THE DARK HÄNDEL XX: Partenope (1730)

La primera òpera de Händel de la dècada de 1730 es compta també entre les seves partitures menys recordades, tot i ser una d'aquelles amb un títol força bonic: Partenope s'estrenà al King's Theatre el 24 de febrer de 1730 i gairebé la podríem considerar la primera òpera còmica del saxó. El llibretista, que resta anònim,  s'inspirà en un  text de Silvio Stampiglia de 1699 que ja havia estat descartat durant la primera Royal Academy (sembla ser que la cosa va estar entre aquesta Partenope i Alessandro, que finalment s'imposà). Un dels directors de la companyia, Owen Swiney, afirma en una carta que el llibret és "el pitjor, excepte un, que he llegit en la meva vida", i atribueix l'èxit que aquest havia tingut a Itàlia a "la depravació del gust del públic" i que, n'estava segur, "seria rebut amb menyspreu a Anglaterra".

Certament, estem davant un vodevil ambientat a l'antiguitat clàssica. La comicitat del llibret o, més exactament, la seva lleugeresa, contrasta amb les convencions de l'opera seria i presenta situacions que podríem definir directament de gags, el més ridícul dels quals esclata al moment culminant de la trama i en propicia el desenllaç: Arsace ha d'encarar un combat a mort amb Eurimene, qui en realitat és la princesa Rosmira, la seva antiga amant, que s'ha fet passar durant tota l'òpera per un home i a qui Arsace ha jurat no desemmascarar. Per tal d'evitar el combat sense incomplir la promesa, Arsace demana de lluitar amb el tors nu, com mana la tradició, obligant així Rosmira a revelar la seva identitat real.

Musicalment, Partenope presenta unes àries més curtes que en altres òperes però d'una qualitat impecable. L'obertura, curiosament, s'assembla molt a les d'Almira (la primera òpera de Händel) i Floridante. També destaca la imponent música militar, a base de cors i fanfàrries, alguna de les quals reciclada del Riccardo Primo i, almenys parcialment, del Rinaldo. Com a darrera curiositat musical, hi trobem una de les escasses àries de Händel per a flauta solista (Nobil core). Per tot això, i si ens en oblidem de l'insubstancial llibret, podem considerar Partenope una bona partitura händeliana que, si bé no és de les millors, tampoc ha de restar entre les més fluixes del saxó. En tot cas, l'any de la seva estrena fou representada 14 vegades en dues tandes de 7 i, més tard, reposada el 1737, mostra de la seva popularitat. La primera resurrecció moderna fou l'any 1964 a Ledlanet (Escòcia) i el primer enregistrament, el 1978.

Comencem amb una ampul·losa ària d'envaniment:

Seguim amb una per a tenor, digna del millor contrapunt de Bach i amb un segon tema calcat a la Variació Goldberg nº 22:

Una de cinegètica, a ritme de giga, que tanca el primer acte:

I una de les poques àries de Händel amb flauta solista:

THE DARK HÄNDEL XIX: Lotario (1729)

Si el futur de la segona Royal Academy s'hagués hagut de valorar per la primera òpera que Händel hi estrenà, certament el panorama hauria pintat força negre. I és que la companyia obrí portes el 2 de desembre de 1729 amb Lotario, drama medieval inspirat en l'Adelaide d'Antonio Salvi que podem comptar sense cap dubte entre les creacions més oblidades del compositor. En veritat, és aquesta una partitura tan obscura que mai més fou representada després de solament 9 funcions. Això sí, diverses de les seves àries foren reciclades en obres posteriors (em va sorprendre, per exemple, trobar aquí Scherza in mar la navicella, que jo coneixia de la versió de 1734 d'Il Pastor Fido).

Lotario és avui en dia una òpera desconeguda, però encara és menys conegut que, dret a llei, es tracta d'una preqüela de la molt més popular Ottone, una de les òperes lluminoses de la primera Royal Academy. Hi apareixen molts dels mateixos personatges en un moment anterior de les seves vides. De fet, el personatge de Lotario consta als manuscrits originals de Händel com Ottone per que es basa en la mateixa persona, l'històric Otó I el Gran, primer emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. Res a veure doncs amb els anteriors Lotaris carolingis. El nom es va canviar probablement per tal d'evitar confusions entre ambdues partitures. Resta la incògnita de com la pretenia titular Händel originalment (Ottone 2?)

La qualificació d'òpera dolenta ja la feien els contemporanis, segons consta en diversos documents, entre ells una carta del llibretista Paolo Rolli. A més, sembla que el castrat Bernacchi no va agradar gens, i això marcava molt la valoració d'una òpera. No així la soprano Strada, de qui Händel deia que la preferia a Cuzzoni i Bordoni per que una no li havia agradat mai i a l'altra la volia oblidar. Un altre cantant força ben rebut va ser el tenor Fabri, i potser és per això que la veu de tenor sembla adquirir més importància del que era habitual a les òperes subsegüents (la meitat de les òperes de Händel prescindeixen de la veu de tenor). Del baix Riemschneider no tenim cap esment, malgrat debutar a  Londres amb una de les àries més exigents de Händel per a la seva tessitura (D'instabile fortuna) i que a mí, personalment, m'entusiasma.

De moment però, el que va passar és que de seguida es va reestrenar Giulio Cesare per mirar de revifar l'assistència al teatre, que estava caient en picat. La pobre Lotario passà al fons del calaix i no fou enregistrada fins al 2003, esdevenint una de les darreres òperes händelianes a sortir de l'oblit. 

Però, com sempre diem, fins i tot a les pitjors obres de Händel s'hi amaguen autèntiques meravelles. En tot cas, l'obertura de Lotario no es compta entre elles ja que, al meu modest parer, és de les més mediocres del saxó. No així la ja esmentada ària reciclada posteriorment a Il Pastor Fido:

També hem esmentat aquesta extraordinària ària de baix, de temàtica típicament barroca i dificultat extrema: 

Una altra de baix, aquesta també de tema marítim:

I acabem, amb una d'aquelles amb mala llet:

THE DARK HÄNDEL XVIII: La segona Royal Academy (1728-29)

La liquidació de la primera Royal Academy no va ser gens traumàtica. Es va pagar als cantants, llibretistes i músics, inclòs Händel. També van fer net amb els decoradors, pintors, fusters i demés operaris. Els dirigents de la companyia, tots ells aristòcrates aficionats, van poder descansar per fi i dedicar-se a la bona vida, deixant enrere l'anhel (i el problema) de posseir la seva pròpia òpera. Ara bé, això no volia dir que no hi seguís havent òpera, solament que la que hi hagués no seria dirigida per nobles sinó per professionals. El segon semestre de 1728 i el primer de 1729 veieren la construcció d'una nova companyia d'òpera estable a Londres. La segona Royal Academy conservaria el nom i seria administrada per Johann Jacob Heidegger, l'empresari operístic londinenc (tot i ser natural de Suïssa) més important del primer terç del segle XVIII, el qual ja havia estat col·laborant amb Händel des de Teseo, i la intenció era seguir comptant amb ell. La cosa ara pintava millor: Almenys els rectors del tinglado entenien una mica de què anava tot això...

Els patrocinadors de la nova empresa (això sí, tots nobles) la dotaren d'un capital inicial de 2.200 lliures i a Händel li'n prometeren 1000 per cada òpera, tant fossin seves o de qualsevol altre que ell decidís. Es van comprar o llogar els decorats, vestits i maquinària de l'antiga Royal Academy, així com el propi teatre. Per als cantants principals, que serien el gran atractiu de l'empresa, es pressupostaren 4000 lliures anuals (a la companyia anterior, Senesino tot sol ja en cobrava 2000). Els ingressos vindrien directament dels abonaments, planificant 50 representacions anuals a 15 guinees per persona. Enrere quedaven ja les òperes patrocinades per un o varis aristòcrates: Era un model de negoci força modern... i arriscat, ja que depenia de l'assistència del públic.

Ara calien fitxatges, i Händel fou novament enviat al continent a cercar-los. Seria acompanyat de tres delegats de la companyia, a fi de valorar les incorporacions. Els primers de la llista eren la ja coneguda  Francesca Cuzzoni i el castrat Carlo Broschi, estrella emergent del panorama operístic mundial més conegut pel seu nom artístic: Farinelli. La cosa apuntava alt.

D'aquest tour europeu de Händel se'n sap ben poc, solament que passà per Venècia on escoltà Farinelli i per Siena, on Senesino declinà tornar a Londres. També sembla que, via Roma, baixà fins a Nàpols. De la tornada, solament està confirmat el seu pas per Hannover a principis de juny de 1729, deixant en la incògnita una possible visita a Halle (on sa mare encara vivia) i una llegendària segona no-trobada amb Bach, que l'hauria convidat a passar uns dies a Leipzig mitjançant el seu fill Wilhelm Friedemann, organista en aquell moment a la ciutat natal de Händel.

Sigui com sigui, a finals de juny de 1729 ja tornem a tenir el saxó a Londres, amb una nova nòmina de cantants, això sí, força allunyada de les aspiracions inicials: 

El castrat estrella no seria Farinelli ni Senesino sinó Antonio Bernacchi, que sense dubte havia estat un dels millors però arribava a Londres ja de capa caiguda, havent superat els 44 anys. 

Anna Maria Strada ocuparia la plaça de prima donna i romandria a les ordres de Händel durant una dècada, ostentant el privilegi de protagonitzar les obres mestres del seu segon cim operístic. Una gran cantant a la qual, pobreta, el públic londinenc no estimà com es mereixia degut al seu aspecte físic: S'hi referien amb el cruel sobrenom de la truja.

No havent pogut trobar una segona soprano de garanties, Händel optà per dues mezzos: Antonia Merighi i Francesca Bartoldi, esposa del tenor Annibale Fabri, també contractat juntament amb ella. Completava la nòmina un baix alemany, Johann Gottfried Riemschneider.

Amb aquest planter, que ni de bon tros podríem qualificar de galàctic, arrencà la nova companyia de Händel. Seria capaç el nostre Caro Sassone d'elevar el nivell artístic amb la seva música i fer viable la segona Royal Academy?

Anna Maria Strada 

THE DARK HÄNDEL XVII: Tolomeo (1728)

La següent òpera d'aquesta sèrie marca un punt d'inflexió en la carrera de Händel. Va ser la darrera de les tres obres presentades pel saxó en l'intent desesperat de salvar la primera Royal Academy, tot just una dècada després de la seva fundació. Com ja sabem, no se'n va sortir i aquesta fou, per tant, la darrera òpera händeliana de la companyia. A més, va ser també la darrera en la qual participà la mítica tríada de cantants de la primera acadèmia: Senesino, Cuzzoni i Bordoni. Estem parlant de Tolomeo Re d'Egitto, estrenada al King's Theatre de Londres el 30 d'abril de 1728.

Una curiositat de la producció operística de Händel és que mai ambientà una òpera a l'Egipte faraònic: Els tres llibrets "egipcis" que musicà situen l'acció a l'època ptolemaica, i Tolomeo ni tan sols passa a la Terra del Nil sinó a Xipre (com el Riccardo I). Les altres dues obres són Giulio Cesare i Berenice. A Tolomeo ens trobem davant l'habitual argument de traïcions i malentesos amb final feliç inspirat per les lluites caïnites dels descendents del general macedònic Ptolemeu, esdevingut rei d'Egipte a la mort del gran Alexandre. Si bé Ptolemeu i els seus primers descendents van ser grans governants i amants de les lletres (fundadors de la Gran Biblioteca d'Alexandria), la seva dinastia davallà progressivament entre fratricidis i endogàmia fins l'arribada del seu darrer governant, la cèlebre Cleòpatra de Cèsar i Marc Antoni (descendent de la Cleòpatra que apareix esmentada a l'òpera). Octavi August acabà amb ella i amb la independència egípcia, integrant el mil·lenari país a l'Imperi Romà l'any 30 a.C.

Les escasses 7 representacions de Tolomeo van significar el darrer clau al taüt de la Royal Academy. Tot i això, les reposicions de 1730 i 1733 fan pensar que potser aquesta òpera no va fracassar tant per la seva qualitat com pel clima de final d'etapa operístic que es devia respirar en aquell moment, fet que confirma una carta del propi Händel al compte d'Albemarle en la qual li demana ajuda per a salvar una òpera "en decadència". No hi va haver ajuda capaç de salvar-la i la primera Royal Academy s'acomiadà amb 3 representacions d'Admeto, la darrera l'1 de juny de 1728. Havia durat 9 anys i si bé no va ser econòmicament viable, artísticament significà un triomf innegable que deixà partitures memorables i emmarcà el primer apogeu operístic de Händel amb aquelles tres meravelles anomenades Giulio Cesare, Tamerlano i Rodelinda.

Cert és que, musicalment, Tolomeo és una òpera tirant a mediocre, tot i contenir (com és habitual) passatges que serien l'obra mestra de qualsevol altre compositor. La primera representació moderna va ser a Göttingen l'any 1938, i el primer enregistrament complet va haver d'esperar fins l'any 1995, a càrrec de la Manhattan Chamber Orchestra. 

Tot i haver descansat al fons de la producció händeliana durant dos segles, Tolomeo emergí momentàniament l'any 1928 gràcies a la versió de l'ària Non lo dirò col labbro que en féu Arthur Somerwell, sota el títol Silent Worship: 

La meva ària preferida de Tolomeo:

Una altra de ben dinàmica:

I un preciós duet per acabar:

THE DARK HÄNDEL XVI: Siroe (1728)

La segona òpera de les tres que presentà Händel la darrera temporada de la Royal Academy és sense dubte una de les seves partitures més oblidades tot i tenir, potser, un dels títols més suggerents: Siroe, estrenada al King's Theatre el 17 de febrer de 1728, va assolir un cert èxit arribant a les 19 representacions, però no va ser mai més reposada en vida de Händel i restà 200 anys al cementiri, fins que algú la va ressuscitar fugaçment en una (sorprenent) representació de l'any 1925 a Gera. El primer enregistrament fou l'any 1989 a càrrec dels americans de la Brewer Chamber Orchestra.

Tot i que el títol tan bonic d'aquesta òpera a mi sempre m'havia fet pensar en una nimfa o deessa marina d'aquelles de l'Odissea, en realitat fa referència a un rei persa sassànida força desconegut i malparit que ocupà el tron durant un breu període l'any 628: Sheroee, que regnà com a Khavad II, era fill de Cosroes II. En ser apartat de la successió en favor d'un seu germanastre, muntà una conspiració contra son pare, al qual assassinà juntament amb tots els seus germans i germanastres, com era habitual als regnes antics. Malgrat aquestes precaucions, Khavad va morir igualment, sembla que de pesta, al cap d'uns mesos, i així acabà la seva història i gairebé també la de l'imperi persa, que al cap de dues dècades seria conquerit per l'Islam.

Naturalment, al llibret de Nicola Haym tots aquests fets són degudament reconvertits en l'habitual garbuix de sospites, desamors i malentesos que acaben miraculosament en un final feliç. L'obra original de Metastasio va ser adaptada per gairebé tothom, existint òperes, entre molts altres, de Vinci (1726), Vivaldi (1727) i  Hasse (1733). Si en voleu saber més, us convido a seguir aquest enllaç.

Musicalment, Siroe no es compta ni de bon tros entre les més elevades òperes de Händel tot i presentar bons moments, entre ells la giga que segueix a l'obertura, que és un dels millors moviments perpetus del saxó i que, segons Burney, aquest encara interpretava de memòria al clavecí dues dècades després:

Segurament la meva ària preferida de Siroe sigui aquesta, tot i que la Kermes a alguns els posa dels nervis...

Aquesta també m'agrada molt:

I una altra de destacable, d'aquelles marítimes...