La liquidació de la primera Royal Academy no va ser gens traumàtica. Es va pagar als cantants, llibretistes i músics, inclòs Händel. També van fer net amb els decoradors, pintors, fusters i demés operaris. Els dirigents de la companyia, tots ells aristòcrates aficionats, van poder descansar per fi i dedicar-se a la bona vida, deixant enrere l'anhel (i el problema) de posseir la seva pròpia òpera. Ara bé, això no volia dir que no hi seguís havent òpera, solament que la que hi hagués no seria dirigida per nobles sinó per professionals. El segon semestre de 1728 i el primer de 1729 veieren la construcció d'una nova companyia d'òpera estable a Londres. La segona Royal Academy conservaria el nom i seria administrada per Johann Jacob Heidegger, l'empresari operístic londinenc (tot i ser natural de Suïssa) més important del primer terç del segle XVIII, el qual ja havia estat col·laborant amb Händel des de Teseo, i la intenció era seguir comptant amb ell. La cosa ara pintava millor: Almenys els rectors del tinglado entenien una mica de què anava tot això...
Els patrocinadors de la nova empresa (això sí, tots nobles) la dotaren d'un capital inicial de 2.200 lliures i a Händel li'n prometeren 1000 per cada òpera, tant fossin seves o de qualsevol altre que ell decidís. Es van comprar o llogar els decorats, vestits i maquinària de l'antiga Royal Academy, així com el propi teatre. Per als cantants principals, que serien el gran atractiu de l'empresa, es pressupostaren 4000 lliures anuals (a la companyia anterior, Senesino tot sol ja en cobrava 2000). Els ingressos vindrien directament dels abonaments, planificant 50 representacions anuals a 15 guinees per persona. Enrere quedaven ja les òperes patrocinades per un o varis aristòcrates: Era un model de negoci força modern... i arriscat, ja que depenia de l'assistència del públic.
Ara calien fitxatges, i Händel fou novament enviat al continent a cercar-los. Seria acompanyat de tres delegats de la companyia, a fi de valorar les incorporacions. Els primers de la llista eren la ja coneguda Francesca Cuzzoni i el castrat Carlo Broschi, estrella emergent del panorama operístic mundial més conegut pel seu nom artístic: Farinelli. La cosa apuntava alt.
D'aquest tour europeu de Händel se'n sap ben poc, solament que passà per Venècia on escoltà Farinelli i per Siena, on Senesino declinà tornar a Londres. També sembla que, via Roma, baixà fins a Nàpols. De la tornada, solament està confirmat el seu pas per Hannover a principis de juny de 1729, deixant en la incògnita una possible visita a Halle (on sa mare encara vivia) i una llegendària segona no-trobada amb Bach, que l'hauria convidat a passar uns dies a Leipzig mitjançant el seu fill Wilhelm Friedemann, organista en aquell moment a la ciutat natal de Händel.
Sigui com sigui, a finals de juny de 1729 ja tornem a tenir el saxó a Londres, amb una nova nòmina de cantants, això sí, força allunyada de les aspiracions inicials:
El castrat estrella no seria Farinelli ni Senesino sinó Antonio Bernacchi, que sense dubte havia estat un dels millors però arribava a Londres ja de capa caiguda, havent superat els 44 anys.
Anna Maria Strada ocuparia la plaça de prima donna i romandria a les ordres de Händel durant una dècada, ostentant el privilegi de protagonitzar les obres mestres del seu segon cim operístic. Una gran cantant a la qual, pobreta, el públic londinenc no estimà com es mereixia degut al seu aspecte físic: S'hi referien amb el cruel sobrenom de la truja.
No havent pogut trobar una segona soprano de garanties, Händel optà per dues mezzos: Antonia Merighi i Francesca Bartoldi, esposa del tenor Annibale Fabri, també contractat juntament amb ella. Completava la nòmina un baix alemany, Johann Gottfried Riemschneider.
Amb aquest planter, que ni de bon tros podríem qualificar de galàctic, arrencà la nova companyia de Händel. Seria capaç el nostre Caro Sassone d'elevar el nivell artístic amb la seva música i fer viable la segona Royal Academy?
Anna Maria Strada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada