La temporada 1727-28 va ser la darrera de la primera Royal Academy, tot i que Händel la va intentar salvar amb un esforç titànic que comportà la composició de tres noves òperes. La primera d'elles fou Riccardo Primo, Ré d'Inghliterra, estrenada l'onze de novembre de 1727, de la qual he dubtat molt si comentar en aquesta sèrie, ja que no sabia si considerar-la entre les òperes obscures del compositor. Musicalment segur que no és el cas, però aquí no tractem les òperes per la seva qualitat o brillantor sinó per l'oblit en que van caure des de l'època en que foren engendrades. Finalment, en vistes de l'historial de representacions i enregistraments, he decidit considerar el Riccardo I una òpera prou desconeguda com per a passar per aquí, així que... som-hi amb ella!
La mort del rei Jordi I va desviar en gran mesura l'atenció pública de l'escàndol protagonitzat per Cuzzoni i Bordoni. Durant els mesos de dol nacional, l'òpera va restar tancada i Händel es va dedicar a escriure els Anthems per a la coronació del nou monarca, Jordi II, entre ells ni més ni menys que el cèlebre Zadock the Priest que la UEFA ha fet tan popular.
Quan la òpera va tornar, Händel va ser força llest a l'hora d'escollir el llibret que obriria la nova temporada: Un drama heroic a càrrec d'un personatge icònic de la glòria nacional anglesa bé podia apaivagar, ni que fos una mica, els atacs dels detractors de l'òpera italiana. A més, es podia entendre com un homenatge al nou monarca, sense oblidar tampoc que era la primera òpera que el saxó presentava com a ciutadà britànic. Tota una declaració d'amor a la seva nova pàtria, certament.
Ricard Cor de Lleó, en realitat, és un dels monarques més sobrevalorats de la història i la Tercera Croada va ser un autèntic fracàs que solament va reportar la conquesta de Xipre al rebel bizantí Isaac Comnè, que ni tan sols era musulmà. Emmalaltit sembla que d'escorbut i barallat amb la resta de capitosts croats, Ricard va fugir de Terra Santa disfressat de templer i tot i així va ser retingut a Àustria, d'on només el van deixar marxar a canvi d'un quantiós rescat. Les seves negociacions amb Saladí, elevades per la llegenda a quintaessencia de la cavalleria, són potser el més destacable de la seva aventura a orient.
Al llibret operístic, naturalment, Ricard és presentat com el màxim exponent de cavaller anglès, conqueridor de Xipre i honorable paladí enfront els pèrfids bizantins. Pel mig, conformant l'habitual trama amorosa, hi ha el seu enllaç amb Berenguera de Navarra, que aquí anomenen Costanza vés a saber per què...
En correspondència, la música de Händel és magnífica (tot i que l'obertura és força discreta) i destaca per la brillantor i l'eufòria guerrera però també per moments d'una exquisida delicadesa barroca, tals com l'ària Io volo cosí fido, amb el seu característic flabiol. Un altre aspecte que sol passar inadvertit és l'escurçament dels recitatius, aparentment una concessió als crítics de l'òpera italiana. Tot i això, Riccardo I només assolí 11 representacions, símptoma de la decadència ja irreversible de la Royal Academy.
Dues àries d'aquesta òpera es compten entre les meves favorites de tot Händel: La ja esmentada dels ocellets i aquesta, sensacional en la veu de Sara Mingardo:
Io volo cosí fido, la típica imitació barroca del cant dels ocells però que Händel eleva a una bellesa extasiant:
En una òpera tan heroica no pot faltar la rauxa desfermada:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada