils, que hi ha alguns càlculs sobre la xifra mínima  necessària d'individus originals per a preservar la diversitat: John H. Moore, catedràtic d'antropologia de la Universitat de Florida, calculà que un mínim d'entre 75 i 90 individus inicials, adults joves, en idèntica proporció de sexes, instruïts per engendrar fills a les etapes finals de fertilitat de la dona, garantiria la viabilitat de la colònia durant almenys 2000 anys. Això pel que fa als humans, però... I els animals i plantes que haurien de garantir la seva alimentació? No acabarien sent víctimes del mateix estancament biològic, amb la qual cosa tota la cadena s'esfondraria?

Tercer problema: A El Nom de la Rosa, Jorge de Burgos ve a dir: Ens hem de dedicar a la preservació del saber, no a la innovació. El progrés no existeix. Suposem que et limites a mantenir la nau en funcionament, i ja està. N'hi hauria prou? A la llarga, no es veuria abocada la tripulació a un estancament tecnològic i intel·lectual? Actualment, alguns pedagogs parlen d'un altre efecte preocupant: l'Efecte Flynn. Segons diuen, per primera vegada en les darreres generacions el coeficient intel·lectual dels joves és inferior al dels seus pares. Les causes, segons ells, serien diverses però al punt de mira situarien els mòbils, les consoles, el Youtube i l'Insta. Bé, segurament estem davant la versió moderna del tradicional aquest jovent no serveix per a res! dels nostres pares i avis. Tot i això, no es pot descartar que, en una comunitat aïllada, aquest efecte s'accentués notablement si no s'imposés una cultura de constant millora i ampliació del saber. Segurament seria necessari intentar millorar la nau conforme aquesta anés avançant pel camí, ni que fos per a mantenir la ment activa. I no solament la nau, sinó la ciència en general. Ara bé, això es podria fer en la isolació absoluta de l'espai? Ajudaria a mantenir el nivell intel·lectual una constant comunicació amb la Terra?

Quart problema: L'avorriment, la desídia i la desmoralització. No tenim ni la més mínima idea del que passaria amb la psicologia d'una comunitat aïllada durant anys, dècades o segles al mig de l'espai, tancada en una bombolla. Ni idea. No hase falta desir nada más...

Així que, establertes aquestes breus premisses, us parlaré en entrades següents d'algunes de les novel·les que he llegit que tracten el tema de la nau generacional, a veure què us semblen. 

Personalment, la meva teoria és que o la nau és molt però que molt gran, o no caldria ni provar-ho. Però veig una alternativa viable: Enviar la tripulació hibernada i que desperti a destí. Això, si s'aconseguís, estalviaria gairebé tots els problemes, tot i que plantejaria la qüestió del manteniment de la nau durant el viatge. Donant per suposada la supervisió d'una intel·ligència artificial super avançada, caldria pensar també en algun tipus de màquines capaces de realitzar les tasques necessàries, inclòs el seu propi manteniment o renovació. Però aquí topem amb una de les qüestions abans esmentades: No sabem construïr màquines que durin segles. 

En tot cas, en parlarem.




Naus Generacionals 2 >>

Cap comentari: