A la poc lluïda Floridante la va seguir una altra de les òperes resplendents de Händel, Ottone, en la qual va debutar una nova estrella: Aquella Francesca Cuzonni a qui, diu la llegenda, Händel amenaçà amb defenestrar si es negava a cantar l'ària Falsa imagine. Amb l'equip ja al complet, Ottone fou un èxit aclaparador i la febre operística arribà al seu zenit. Ariosti i Bononcini estrenaren les seves corresponents grans òperes heroiques (Coriolano i Erminia) i tocava de nou el torn a Händel. Però sorprenentment, la seva nova òpera va ser una partitura més aviat modesta i amb cert to irònic, una quasi-paròdia d'aquest gènere: Es tractava de Flavio, l'òpera obscura que us porto avui. Fou estrenada el 14 de maig de 1723 al Haymarket i va tenir 8 representacions aquella temporada. No són moltes, la veritat. Només una vegada fou rescatada per Händel, l'any 1732. Representada 4 nits, caigué a les tenebres fins l'any 1967.
Això sí, tot i ser relativament breu i gens espectacular, Flavio és una de les poques òperes de Händel amb rols per a totes les tessitures vocals de l'època. Semblaria com si, veient el públic ja massa farcit d'èpica, el compositor l'hagués volgut seduir desplegant al màxim l'extraordinari ventall vocal de que disposava.
S'explica l'anècdota que, durant un dels assajos, Händel ornamentà tant una ària que el cantant amenaçà amb saltar sobre el clavecí. Händel esclatà a riure, dient: "Així, deixeu que ho anunciem. Segur que vindrà més gent a veure-us saltar, que a escoltar-vos cantar".
En quant a la música, Flavio és una òpera que sorprèn per la seva qualitat i cert punt de malícia o, directament, mala bava. Realment, de les recòndites obres que passaran per aquí és una de les que, al meu parer, conté més passatges rescatables, inclosa alguna breu però sensacional simfonia que, vés per on, acabaria convertida en ària molts anys després a Arianna in Creta. L'enregistrament que tinc jo és el d'Harmonia Mundi, dirigit per Jakobs i on destaca l'actuació vocal del baix Ulrich Meßthaler (Lotario), molt divertida. Això sí, l'edició és molt molesta, ja que les pistes són separades per escenes i no pas per moviments, amb la qual cosa per a escoltar les àries has de passar primer pels recitatius. Un pal.
Es fa difícil triar 3 àries destacables, per que ja us dic que n'hi ha unes quantes, en aquest Flavio.
La primera que rescato és aquesta Amante Stravagante, molt xula i amb la que Cuzzoni devia deixar tothom aclaparat.
Aquesta, per la mala llet continguda i les inflexions traïdores de Messtahler.
Una altra amb aquesta mala llet continguda que emana Flavio:
Avui, quatre. I encara me'n deixo algunes. Realment, Flavio és una gran oblidada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada