Si el futur de la segona Royal Academy s'hagués hagut de valorar per la primera òpera que Händel hi estrenà, certament el panorama hauria pintat força negre. I és que la companyia obrí portes el 2 de desembre de 1729 amb Lotario, drama medieval inspirat en l'Adelaide d'Antonio Salvi que podem comptar sense cap dubte entre les creacions més oblidades del compositor. En veritat, és aquesta una partitura tan obscura que mai més fou representada després de solament 9 funcions. Això sí, diverses de les seves àries foren reciclades en obres posteriors (em va sorprendre, per exemple, trobar aquí Scherza in mar la navicella, que jo coneixia de la versió de 1734 d'Il Pastor Fido).
Lotario és avui en dia una òpera desconeguda, però encara és menys conegut que, dret a llei, es tracta d'una preqüela de la molt més popular Ottone, una de les òperes lluminoses de la primera Royal Academy. Hi apareixen molts dels mateixos personatges en un moment anterior de les seves vides. De fet, el personatge de Lotario consta als manuscrits originals de Händel com Ottone per que es basa en la mateixa persona, l'històric Otó I el Gran, primer emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. Res a veure doncs amb els anteriors Lotaris carolingis. El nom es va canviar probablement per tal d'evitar confusions entre ambdues partitures. Resta la incògnita de com la pretenia titular Händel originalment (Ottone 2?)
La qualificació d'òpera dolenta ja la feien els contemporanis, segons consta en diversos documents, entre ells una carta del llibretista Paolo Rolli. A més, sembla que el castrat Bernacchi no va agradar gens, i això marcava molt la valoració d'una òpera. No així la soprano Strada, de qui Händel deia que la preferia a Cuzzoni i Bordoni per que una no li havia agradat mai i a l'altra la volia oblidar. Un altre cantant força ben rebut va ser el tenor Fabri, i potser és per això que la veu de tenor sembla adquirir més importància del que era habitual a les òperes subsegüents (la meitat de les òperes de Händel prescindeixen de la veu de tenor). Del baix Riemschneider no tenim cap esment, malgrat debutar a Londres amb una de les àries més exigents de Händel per a la seva tessitura (D'instabile fortuna) i que a mí, personalment, m'entusiasma.
De moment però, el que va passar és que de seguida es va reestrenar Giulio Cesare per mirar de revifar l'assistència al teatre, que estava caient en picat. La pobre Lotario passà al fons del calaix i no fou enregistrada fins al 2003, esdevenint una de les darreres òperes händelianes a sortir de l'oblit.
Però, com sempre diem, fins i tot a les pitjors obres de Händel s'hi amaguen autèntiques meravelles. En tot cas, l'obertura de Lotario no es compta entre elles ja que, al meu modest parer, és de les més mediocres del saxó. No així la ja esmentada ària reciclada posteriorment a Il Pastor Fido:
També hem esmentat aquesta extraordinària ària de baix, de temàtica típicament barroca i dificultat extrema:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada