Avui seré més pesat que de costum per que l'obra que rescataré em permet fer una mica d'autobiografia i explicar, als més joves del grup (ha, ha, ha...!), com era el nostre món fa unes tres dècades.
La segona òpera de Händel per a la Royal Academy, exceptuant allò del Muzio Scevola, va ser Floridante, una obra estrenada el desembre de 1721 que si bé el títol mola bastant, la música, almenys a un servidor, no gaire. De fet, aquesta òpera va representar per a mi una gran decepció quan, fa molts anys, finalment la vaig poder adquirir. En aquells temps, sense internet, Amazon ni res que s'hi assemblés, accedir a aquestes produccions era realment complicat. Recordo que, almenys jo, havia de baixar a Barcelona per a trobar-les, a Discos Castelló del carrer Tallers o, més tard, a la Virgin de Passeig de Gràcia. Allà vaig anar conformant la meva discoteca händeliana (i la bachiana també) a base de deixar-hi temps i (molts) diners. Les poques òperes de Händel disponibles no eren precisament barates (i les cantates de Bach de la Teldec ja ni t'explico). Amb el pressupost d'un adolescent, vaig començar per les més econòmiques. I allà es quedava sempre Floridante, que només estava editada per Hungaroton i valia un disbarat, crec que 8000 de les antigues pessetes, el doble que la resta. Finalment, després d'uns quants anys, vaig fer el pas. Quina decepció no em vaig endur tant amb la música com amb l'enregistrament! És pèssim, gravat com en directe i a més mal editat, amb les pistes mal separades. Un caríssim desastre, vaja...
Està clar que el meu gust no s'assembla gens al del públic londinenc de l'època, ja que Floridante va ser un notable èxit, però més per qüestions polítiques que musicals: L'argument presentava un príncep hereu destronat que finalment assolia la corona, i el públic hi va veure una al·lusió al príncep de Gal·les, a qui la partitura, per acabar-ho d'arrodonir, anava dedicada. Va assolir 15 representacions aquella temporada i va ser reposada en anys successius.
Tot i criticar-ne l'obertura (que jo veig molt semblant a la de Partenope) per basar-se en un tema "agitat i desagradable", Burney destaca per sobre de tot les àries lentes d'aquesta òpera, que al seu parer eren "superiors en tots els sentits a les de Bononcini". Doncs a mi, de tota la partitura només hi ha una ària que em sembli destacable, i no és de les lentes.
La meva versió d'Hungaroton no l'he trobat enlloc, la única disponible és aquesta molt més recent d'Alan Curtis, fet que ja és prou indicatiu de la poca transcendència d'aquesta òpera, en la meva modesta opinió, de les pitjors i més obscures de Händel.
Però tranquils, que ara la cosa millorarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada