Al mateix temps que Bach creava a Leipzig els seus celestials cicles de cantates, a Londres Händel assolia el seu primer zenit operístic dins la Royal Academy amb les tres òperes que seguiren l'obscur Flavio: Foren Giulio Cesare, Tamerlano i Rodelinda, estrenades entre 1724 i 1725. Les tres es compten entre les més populars del compositor, així que en aquesta sèrie les ometré, així com el pasticcio Elpidia, estrenat entre Tamerlano i Rodelinda la música del qual, tot i ser compilada per Händel, no és seva sinó majoritàriament del meu també estimat Leonardo Vinci.
Basti dir que aquesta tríada dirimí en favor de Händel qualsevol rivalitat que hagués sorgit entre els compositors de la Royal Academy la qual, almenys en l'aspecte artístic, travessà la seva època més gloriosa.
Però res, i encara més la brillantor, és eterna i la foscor (vista des dels nostres dies) retornà l'any 1726 amb Scipione, de la qual només destacaré dues àries que, això sí, considero força rellevants.
En aquell moment, tot i l'innegable èxit artístic, la deriva econòmica de la Royal Academy ja apuntava al desastre. Les previsions inicials, inconscientment optimistes, es revelaven ara amb tota la seva cruesa: No hi havia manera d'equilibrar els desorbitats salaris, sobretot dels cantants, però també dels músics. Per no parlar dels extravagants decorats i l'encara més extravagant vestuari, forçat a ser innovador a cada nova estrena. Senzillament l'òpera, com passa avui dia, no és rendible sense subvencions o patronatges.
Però en quant a extravagància, ningú guanyava els dirigents de la companyia: Enmig d'aquest panorama, no van tenir cap més idea que portar a Londres un nou fitxatge, més car que qualsevol altre: La mezzosoprano Faustina Bordoni, la única cantant que es podia comparar amb Cuzzoni i que, més tard, esdevindria esposa de Johann Adolph Hasse amb el qual, diuen, visitava Bach quan passaven per Leipzig (esdevenint, de ser certa la història, una de les poques persones que tractà en vida els dos colossos barrocs).
Més enllà de l'aspecte econòmic, reunir en un mateix escenari les dues prime donne estrella del panorama europeu era poc menys que un salt al buit de conseqüències imprevisibles. O més aviat al contrari, la rivalitat i el conflicte estaven assegurats...
En tot cas, en aquell moment l'expectació va ser enorme i la Royal Academy va aprofitar per a demanar als accionistes una aportació extraordinària pocs dies després de l'estrena d'Scipione, el 12 de març. Podríem pensar que aquesta òpera va passar com un tràmit en espera de Bordoni, la qual no debutaria fins dos mesos més tard. Però Scipione es representà 13 nits (només una menys que Giulio Cesare o Rodelinda en la seva prèmiere), i la marxa que segueix a l'obertura fou adoptada pels Grenadier Guards. Ja és més que moltes altres de les òperes que passaran per aquí...
Basti dir que aquesta tríada dirimí en favor de Händel qualsevol rivalitat que hagués sorgit entre els compositors de la Royal Academy la qual, almenys en l'aspecte artístic, travessà la seva època més gloriosa.
Però res, i encara més la brillantor, és eterna i la foscor (vista des dels nostres dies) retornà l'any 1726 amb Scipione, de la qual només destacaré dues àries que, això sí, considero força rellevants.
En aquell moment, tot i l'innegable èxit artístic, la deriva econòmica de la Royal Academy ja apuntava al desastre. Les previsions inicials, inconscientment optimistes, es revelaven ara amb tota la seva cruesa: No hi havia manera d'equilibrar els desorbitats salaris, sobretot dels cantants, però també dels músics. Per no parlar dels extravagants decorats i l'encara més extravagant vestuari, forçat a ser innovador a cada nova estrena. Senzillament l'òpera, com passa avui dia, no és rendible sense subvencions o patronatges.
Però en quant a extravagància, ningú guanyava els dirigents de la companyia: Enmig d'aquest panorama, no van tenir cap més idea que portar a Londres un nou fitxatge, més car que qualsevol altre: La mezzosoprano Faustina Bordoni, la única cantant que es podia comparar amb Cuzzoni i que, més tard, esdevindria esposa de Johann Adolph Hasse amb el qual, diuen, visitava Bach quan passaven per Leipzig (esdevenint, de ser certa la història, una de les poques persones que tractà en vida els dos colossos barrocs).
Més enllà de l'aspecte econòmic, reunir en un mateix escenari les dues prime donne estrella del panorama europeu era poc menys que un salt al buit de conseqüències imprevisibles. O més aviat al contrari, la rivalitat i el conflicte estaven assegurats...
En tot cas, en aquell moment l'expectació va ser enorme i la Royal Academy va aprofitar per a demanar als accionistes una aportació extraordinària pocs dies després de l'estrena d'Scipione, el 12 de març. Podríem pensar que aquesta òpera va passar com un tràmit en espera de Bordoni, la qual no debutaria fins dos mesos més tard. Però Scipione es representà 13 nits (només una menys que Giulio Cesare o Rodelinda en la seva prèmiere), i la marxa que segueix a l'obertura fou adoptada pels Grenadier Guards. Ja és més que moltes altres de les òperes que passaran per aquí...
Així doncs, acabo amb Scipione recordant dues de les joies que, al meu modest parer, conté: Primer, una preciosa ària d'aquelles bucòliques amb boscos, fonts i ocellets:
I aquesta altra, d'aquelles de temporal:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada