28 d’abril de 2021

Naus Generacionals 3 - Kevin O'Donell: MAYFLIES (1979)

Una vez existió un hombre, un hombre tranquilo, inteligente y que amaba a su familia, pero murió. Hicieron cuanto les fue posible para que no fuera así, pero sólo consiguieron salvar su cerebro. Para éste encontraron una utilidad. Para decirlo de forma no muy impresionante, se convirtió en un ordenador. Para decirlo de forma altisonante, salvó a la raza humana.

Publicada a Espanya com Efímeras, no ha estat traduïda al català, així que m'hi referiré pel títol en castellà. Estem davant d'una obra menor de l'autor d'ORA:CLE (1983), una de les novel·les que millor anticipà el paper de la informàtica al món actual.

La informàtica també és protagonista d'Efímeras, però no per la seva influència entre els humans sinó per que el protagonista de la novel·la és un ordinador. Bé, millor dit, una ment humana integrada en el sistema informàtic d'una enorme nau generacional, la Mayflower, enviada cap a l'estel Canopus, a 310 anys llum de distància. El protagonista gairebé únic de la novel·la és el cervell del doctor Gerard K. Metaclura. Aquest pobre home és un científic que mor en un estúpid accident i el seu cervell, per una sèrie de caramboles, acaba convertint-se en un hardware on s'implanta el sistema informàtic de la primera nau generacional de la humanitat. Això sense que ningú li demani permís, naturalment. Tot i que, en teoria, s'havia decretat la mort cerebral de Metaclura, aquest recupera la consciència quan la Mayflower és ja a l'espai profund. El seu despertar provoca una avaria als motors de la nau que la ralentitzen fins al punt que un viatge que havia de durar dècades ara durarà segles...

A partir d'aquí, comença realment la novel·la. El desconcertat cervell de Metaclura primer haurà d'entendre què li està passant, després haurà de lluitar amb el software invasor i, finalment, es convertirà en el rector absolut de la nau i els seus passatgers, uns passatgers que cada vegada seran més difícils de controlar fins que Metaclura haurà de prendre decisions dràstiques a l'estil del Déu de l'Antic Testament.

Haureu notat que utilitzo un to una mica irònic. Això és per que la novel·la desprèn en tot moment un humor àcid que tant pot esclatar en passatges hilarants com en moments tragicòmics. L'autor és molt crític amb els humans, que a cada generació es tornen més estúpids i capritxosos. La nau (no se sap com) té recursos aparentment infinits i androides que s'encarreguen de totes les tasques feixugues: els passatgers només s'han de dedicar a passar l'estona com bonament vulguin... Però la cosa no funciona i s'acaben convertint en una molèstia amb la que Metaclura haurà de bregar, a vegades amb paternalisme i a vegades amb càstigs i normes severes, sense descartar la idea de matar-los a tots i seguir tot sol el viatge.

La Mayflwer queda incomunicada i es converteix en un món en sí mateixa. Per a més inri, la Terra, que semblava a punt de col·lapsar quan es construí la nau, acaba sent un lloc idílic, amb una ciència puixant que aviat supera la de la Mayflower, de manera que els humans ja han visitat Canopus... quan aquesta encara és a mig camí! Però per diverses circumstàncies, algunes de ben còmiques quan no directament kafkianes, la nau es veu obligada a seguir el seu penós viatge sense rebre ajuda de cap mena.

Hi haurà trobades amb extraterrestres, alguns xungos i d'altres guais. I experiments socials de Metaclura, immortal i omnipresent, que amb el pas dels segles acaba veient les vides dels passatgers com a existències efímeres, d'aquí el títol de la novel·la (un joc de paraules a l'original que es perd en la traducció). Estem davant una altra de les característiques de la novel·la: El pas de multitud de personatges que viuen i moren en unes poques línies mentre que Metaclura segueix allà tota l'estona. Això sí, podem identificar algunes genealogies de passatgers gràcies a la conservació d'alguns cognoms, el de Metaclura inclòs. És una constant en qualsevol història de naus generacionals que aquestes tinguin algun passat fosc, desconegut per als protagonistes, i que aquests el descobreixin en el moment culminant de la novel·la: El fet que a Efímeras no aparegui aquest recurs tan manit no sabria dir si constitueix un punt a favor o en contra de l'autor.

En definitiva es tracta d'una una obra estranya, carregada d'ironia però amb una estructura imperfecta i carent d'un gir final inesperat. Considero que el seu punt fort són els moments en que la naturalesa humana queda retratada en tot el seu ridícul i les reflexions de Metaclura envers els passatgers. Com a punt negatiu, la confusió en els passatges informàtics, sobretot en la lluita entre Metaclura i el software invasor, que contenen moments de molt difícil comprensió, gairebé lisèrgics.

No la recomanaria si no es té veritable interès en el tema. A més, amb les seves 470 pàgines, no es tracta d'un llibre curt.

Ara direm quatre coses més sobre aquesta novel·la, amb spoilers.


Kevin O'Donell (1950 - 2012)


ATENCIÓ, SPOILERS!

Aquesta és la única de les quatre novel·les de la sèrie en que la nau generacional no torna a la Terra sinó que prossegueix el seu camí cap a l'infinit després de deixar la majoria dels passatgers en un planeta de Canopus. La novel·la conclou amb Metaclura i uns quants humans, que no es veuen capaços d'adaptar-se a la vida planetària, seguint el viatge per sempre.

En aquesta obra Kevin O'Donell deixa totalment de banda qualsevol qüestió relacionada amb la logística del viatge interestel·lar. No li interessa el desgast de la maquinària, la reposició de recursos, l'obtenció d'energia o la degeneració genètica dels passatgers: La nau ho fa tot, té uns recursos inesgotables i pot viatjar indefinidament (o gairebé). Necessita deixar tot això de banda per a poder-nos parlar del que realment tracta la novel·la: La psicologia humana.

Metaclura acaba esdevenint un Déu per als passatgers, car a la nau és omnipotent. Alguns l'adoraran, molts el temeran i molts altres l'odiaran. Això sí, sempre serà possible raonar amb ell... quan apareguin humans amb una mica de seny, cosa que rarament succeeix. El camí de Metaclura però, no serà senzill. Inicialment, el software que controla la nau (a qui ell denomina "El Programa") el tindrà com un zero a l'esquerra, si no és que directament el denigra i l'humilia. Però aquest Programa aviat demostrarà la seva incompetència a l'hora de tractar amb humans, no per maldat sinó per donar-los tot allò que li demanen per tal que siguin feliços. Serà llavors quan la ment de Metaclura aconseguirà apartar el Programa del control de la nau, tot i que una part seguirà activa i es convertirà en "Pro-Jo", una espècie de subconscient amb el qual Metaclura haurà d'interaccionar contínuament, cosa que donarà lloc a episodis força divertits.

Les trobades amb extraterrestres també seran episodis destacats de la novel·la. La primera d'elles segurament és la millor: Una espècie mentalment superior a la humana que, literalment, sodomitza intel·lectualment tots els passatgers, inclòs Metaclura, abans de marxar per on havien vingut. Els mateixos àliens tornaran a visitar la Mayflower molts segles després, però aquí l'episodi es resoldrà d'una manera força menys inspirada. 

<< Naus Generacionals 2                                                                  Naus Generacionals 4 >>




Cap comentari: