La primera òpera de Händel de la dècada de 1730 es compta també entre les seves partitures menys recordades, tot i ser una d'aquelles amb un títol força bonic: Partenope s'estrenà al King's Theatre el 24 de febrer de 1730 i gairebé la podríem considerar la primera òpera còmica del saxó. El llibretista, que resta anònim, s'inspirà en un text de Silvio Stampiglia de 1699 que ja havia estat descartat durant la primera Royal Academy (sembla ser que la cosa va estar entre aquesta Partenope i Alessandro, que finalment s'imposà). Un dels directors de la companyia, Owen Swiney, afirma en una carta que el llibret és "el pitjor, excepte un, que he llegit en la meva vida", i atribueix l'èxit que aquest havia tingut a Itàlia a "la depravació del gust del públic" i que, n'estava segur, "seria rebut amb menyspreu a Anglaterra".
Certament, estem davant un vodevil ambientat a l'antiguitat clàssica. La comicitat del llibret o, més exactament, la seva lleugeresa, contrasta amb les convencions de l'opera seria i presenta situacions que podríem definir directament de gags, el més ridícul dels quals esclata al moment culminant de la trama i en propicia el desenllaç: Arsace ha d'encarar un combat a mort amb Eurimene, qui en realitat és la princesa Rosmira, la seva antiga amant, que s'ha fet passar durant tota l'òpera per un home i a qui Arsace ha jurat no desemmascarar. Per tal d'evitar el combat sense incomplir la promesa, Arsace demana de lluitar amb el tors nu, com mana la tradició, obligant així Rosmira a revelar la seva identitat real.
Musicalment, Partenope presenta unes àries més curtes que en altres òperes però d'una qualitat impecable. L'obertura, curiosament, s'assembla molt a les d'Almira (la primera òpera de Händel) i Floridante. També destaca la imponent música militar, a base de cors i fanfàrries, alguna de les quals reciclada del Riccardo Primo i, almenys parcialment, del Rinaldo. Com a darrera curiositat musical, hi trobem una de les escasses àries de Händel per a flauta solista (Nobil core). Per tot això, i si ens en oblidem de l'insubstancial llibret, podem considerar Partenope una bona partitura händeliana que, si bé no és de les millors, tampoc ha de restar entre les més fluixes del saxó. En tot cas, l'any de la seva estrena fou representada 14 vegades en dues tandes de 7 i, més tard, reposada el 1737, mostra de la seva popularitat. La primera resurrecció moderna fou l'any 1964 a Ledlanet (Escòcia) i el primer enregistrament, el 1978.
Comencem amb una ampul·losa ària d'envaniment:
Seguim amb una per a tenor, digna del millor contrapunt de Bach i amb un segon tema calcat a la Variació Goldberg nº 22:
Una de cinegètica, a ritme de giga, que tanca el primer acte:
I una de les poques àries de Händel amb flauta solista:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada