Seguim destapant les meravelles que hi ha enterrades a les òperes més desconegudes de Händel, en una sèrie que potser millor la fem cronològica, i així podrem anar situant les òperes obscures enmig de les òperes més populars avui en dia.
Si Teseo va ser l'òpera maleïda del geni de Halle, la següent potser sigui la més estranya: Lucio Cornelio Silla, una partitura realment desconeguda fins fa pocs anys la qual, en aparença, mai fou representada en públic. Efectivament, la idea tradicional és que aquesta òpera (no tan breu com en moltes fonts s'afirma), escrita l'any 1713, només va ser interpretada el 2 de juny d'aquell any davant una reduïda audiència a la Burlington House (on sembla ser residia el compositor en aquells moments). Investigacions recents però, apunten a una representació alternativa, potser també restringida, al Queen's Theatre. Va ser aquell un any cabdal en la vida de Händel, abocat en la composició de Te Deums, Odes i altres obres "oficials" que li valguessin el reconeixement de la cort britànica a més de l'estima del públic londinenc, tot amb la perspectiva d'establir-se definitivament a les illes (recordem que, oficialment, Händel encara estava al servei de l'Elector de Hannover, aviat rei Jordi I de Gran Bretanya).
Part de la música de Silla (tot i que menys del que habitualment es diu), va ser reciclada a l'òpera següent, Amadigi, cosa que reforça la idea que el gran públic no havia tingut ocasió de conèixer-la. De fet, Silla era ella mateixa una partitura parcialment reciclada, almenys temàticament: La notable obertura, per exemple, prové en part de La Resurrezione.
Malgrat tenir la impressió que a una òpera tan intimista li mancaria brillantor, la següent ària demostra que no és així.
Una altra bella ària totalment rescatable:
I una tercera, preciosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada