La següent òpera de Händel que rescato de l'oblit és Teseo, la seva tercera òpera britànica, la qual m'atreviria a qualificar sense embuts com la seva òpera maleïda.
Estrenada a principis de 1713, va seguir en només 2 mesos la fallida Il Pastor Fido. El llibret conserva els 5 actes de l'original francès, cosa que no recordo de cap altra òpera de Händel i la converteixen en una de les seves obres més extenses.
Fugint de la faula pastoral anterior, amb Teseo sembla que Il Caro Sassone intentava repetir la formula Rinaldo: Una posada en escena espectacular, amb herois, monstres, donzelles i màgia. La música però, tot i intentar-ho i haver estat escrita ex novo, no arriba ni de bon tros al nivell de la de Rinaldo. La millor manera que he trobat de descriure aquesta òpera és que li falta ànima. A tot això cal sumar-hi la infinitud de problemes que sorgiren durant la producció: Des de discussions amb els cantants fins a avaries de la maquinària escènica, passant per la fugida del promotor amb tota la recaptació de les dues primeres nits (la qual cosa, no obstant, propicià l'entrada de Heidegger, empresari que esdevingué el principal promotor operístic londinenc durant tres dècades). Mireu si devia quedar cremat el pobre Händel, que Teseo és una de les poques òperes que mai més va reestrenar tot i que, si hem de fer cas dels testimonis, la producció al final fou força exitosa i assolí 14 representacions (comptant la darrera, a benefici de Händel), només una menys que Rinaldo l'any de la seva estrena.
Malgrat tots els problemes, a Teseo Händel creà un dels seus millors personatges (Medea), els recitatius de la qual, segons Burney, eren magistralment acompanyats pel compositor des del clavecí.
Segurament l'ària estrella de Medea sigui aquesta Morirò, ma vendicata, que us proposo interpretada per una Della Jones que en aquest enregistrament se surt.
Aquesta deliciosa ària devia ser un dels moments de Händel al clavecí.
I un dels primers exemples d'ària-duel amb oboè solista:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada