Abans de seguir repassant les òperes menys conegudes de Händel, crec convenient fer una nova aturada per tal d'entendre millor la situació que es vivia durant l'esclat operístic londinenc de la dècada de 1720.
Vam deixar l'òpera italiana en aquella ciutat immersa en l'escàndol i el descrèdit després de l'enfrontament públic entre Cuzzoni i Bordoni. Vam dir també que els enemics de l'òpera italiana atacaren sense pietat, inclòs al mateix Händel. Ara bé, a què es devia aquesta animadversió?
Llegint als grans experts britànics, tals com Christopher Hogwood, un se n'adona que, encara avui, els toca molt la moral el fet, certament sorprenent, que mai s'hagi consolidat una òpera nacional anglesa mentre que tant Itàlia com França, Alemanya i fins i tot Rússia no van tenir gaire problemes a l'hora d'establir un estil operístic propi. Molts d'ells se'n fan creus i en cerquen les possibles causes, que no analitzarem aquí. Basti constatar com les òperes de parla anglesa conegudes pel gran públic es poden comptar, essent molt generosos, amb els dits de les mans i els operistes britànics, amb els d'una sola: Si comencem per l'enorme Henry Purcell (qui en realitat òperes strictu sensu en va escriure molt poques) i el seu sublim Dido and Aeneas (1689), el següent ja és Händel (un alemany) amb Semele o Hercules (1744), oratoris profans que certament no són ni òperes. De la resta del segle XVIII només destaquen Thomas Arne (magnífic el seu Artaxerxes) i J. F. Lampe. I d'aquí saltem ja a Benjamin Britten en ple segle XX, per que tot el XIX és un autèntic desert operístic, llevat d'alguns intents actualment oblidats.
Potser si la muller de Purcell hagués estat més comprensiva la nit que el va deixar al carrer, el genial artista hauria establert, a cavall dels segles XVII i XVIII, les bases fermes de l'òpera anglesa. Però desgraciadament per a la música, va morir a la trentena i ningú va ser capaç de fixar un model a seguir. Així, tal com passa amb la cuina, els anglesos, que en tot allò altre han estat i són molt bons, en l'aspecte operístic sempre van haver de creuar el canal per a cercar l'art que a casa seva no eren capaços d'engendrar. I això, com he dit al principi, els cou bastant.
I els devia coure ja en època de Händel, on la importació de músics, llibretistes i cantants italians era vist per un sector de la intel·lectualitat com una autèntica invasió cultural, a més de caríssima i extravagant. D'aquí els atacs que, quan es presentà l'oportunitat, llençaren sobre la primera Royal Academy deixant-la tocada de mort. Sí, he dit la primera, per que afortunadament per als amants de Händel en vindrà una altra, com veurem en successives entrades. I és que, oposats als detractors de l'òpera italiana, sempre es va mantenir un ampli sector d'entusiastes que va continuar amb les produccions, a vegades més ambicioses i a vegades menys, però sempre amb grans cantants i compositors vinguts del continent, algun fins i tot de casa nostra, com veurem quan toqui...
Vam deixar l'òpera italiana en aquella ciutat immersa en l'escàndol i el descrèdit després de l'enfrontament públic entre Cuzzoni i Bordoni. Vam dir també que els enemics de l'òpera italiana atacaren sense pietat, inclòs al mateix Händel. Ara bé, a què es devia aquesta animadversió?
Llegint als grans experts britànics, tals com Christopher Hogwood, un se n'adona que, encara avui, els toca molt la moral el fet, certament sorprenent, que mai s'hagi consolidat una òpera nacional anglesa mentre que tant Itàlia com França, Alemanya i fins i tot Rússia no van tenir gaire problemes a l'hora d'establir un estil operístic propi. Molts d'ells se'n fan creus i en cerquen les possibles causes, que no analitzarem aquí. Basti constatar com les òperes de parla anglesa conegudes pel gran públic es poden comptar, essent molt generosos, amb els dits de les mans i els operistes britànics, amb els d'una sola: Si comencem per l'enorme Henry Purcell (qui en realitat òperes strictu sensu en va escriure molt poques) i el seu sublim Dido and Aeneas (1689), el següent ja és Händel (un alemany) amb Semele o Hercules (1744), oratoris profans que certament no són ni òperes. De la resta del segle XVIII només destaquen Thomas Arne (magnífic el seu Artaxerxes) i J. F. Lampe. I d'aquí saltem ja a Benjamin Britten en ple segle XX, per que tot el XIX és un autèntic desert operístic, llevat d'alguns intents actualment oblidats.
Potser si la muller de Purcell hagués estat més comprensiva la nit que el va deixar al carrer, el genial artista hauria establert, a cavall dels segles XVII i XVIII, les bases fermes de l'òpera anglesa. Però desgraciadament per a la música, va morir a la trentena i ningú va ser capaç de fixar un model a seguir. Així, tal com passa amb la cuina, els anglesos, que en tot allò altre han estat i són molt bons, en l'aspecte operístic sempre van haver de creuar el canal per a cercar l'art que a casa seva no eren capaços d'engendrar. I això, com he dit al principi, els cou bastant.
I els devia coure ja en època de Händel, on la importació de músics, llibretistes i cantants italians era vist per un sector de la intel·lectualitat com una autèntica invasió cultural, a més de caríssima i extravagant. D'aquí els atacs que, quan es presentà l'oportunitat, llençaren sobre la primera Royal Academy deixant-la tocada de mort. Sí, he dit la primera, per que afortunadament per als amants de Händel en vindrà una altra, com veurem en successives entrades. I és que, oposats als detractors de l'òpera italiana, sempre es va mantenir un ampli sector d'entusiastes que va continuar amb les produccions, a vegades més ambicioses i a vegades menys, però sempre amb grans cantants i compositors vinguts del continent, algun fins i tot de casa nostra, com veurem quan toqui...
 |
| Henry Purcell (1659-1695) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada