Seguim el viatge pel Händel profund, almenys en la seva vessant operística. Avui li toca el torn a una òpera que considero de les més elaborades del compositor, tant en la música com en l'argument, la qual sense dubte hauria d'estar entre les seves òperes lluminoses i no entre les obscures. Una producció que, per acabar-ho d'arreglar, va marcar l'inici del final del primer somni operístic de Händel a Anglaterra.
Una bona mostra de la incompetència dels responsables de la Royal Academy és el fet que, tenint Cuzzoni i Bordoni en nòmina, i havent debutat la segona al maig de 1726, la següent òpera de Händel no fos representada... fins al gener de l'any següent!
Efectivament, no va ser fins al 31 de gener de 1731 que s'estrenà Admeto, Rè di Tessaglia, una partitura en la qual, seguint el protocol marcat per Alessandro l'any abans, tot havia estat mil·limètricament calculat per tal de no ferir la susceptibilitat de cap de les dues dives ni tampoc de Senesino. La música, segons Joachim Quantz que hi era present, era magnífica, així com els intèrprets: Tots ells, sota la direcció de Händel, van assolir un resultat extremadament bo (Autobiografia, 1754).
Argumentalment, Admeto (versió händeliana del mil vegades musicat mite d'Alcestis) és una de les òperes més atrevides del saxó, sobretot per la foscor que projecta sobre els personatges, els quals es troben en algunes de les situacions psicològicament més escabroses de l'autor. L'inici és realment tètric, amb un Admeto moribund assetjat per fúries oníriques. Tenim suïcidis reals (tot i que després es solucionaran), tortures infernals, intents de fratricidi i quasi-adulteris. Tot plegat resulta força allunyat del compte de fades habitual de l'òpera barroca. M'atreviria a dir que al llarg de tota la partitura hi veig cert fatalisme, un aire funest que recorda vagament al que impregna el Don Giovanni. Això sí, com en el cas mozartià, la música és realment magnífica, començant per l'elaborada obertura i seguint per nombroses àries, totes elles especialment elaborades tot i que potser no entrin a la primera. Em va passar amb aquesta òpera que, inicialment, em va semblar molt estranya i no em va agradar gens, fins i tot hi veia girs musicals i tancaments temàtics que no semblaven de händel. Va ser amb el pas dels anys i les audicions que vaig acabar apreciant-la com crec que es mereix.
Admeto es va estrenar amb un gran èxit, però a mesura que avençaven les nits emergí un clima d'animadversió malsana entre els partidaris de Cuzzoni i els de Bordoni, que va anar in crescendo fins al punt que les seves àries eren contínuament interrompudes pels xiulets dels uns i els aplaudiments dels altres. Aquesta mala maror arribà al zenit el 4 d'abril, en una funció amb la família reial present, la qual cosa obligà la Royal Academy a emetre disculpes públiques i intentar calmar els ànims. Però amics, això no va ser res comparant amb el que acabaria succeint dos mesos més tard i que comportaria el descrèdit de l'òpera italiana a Londres. Ho descobrirem... al següent capítol!
Ara, comparteixo algunes de les meravelles que veig en aquesta òpera, començant per l'obertura:
Una d'aquelles fastuosament cinegètiques:
Aquesta és preciosa:
Una d'apassionada:
I acabo amb aquesta, que sempre m'ha semblat una espècie de remix antre vàries altres àries de Händel, anteriors i posteriors:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada