23 d’octubre de 2013

Continents perduts

Els sónars i altres dispositius d’anàlisi cartogràfica submarina han dibuixat recentment el mapa del fons oceànic, desvetllant el que abans ningú podia veure i fent saltar pels aires qualsevol teoria sobre continents submergits: L’Atlàntida, Mu, Lemuria, Gondwana... Caldrien vàries Terres per encabir tots els continents que, segons alguns, van existir en temps remots i un bon dia van desaparèixer sobtadament a causa d’un gran cataclisme. Normalment, tals continents s’imaginen habitats per avançades societats les quals deixaren una part dels seus coneixements a les civilitzacions antigues: Sumeris, egipcis, polinesis o mesoamericans, principalment. Tot i afirmar la seva existència, cap investigador ha trobat mai ni una resta d’aquests continents i civilitzacions desapareguts sota el mar. Per que bé que hi haurien de ser, al fons marí, les ciutats, temples i piràmides d’aquesta gent, no? Encara que haguéssin passat 12.000 anys, alguna cosa en quedaria. Si més no, la plataforma continental enfonsada! Res de res…
Normalment, també es daten tots aquests cataclismes més o menys a la mateixa data: 10.000 abans de crist. Devia ser una època molt desgraciada, per a que tants continents se n’anéssin en orris de cop… Però això obre interrogants: Si cap al 10.000 aC van petar aquestes civilitzacions tan avançades i els sumeris i egipcis apareixen cap al 3500 aC… què va passar durant els 6500 anys d’emmig? Quina influència podien haver rebut sumeris i egipcis d’uns tios que se n’havien anat al fons del mar 6500 anys abans?
Molt probablement, aquests mites tenen el seu orígen en catàstrofes naturals (tsunamis, erupcions volcàniques i terratrèmols) que realment van afectar zones determinades a la nit dels temps, el record de les quals perdurà oralment a travès de les generacions, que successivament anaren magnificant els fets originals fins bastir la llegenda del continent destruït.
Parlem ara breument d’alguns d’aquests continents perduts:


L’ATLÀNTIDA
El més famós de tots, a causa sobretot d’una història explicada per Plató als diàlegs Timeu i Críties. Tot i que es tracta d’una llegenda que el filòsof utilitza per sustentar un discurs moralitzant, molts se l’han prés per una veritat històrica, quan resulta que les mateixes dades de Plató són una animalada històrica: Afirma que 9000 anys abans de Soló (és a dir, cap al 9400 aC) Atenes lluità contra els atlants. Si tenim en compte que els primers pobles hel•lènics entraren a Grècia cap al 2000 aC i que Atenes es fundà cap al 1000 aC, tot resulta una presa de pél. Segons la llegenda, l’Atlàntida era una enorme illa situada “més enllà de les Columnes d’Hèrcules” (l’Estret de Gibraltar), i d’ella derivarien les civilitzacions mediterrànies, sobretot l’egipcia (els atlants també féien piràmides). Però sota l’oceà Atlàntic només hi ha l’enorme falla que separa les plàques tectòniques euroasiàtica i americana. De l’enorme illa, res. Que potser els atlants eren canaris? I on són les seves restes? Podría ser que l’Atlàntida fós en realitat Amèrica? Doncs mira, seria més probable això que no pas el que habitualment s’explica sobre illes enfonsades emmig de l’oceà Atlàntic.
MU
Vé a ser el mateix que l’Atlàntida, però a l’oceà Pacífic. Un suposat continent entre Japó i Amèrica del qual només en restarien les nombroses illes de la polinèsia, Hawai, etc. D’ell derivarien les civilitzacions orientals, les de l’indus, la de l’Illa de Pasqua, les de sud-amèrica i també els egipcis (aquests es veu que mamen de mil llets). L’orígen de la llegenda es deu al britànic James Churchward, un coronel destinat a l’India que cap al 1870 afirmà haver descobert i traduït uns antics registres que explicaven la història de Mu. Algunes antigues llegendes sudamericanes també parlen de terres dins l’actual Pacífic. Però allà no hi ha res: Com a l’Atlàntic, ni rastre de cap massa continental enfonsada i molt menys de restes de civilització.
LEMURIA
Aquest és molt divertit, per que ningú s’aclareix d’on dimonis estava. Per a alguns és el mateix que Mu. Per a d’altres és una Mu augmentada amb una part de terres dins l’actual oceà Indic. I per a d’altres era tota ella dins l’oceà Indic, s’enfonsà a base de terratrèmols i el seu únic vestigi actual seria l’illa de Madagascar (d’aquí el seu nom). De fet, aquest continent realment va existir (en certa manera) fa molts milions d’anys: Era el subcontinent indi, que durant molt temps va ser una enorme illa que viatjà per l’oceà en direcció nord fins que s’acabà empotrant contra Àsia creant l’Himalaia amb l’embranzida (l’India encara avui apreta contra àsia i l’Himalaia segueix pujant any rere any!).
GONDWANA
Gondwana és l’únic d’aquests continents perduts que va tenir una existència real, tot i que remota en el temps: Era el més meridional dels dos supercontinents que existiren fa 200 milions d'anys, quan l’únic continent original (la Pangea) es començà a fragmentar. El formaven les plaques continentals que actualment constitueixen Àfrica, Sud-amèrica, l'Antàrtida, Austràlia, Nova Guinea, Madagascar, i el subcontinent indi. Es va formar a finals del Neoproterozoic, ara fa uns 600 milions d'anys, i va començar a fragmentar-se durant el Juràssic. Eduard Suess va proposar el nom de Gondwana a partir de la denominació d'una regió de l'Índia. Per suposat, és absolutament aberrant parlar de civilitzacions en aquella època: Gairebé no hi havia ni dinosaures!